Observatori de l'Est

Alemanya i Merkel, tres dècades després

L’arribada del 2020 fa inevitable contemplar com Alemanya s’endinsa en la litúrgia de commemoració dels trenta anys de la reunificació. Aquells dies de tardor del 1990 l’escriptor Günter Grass alertava que la pressa podia empènyer els alemanys a cometre un altre error històric, mentre que els més sensibles a aquest possible error sortien al carrer cridant "Alemanya mai més!". Mai més el crims i el genocidi. Aquesta commemoració coincideix –així és la Història amb majúscula– amb els cent anys d’incubació de l’ou de la serp: el Partit Nacional Socialista dels Treballadors Alemanys, el partit nazi, va ser fundat el febrer del 1920.

Ball de números, d’anys i d’aniversaris que conflueixen amb un fet que cal no perdre de vista: l'ultradretana Alternativa per a Alemanya s'asseu al Bundestag –l’antic hemicicle del Reichstag– i és present amb una mitjana del 25% dels vots a Brandenburg, Saxònia i Turíngia, tres lands de l’antiga RDA. I tot això mentre Angela Merkel comença a transitar per l’última etapa del seu mandat, que acaba la tardor del 2021. Es tracta d'un moment, doncs, inquietant per fer recompte de l’obra d’una cancellera amb quinze anys al poder. Un comiat que, de fet, va començar fa unes setmanes amb la visita de Merkel al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. Si bé no es va agenollar com ho va fer Willy Brandt al gueto de Varsòvia el 7 de desembre del 1970, Angela Merkel va acotar el cap reverencialment sense mossegar-se la llengua a l’hora de pronunciar uns quants mots inequívocs: “Sento una profunda vergonya pels crims comesos pels alemanys”.

El llegat de la cancellera

¿I què deixa Angela Merkel com a llegat als alemanys i també al europeus? A més de ser la cancellera que va arribar de l’Est, la de l’austeritat i les amenaces de rescats arran de la Gran Recessió i de la crisi de l’euro –sempre barrant el pas a mesures que poguessin derivar en una hiperinflació que tornés a abocar Alemanya i Europa al desastre–, Merkel és l’estadista que no ha fet escarafalls per acollir immigrants i refugiats, sense perdre de vista la necessitat d’incorporar mà d’obra qualificada al mercat alemany. Mentrestant, en el vessant geoestratègic, parava els peus a nord-americans i russos, intentava evitar l’inevitable Brexit contemporitzant amb França, l’aliat necessari més que estimat. Paradoxalment, si transportéssim els decorats i actors de preguerra i de guerra als escenaris actuals, l’estrambòtic festeig de Putin amb Trump seria equiparable al pacte Moltovov-Ribbentrop –el de Stalin amb Hitler– i Merkel es quedaria amb l’espai més radicalment democràtic de Churchill i Roosevelt.

L’1 d’octubre del 2017 diuen que cap al migdia una trucada d’Angela Merkel a la Moncloa va aturar les garrotades que la policia espanyola repartia contra el catalans que intentaven votar. ¿Com podia ser que en un país d’Europa una policia europea estigués apallissant els seus ciutadans per anar a les urnes? I qui havia dir que qui trucaria a Madrid seria una cancellera que l’octubre del 1990 –jo era a Berlín i ho recordo– era viceportaveu del govern de la RDA, l’amfitrió dels actes de reunificació. Aquella Angela Merkel amb qui sembla que el canceller Helmut Kohl ja s’havia fixat com a hereva era jove i somrient. Aleshores li deien das mädchen, la noia, i ni ella mateixa sabia que entraria a la història d’Europa per la porta gran. Cal desitjar que més enllà del comiat polític, el pensament democràtic d’Angela Merkel es mantingui.