CRÒNICA

Parcs de Londres, gespa "apetitosa" i criatures corrent per tot arreu

Boris Johnson va menystenir el risc de pandèmia un mes sense assistir a cinc reunions clau  

Confinament sense presoners, o sense presoners que se'n sentin massa. Des del 25 de març, l'endemà que el primer ministre britànic, Boris Johnson, instés els ciutadans del Regne Unit a quedar-se a casa i només sortir-ne per comprar aliments, per atendre urgències mèdiques o per fer exercici una hora al dia, cada matí baixo al parc més pròxim de casa, el mateix on sempre vaig. Per seguir les ordres del premier, esclar. Fins aleshores, la presència dels nens, com la dels arbres o la gespa, el gimnàs a l'aire lliure, el sorral o els gronxadors, era un element més del paisatge. Una escola pròxima en un dels racons del Lloyd's Park, al nord-est de la ciutat, garantia la corrua de criatures i pares que els acompanyen de bon matí cap a les aules de la  Hillyfield Primary Academy.

Fins ara, però, gairebé no veia els nens. Tants, 400, que els arbres potser no em deixaven veure el bosc. Però des de l'ordre de confinament, veure'ls cada dia en companyia dels pares és tenir consciència de les diferències sobre com s'han aplicat les restriccions al moviment a Catalunya i a Espanya, d'una banda, i al Regne Unit, d'una altra. Encara més quan els últims dies el debat ha esclatat a Catalunya i Espanya i, finalment, el govern de Pedro Sánchez ha donat una data: 27 d'abril.

Aquest diumenge al matí, la Celia, una professora d'una escola primària que tot just ha tornat al setembre a Londres després de viure un any a Madrid, al carrer de Manuel Becerra, relativament a prop de la plaça de Las Ventas, jugava amb els seus dos fills, el Reggie, de 3 anys, i el Jack, de 5. "Com ho porten?", li demano a cinc metres de distància, extraprudent, referint-me al tancament. "Bé, encara tenim sort. Pensa que tenim, a més, un jardí on podem sortir. Altres no són tan afortunats." I li parlo de Barcelona, i és llavors que em diu que ha passat a Madrid l'últim curs i que sap perfectament que a "Madrid no hi ha grans parcs on anar, com aquí". "Però des d'avui, els nens ja poden sortir al carrer, oi?" "No encara", li contesto. "Fins al 27, no". 

Mentre parlem, el Reggie i el Jack fan anar els patinets damunt la gespa, amb més dificultat que traça, i llancen a l'aire els ninots amb què han baixat. El Reggie, un d'un dofí de peluix, comprat al Greenwich Maritime Museum, em diu la mare.

De sobte, apareix un cotxe de la policia envaint el prat, i la patrulla recorda amablement a la Celia que ens podem moure amunt i avant, que els nens poden passejar, o córrer, però no quedar-se en un lloc aturats, ni que sigui per llançar a l'aire les seves joguines. 

El Gran Londres té 14.000 hectàrees d'espais verds, 3.000 parcs, més o menys. Aquests dies són la salvació dels més de vuit milions de persones que hi vivim. No tots continuen oberts, però. Després d'una allau massiva durant els dies de la Setmana Santa, un parell de districtes de l'est van tancar-ne alguns. Amb el canvi d'horari de l'hivern a l'estiu, i l'augment d'hores de llum, el Lloyd's Park hauria de tancar a les 21.00. Però només està obert fins a les 18.00, per evitar els –en altres temps– tan habituals pícnics de capvespre. Els parcs de Londres són les nostres platges, de fet. 

En el viatge que va fer pel nord d'Europa el 1969, Josep Pla va recalar a Londres un parell de dies. Es troba amb un amic, el senyor Manyé, en diu, i li demana que el porti a veure els parcs de la ciutat. "| [els arbres] de Londres, de mitja mida, xarbotants de vida, lluents de la saba, són una delícia. L'herba dels jardins, dels parcs, dels squares, arribant del Mediterrani amb els ulls plens de groc, és apetitosa, d'una suavitat encantadora, us deixa absort".

Aquest matí de diumenge, de sol lluent i cel blau, també "l'apetitosa gespa" deixa absort el passejant o el corredor, de fons o ocasional. I les estampes de pares, mares i mainada, de bicicletes i patinets són les habituals, però sense aglomeracions. Potser el record més pròxim a la vida d'abans. Barcelona, però, o Madrid no són Londres. El verd escasseja. Places dures i asfalt. No només condicionen les restriccions més dures, sinó també l'urbanisme de les nostres ciutats, i pot fer més dur conviure amb el covid-19 els pròxims mesos. 

Un 'premier' absent abans que esclatés la crisi

D'altra banda, un alt assessor del govern ha criticat avui durament el primer ministre per "saltar-se cinc reunions del [comitè de crisi] Cobra sobre el coronavirus" quan el brot ja s'havia començat a agreujar a la Xina i s'estenia per tot el món. Ho publica aquest diumenge The Sunday Times, que assegura que Boris Johnson va deixar d'assistir durant els mesos de gener i febrer a cinc reunions d'emergència en les quals s'estudiava com donar resposta a la crisi.

El diari assegura que la inacció de Johnson va fer perdre al país "cinc setmanes en la lluita contra la perillosa amenaça de coronavirus". Michael Gove, però, un dels homes forts del govern, ha defensat aquest diumenge Johnson davant de les càmeres de Sky News. "La idea que el primer ministre va saltar-se les reunions que eren vitals per a la nostra resposta al coronavirus és grotesca". Tot i així, el diari assegura que Johnson va donar prioritat al Brexit i a la remodelació del govern i que també va preferir passar dues setmanes de vacances durant el winter break amb la seva promesa, Carrie Simonds, amb qui espera un fill. The Sunday Times sosté que la primera reunió del Comitè Cobra per tractar el coronavirus a què Johnson va assistir va ser el 2 de març, quan l'epidèmia ja corria desbocada per totes les illes, especialment per Londres.