Emmanuel Macron capgira la cursa presidencial francesa

Aquest banquer, exministre estrella d’Hollande, guanya punts com a futur inquilí de l’Elisi

Emmanuel Macron és el fenomen francès del moment, l’home que fascina i incomoda a parts iguals. I amb raó: fa cinc anys era un desconegut per al gran públic i avui els sondejos el situen com el candidat més ben posicionat per ocupar l’Elisi després de les eleccions de la primavera, superant a la segona volta l’ultradretana Marine Le Pen.

Fins fa ben poc, aquest exministre i home de confiança del president, François Hollande, distava de convertir-se en una amenaça per als partits hegemònics a l’Hexàgon. Macron va llançar el seu propi moviment ciutadà, En Marxa, l’abril del 2016, quan encara ocupava la cartera d’Economia i declarava a qui el volgués escoltar que una candidatura a l’Elisi no era la seva “prioritat”. Des de llavors aquest jove exbanquer ha sigut considerat com un ovni enmig de la molt tradicional escena política francesa.

Un exministre incòmode

Com a ministre estrella d’Hollande ja importunava figures destacades del Partit Socialista (PS) francès com Martine Aubry, antiga primera secretària, amb les seves posicions liberals. “N’estic tipa, del senyor Macron”, deia Aubry sempre que podia. Macron encarnava aleshores el gir liberal del president Hollande per recuperar la malmesa economia francesa. De fet, els rumors diuen que el mateix Hollande podria donar-li el seu suport en aquesta cursa presidencial ben aviat.

L’agost del 2016, després de dos anys al capdavant de les finances franceses, de mesos del llançament d’En Marxa i de malestar al govern del llavors primer ministre Valls, Macron va dimitir amb un balanç poc clar de mesures “flexibilitzadores” del mercat laboral. “Jo soc d’esquerres -va declarar a TF1 el mateix vespre de la dimissió-, és la meva cultura, el meu origen, la meva història familiar”. Des d’aleshores Macron ha sigut capaç de reinventar el seu discurs per atraure un electorat més ampli: necessitava allunyar-se al mateix temps de la seva imatge de burgès intel·lectual i del govern nàufrag del qual sortia. El seu moviment no ha parat de créixer a gran velocitat, sobretot si es pensa que no ho fa sobre cap estructura política preexistent. Al novembre Macron va presentar formalment la seva candidatura: un nou líder s’instal·lava al paisatge polític francès.

El mes de desembre arribava amb bones notícies per a Macron: la retirada de François Hollande de la cursa presidencial. Macron, considerat per molts el fill espiritual del president, rebia aire per créixer, lluny de les acusacions de traïció. Al gener el resultat de les primàries socialistes, amb Valls -el candidat natural - desbancat i Hamon com a guanyador, li donen legitimitat per emparar els decebuts pel triomf de l’ala més esquerrana del partit. És així com el moviment de Macron ha anat trobant adeptes entre les files del PS: els amics es materialitzen en noms tan representatius com el de Ségolène Royal, actual ministra de Medi Ambient.

I un nou cop de sort sobtat entra en escena: el setmanari satíric Le Canard Enchaîné revelava al mes de gener informacions que deixaven el candidat de la dreta, François Fillon, en una situació d’extrema fragilitat. Fillon, primer ministre de Sarkozy i guanyador sorpresa a les primàries dels Republicans, cau desprestigiat per un escàndol de sous ficticis que el té contra les cordes. La caiguda de Fillon impulsa Macron. La galàxia En Marxa creix a mesura que s’acosten els comicis amb la benedicció de personalitats tan diverses com Dominique de Villepin, Pierre Bergé o Daniel Cohn-Bendit.

La nova temptació francesa

Però aquest jove ambiciós amb cara d’àngel que es declara revolucionari i antisistema ho té difícil a l’hora d’acostar-se a les classes més populars. Marcat per haver fet carrera a la banca Rothschild i haver-se forjat a les escoles franceses més prestigioses, és fàcil etiquetar-lo com a candidat de les elits. Però ell, que n’és conscient, s’esforça a cuidar el llenguatge i a assenyalar que tothom és benvingut al seu moviment.

La professora Cécile Alduy, que ha analitzat els discursos de líders polítics francesos al seu llibre Ce qu’ils disent vraiment [El que diuen de debò], ens explica que Macron és un seductor nat que ha creat una organització semblant a un club de fans i que s’adreça a un públic tranversal, “als francesos de bona voluntat”. Als seus mítings, diu Alduy, Macron “adopta els codis de les TED Talks i s’adreça a la sala demanant a cada individu que sigui actor del seu destí, que s’impliqui”. Així, segueix Alduy, es construeix un discurs del “nosaltres” molt fort i molt nou a França: “Ell es presenta com a outsider, com a home lliure sense lligams amb el sistema establert”.

Pianista, diplomat en filosofia i casat amb la seva professora de francès, 20 anys més gran que ell, Macron també compta, a la seva vida privada, amb ingredients per ocupar portades de paper cuixé. El Paris Match li dedica la d’aquesta setmana. Caldrà veure si la galàxia Macron és més que una temptació de vot.

Més continguts de