El Líban obre els ulls a la violència masclista

BeirutEl Líban ha fet un pas important en el reconeixement dels drets de les dones després de derogar l’article 522 del Codi Penal, que permetia als violadors evitar la condemna si es casaven amb les seves víctimes. Tot i així, malgrat que la supressió d’aquesta polèmica llei -que també s’ha abolit a Jordània i Tunísia- es considera “una victòria” en la lluita feminista per acabar amb les arcaiques normes que regeixen les societats àrabs, encara queda molt per fer per aconseguir la igualtat entre homes i dones al Pròxim Orient.

Les dones libaneses segueixen sense poder transmetre la nacionalitat als seus fills, són víctimes de la violència de gènere sense que els agressors rebin cap càstig i a les zones rurals se les obliga a casar-se a l’edat de nou anys. La violència a la llar és també un tema tabú. Les dones no poden denunciar el seu marit si les maltracta, perquè es veuria com una vergonya entre la família. “Tenint en compte que molts dels matrimonis són concertats i que solen produir-se entre cosins de la mateixa família, els pares i germans de la dona intenten convèncer-la perquè solucioni les diferències amb el seu marit”, apunta a l’ARA Hala Jamil, coordinador del programa de gènere de l’ONG Abaad.

Més consciència entre refugiats

“Mentre no hi hagi lleis que protegeixin les dones, hem de conscienciar la societat libanesa de respectar-les. El canvi ha de venir des de dins, des de la mateixa societat”, defensa Jamil. A més, cal tenir en compte el factor de la guerra siriana, que està transformant la societat libanesa. El Líban acull més d’un milió i mig de sirians, fet que significa que un de cada quatre habitants és sirià. “Davant aquesta nova realitat, que afecta tots els àmbits de la societat libanesa, hem canviat la nostra estratègia per conscienciar també el sector més vulnerable, que representen els refugiats sirians”, puntualitza Jamil.

A través del projecte Jina Al Dar, l’organització Abaad treu a circular un autobús que recorre les zones rurals on hi ha camps de refugiats sirians. Mitjançant un grup de treballadors socials i animadors, s’organitzen xerrades, activitats educatives i funcions de teatre sobre violència de gènere en què participen dones i adolescents. La vida com a refugiat al Líban és penosa. La majoria dels sirians estan sotmesos a una pressió constant perquè han de trobar prou diners per pagar el lloguer, alimentar la família i atendre les seves necessitats mèdiques.

“L’estrès s’ha convertit en el principal motiu del conflicte familiar. Sovint les discussions comencen amb crits i acaben amb violència”, reconeix Jamil. “Desgraciadament, la majoria d’homes creuen que tenen el dret de pegar a les seves dones i fills i recorren a la violència per l’estrès i la frustració, però no n’estan orgullosos”, sentencia l’activista de l’ONG Abaad.

L’Aïxa va arribar a Lauwe, a la vall de la Beqaa, fa cinc anys amb el seu marit i els seus fills. “Hem après que hi ha coses que estan malament i que hi ha lleis que protegeixen les dones. Soc d’un poble molt tradicional d’Alep. Allà està prohibit que les dones treballin fora de casa i les nenes només van a l’escola fins als sis anys. Al Líban les coses són diferents, les dones treballen. Som refugiats i no em queda més remei que treballar. Al principi, el meu marit va negar-s’hi i em va pegar perquè vaig dir-li que volia treballar, ja que amb prou feines teníem diners per cobrir totes les despeses. Al final ho va haver d’acceptar. A Síria hauria sigut impensable”, explica la refugiada després d’haver participat en les xerrades sobre igualtat de gènere.

“M’han obert els ulls. Ha sigut una experiència molt positiva. Fins ara mai m’havia plantejat que estava malament que el meu pare tractés de manera violenta la meva mare i les meves germanes. Pensem que és normal, que és el rol de l’home. Però no és així”, explica l’Hamid, de 16anys i refugiat sirià a Homs.