ELECCIONS GENERALS

L’ombra del nazisme torna a Alemanya

La ultradreta, amb l’AfD, pot entrar al Parlament per primer cop des de la Segona Guerra Mundial

La propaganda electoral engalana els carrers d’Alemanya quan falta menys d’un mes per a les eleccions generals. Entre totes les promeses polítiques convertides en pancarta, destaquen tres cartells. Al primer, dues dones amb biquini, d’esquena, i un eslògan: “Burca? Nosaltres portem biquini!” Al segon, una embarassada jeu sobre la gespa amb el títol: “Nous alemanys? Els nostres nadons!” Encara un tercer cartell amb un porquet diu: “L’islam? No encaixa amb la nostra cuina!” Al darrere d’aquesta propaganda hi ha Alternativa per a Alemanya (AfD, segons la sigla en alemany), el partit d’extrema dreta que ha sacsejat l’escenari polític del país. Les enquestes els donen entre un 7% i un 10% de la intenció de vot als comicis del 24 de setembre. Si es compleixen els pronòstics, serà el primer cop que la ultradreta entra al Bundestag -el Parlament alemany- des de la Segona Guerra Mundial. Podrien fer-ho com a tercera força. “És un partit que ha vingut per quedar-se”, apunta l’historiador expert en extrema dreta Xavier Casals. De moment, a escala regional, tenen presència en 13 dels 16 estats federats.

El seu ideari: tancar fronteres, pagar el bitllet de tornada als estrangers cap al seu país, preservar la llengua, la cultura i les tradicions pròpies com a úniques, i la creença que l’islam no té cabuda a la societat alemanya. I tot embolcallat amb un llenguatge que interpel·la els votants d’extrema dreta, neonazis, però prou contingut perquè la classe mitjana també pugui fer-lo seu. Aquesta és la clau. “L’AfD entrarà al Parlament perquè ha seduït la classe mitjana. Entre els votants hi ha electors desencantats tant de la CDU com de l’SPD [els dos principals partits alemanys]”, explica a l’ARA el periodista establert a Berlín Andreu Jerez, coautor del llibre Factor AfD. El retorn de la ultradreta a Alemanya.

El periodista veu un cert paral·lelisme entre el nacionalsocialisme dels anys 30 i l’AfD. “Les comparacions són complicades però és cert que Hitler va guanyar gràcies al suport de les classes burgeses i petitburgeses”, considera.

De l’eurofòbia a la islamofòbia

El ràpid auge d’Alternativa per a Alemanya, que es va fundar el 2013, s’explica pel moment en què va néixer i perquè ha sabut desmarcar-se dels partits del mateix espectre polític que l’han precedit. “La crisi de l’euro va generar molt malestar al país. L’AfD neix com un partit euròfob que capitalitza aquest sentiment. Més tard incorpora el tema identitari i la crítica als refugiats”, diu Jerez. Casals hi coincideix: “En la seva gènesi l’AfD era euroescèptica, no especialment islamòfoba, i després s’ha anat transformant”.

Els últims dos anys, amb l’arribada de més d’un milió de refugiats al país, els delictes d’odi a Alemanya han augmentat un 300%. “L’augment de la violència té a veure amb l’auge de l’AfD”, opina Jerez. “Han trencat amb els límits del que és políticament correcte, amb les línies vermelles del que es pot dir en un país que encara carrega el seu passat més recent”, afegeix.

És habitual que als mítings els membres de l’AfD ataquin els refugiats o evoquin la terminologia del nazisme. Un dels dos líders de la formació, Alexander Gauland, va dir fa poc que la ministra d’Immigració del país, que és nascuda a Hamburg però té ascendència turca, havia de “ser eliminada”. Divendres la fiscalia va anunciar que havia obert una investigació contra el partit ultradretà per incitació a l’odi racial després que les seves joventuts repartissin pots de gas pebre en un acte de campanya com a arma de defensa davant de possibles agressions d’immigrants nord-africans.

Són les maneres de fer d’una formació que per gestionar la seva agressiva campanya electoral a les xarxes ha contractat l’agència nord-americana Harris Media, la mateixa que va assessorar Donald Trump i el xenòfob partit britànic UKIP. Lideratges populistes agermanats.

El Parlament, un altaveu

Després de l’atemptat jihadista contra el mercat nadalenc de Berlín, el desembre del 2016, l’AfD va tenir el seu pic de popularitat: els donaven un 15,5% de la intenció de vot. “Potser hem de revisar la nostra política migratòria i de seguretat”, va dir llavors la coalició de govern. L’extrema dreta influenciava per primer cop l’agenda política.

“Què passarà quan entrin al Parlament? Marcaran l’agenda? Tindran un altaveu. Ara s’ha de veure com reaccionen la resta de partits perquè la CDU no vol perdre electors. Serà una lluita per la dreta”, analitza Jerez. El periodista, però, s’allunya del catastrofisme: “Que l’extrema dreta alemanya [que flirteja amb el neonazisme] tingui representació al Bundestag és un senyal d’avís que ens indica que s’ha trencat alguna cosa, i que insta al combat democràtic”.

Dos líders per a un partit fràgil

Alternativa per a Alemanya és un partit inestable que arrossega disputes internes des del naixement. Dins la formació es distingeixen tres corrents que pugnen pel lideratge: l’etnonacionalista, el nacionalconservador -és el dels díscols de la CDU, defensors del conservadorisme clàssic- i el dels neoliberals. Alicia Weidel i Alexander Gauland van ser escollits caps de llista del partit l’abril passat i van destronar la líder Frauke Petry, que defensava un to moderat que els permetés assolir aliances. Weidel i Gauland es van imposar amb un discurs més radical. La primera té 38 anys, és economista, obertament lesbiana -això és rellevant perquè el seu partit defensa la família tradicional- i reclama que Alemanya surti de l’euro i tanqui fronteres. Gauland, de 76 anys, és un exmembre de la CDU de Merkel, on va militar 40 anys. És conegut per les seves declaracions polèmiques: “No tothom que té passaport alemany és alemany”.

Més continguts de