OBSERVATORI DE L’EST

L’OTAN tensiona Montenegro

Des del 19 de maig Montenegro és membre de ple dret de l’OTAN. No sé pas si la data l’han triada expressament, però ho sembla. El 19 de maig del 1991 -fa 25 anys- Croàcia feia el plebiscit d’autodeterminació i anunciava la independència, mentre la presidència col·legiada iugoslava es col·lapsava i, per camins i pobles, començaven a alçar-se les primeres barricades. Una guerra civil que tindria en el referèndum d’autodeterminació de Montenegro del 21 de maig del 2006 el seu penúltim episodi. L’últim de tots seria la DUI de Kosovo el 2008.

L’adhesió de Montenegro al bloc atlantista té, doncs, un valor simbòlic, de tancament d’un dels cicles més tràgics de la història recent d’Europa. La primavera-estiu del 1991 la UE semblava capaç d’evitar banys de sang, però només ho semblava. Igual que ara no sembla que sàpiga resoldre la tragèdia dels refugiats literalment tirats per les carreteres. I també de la mateixa manera -i tornem a la qüestió inicial- que l’adhesió de Montenegro a l’OTAN fa que els interrogants es disparin fins a plantejar tota una incògnita. ¿Montenegro continuarà sent, com fins ara, un dels espais on hi ha més presència russa dels Balcans? ¿Els empresaris russos hi mantindran les seves propietats i inversions, i el turisme continuarà anant-hi? Les respostes no fan preveure bons auguris.

Els especialistes en qüestions balcàniques de l’Acàdemia de Ciències de Rússia alerten que els interessos atlantistes imposaran l’establiment de bases militars a Montenegro, una operació que aniria acompanyada de l’exigència de visat als ciutadans russos que vulguin viatjar-hi. I que els temps dolços entre els règim de Vladímir Putin i de Milo Djukanovic es dissipen es pot constatar en les operacions de venda de les immobiliàries russes, que ensumen restriccions i problemes polítics de matriu geoestratègica. La marxa del diner rus pot representar una sacsejada depressiva en una societat com Montenegro, que sempre s’ha sentit captiva tant dels propis fantasmes com dels dels veïns.

A Djukanovic no li serà gens fàcil explicar aquest enrenou als montenegrins que viuen del turisme ni, encara menys, als que estan contra l’OTAN, que arriben al 50%. La meitat del país, que, potser, encara enyora els temps d’unitat i que veu amb nostàlgia com els germans serbis rebutgen l’atlantisme: més del 65% s’hi oposa. Pocs han oblidat els bombardejos aeris sobre Belgrad la primavera del 1999. Però l’altra meitat de Montenegro viu com una garantia de llibertat ser a l’OTAN, lluny d’una Sèrbia encara massa associada a la violència etnicista i a l’antioccidentalisme. Meitat contra meitat. Xifres ajustades com les del referèndum del 2006, quan el sí a la independència va guanyar amb un 55,4% i una participació del 86%. Des de llavors Djukanovic governa com un autòcrata, sense recanvi ni alternativa, tot i les acusacions d’abús de poder i de corrupció.

Montenegro no és una excepció en la deriva autoritària, de baixa intensitat però progressiva, que viuen moltes Repúbliques exiugoslaves i que culmina amb la fagocitació de l’estat per part dels partits de l’establishment. Els interessos privats gestionen esferes públiques com a propietats i, alhora, empenyen portes giratòries per quedar-se amb el finançament i els recursos. Un fenomen bastant semblant al que s’ha viscut a l’estat espanyol. Res feia pensar que la matriu dictatorial iugoslava pogués gestar dinàmiques diferents.

Més continguts de