ÀSIA

Hong Kong: de la Revolució dels Paraigües al ‘be water my friend’

Les estratègies que segueixen els manifestants durant les protestes

You must be formless, like water... Water can drip and it can crash. Become like water, my friend”. [No has de tenir forma, com l’aigua… L’aigua pot fluir i pot colpejar. Sigues aigua, amic meu]: les conegudes paraules del mestre del kung-fu, Bruce Lee, s’han convertit en el lema del moviment opositor de Hong Kong. Durant més de tres mesos, els manifestants mantenen de manera tenaç les mobilitzacions reclamant la retirada de la llei d’extradició a la Xina, que ja han aconseguit, i reivindicant reformes democràtiques.

Els activistes asseguren que la seva estratègia és ser com l’aigua: flexible i adaptable, ràpida o tranquil·la, suau com la rosada o dura com el gel. I el metafòric pensament oriental el transformen en tàctiques de guerrilla urbana. Organitzen accions ràpides, convocades a través de les xarxes socials, i es dissolen veloçment per esquivar la policia i reagrupar-se en un altre districte. Es mouen per la ciutat jugant al gat i la rata amb els antidisturbis.

El 2014 un grup d’adolescents van sorprendre el món plantant cara a la poderosa Xina per reclamar el sufragi universal, en la fins llavors apolítica Hong Kong. El centre d’aquesta ciutat, on tot està enfocat cap als negocis, sense pràcticament espai per passejar si no és a l’interior d’un centre comercial, va ser ocupat durant 79 dies. El moviment, conegut com la Revolució dels Paraigües, es va extingir per esgotament i no va aconseguir el seu objectiu. Cinc anys més tard, han après de l’experiència. La majoria dels líders estudiantils, com Joshua Wong, van acabar als jutjats i condemnats a presó. Per això, ara no hi ha portaveus ni cares visibles al moviment. S’organitzen en petites cèl·lules i tenen una estructura lineal. Una de les seves cinc exigències és que es posi en llibertat sense càrrecs els més de 1.200 detinguts i que no es titllin de “disturbis” les protestes. La llei de Hong Kong castiga amb fins a deu anys de presó participar en disturbis o organitzar-los.

Els èxits del moviment

Al contrari que fa cinc anys no han paralitzat durant mesos el centre de la ciutat, fet que va provocar el rebuig entre la població i especialment dels comerciants. Les accions són fugaces i, encara que en les últimes setmanes han derivat en actes vandàlics i violència, majoritàriament són pacífiques. Al matí següent tot torna a la normalitat. Als paraigües que utilitzen per protegir-se dels gasos lacrimògens, símbol de la revolució del 2014, ara hi han afegit el casc groc i la màscara antigàs. Estan ben organitzats i equipats. El dia que la policia va utilitzar canons d’aigua barrejada amb tinta per identificar els manifestants, al poc temps van aconseguir distribuir a les entrades del metro samarretes i sabatilles per canviar-se.

També van ser capaços d’ocupar el Parlament, un acte amb gran significat polític, però es van retirar voluntàriament al cap de tres hores per evitar ser detinguts. Durant tot el temps van permetre l’entrada i la sortida de la premsa. I, amb les primeres ocupacions de l’aeroport, un dels més transitats del món, van aconseguir repercussió internacional.

Però sobretot han sigut tremendament creatius a l’hora d’organitzar actes de protesta per mantenir la tensió amb el govern. Hi ha hagut manifestacions de mares exigint a Carrie Lam que no apallissi els seus fills; protestes de funcionaris, jutges i advocats desfilant en silenci pel centre contra la llei; concentracions al crit de “ Me too ” contra els abusos policials que pateixen les dones detingudes; vagues; cadenes humanes imitant la Via Bàltica... I fins i tot s’ha pogut veure una concentració organitzada per veterinaris per denunciar els efectes dels gasos lacrimògens en les mascotes i els gats de carrer.

Quan l’1 de setembre els activistes van col·lapsar els accessos a l’aeroport i van tallar el transport públic, hi va haver cotxes particulars i taxis que voluntàriament van recollir els manifestants perquè poguessin tornar a casa. Cantar als centres comercials la cançó Glory to Hong Kong, com un himne alternatiu, és l’última performance.

Un altre dels grans èxits és que en aquesta revolució els estudiants no són els únics protagonistes. La protesta és transversal i ha unit una gran part de la població. La batalla de l’opinió pública l’estan guanyant els manifestants. I la brutalitat policial s’ha convertit en el blanc de totes les crítiques.