May insinua més concessions a la UE si negocia el seu pla del Brexit

LondresLa política britànica continua la seva espiral religiosa i sectària. En cap altra clau es poden entendre les declaracions que va fer ahir la primera ministra, Theresa May, la vigília de l’obertura del decisiu congrés conservador, que té lloc des d’avui fins dimecres a Birmingham. Un congrés que pot marcar tant el seu futur polític com la manera en què el Regne Unit encara l’última etapa de les converses per sortir de la Unió Europea. “Crec en el Brexit”, va afirmar May en una entrevista a la BBC One.

Responia d’aquesta manera a les acusacions que, des de les pàgines del Sunday Times, li llançava el seu exministre d’Afers Estrangers, Boris Johnson, sobre la falta de compromís de la premier amb el resultat del referèndum. Johnson deia: “A diferència de la primera ministra, vaig fer campanya pel Brexit, hi crec i considero que és l’opció més correcta per al nostre país. El que està passant ara no és, per desgràcia, el que es va prometre el 2016”.

El que està passant és un caos, que queda reflectit en la manera com els tories arriben de dividits al congrés. El que està passant, també, és que May, arraconada pel sector més reaccionari i anti-UE, i per aquells que voldrien un Brexit suau, no sap com sortir-se’n de la situació.

Missatge de nàufrag

Per això, un cop més ahir va llançar una ampolla al mar en direcció a Brussel·les demanant un rescat a la desesperada. Ho va fer insinuant que estaria oberta a més concessions si la Unió Europea acceptés negociar sobre la base de la seva proposta de divorci, l’anomenat pla de Chequers. “El que he dit a la Unió Europea és molt clar. [Ells] han dit que tenen algunes preocupacions amb les propostes que hem elaborat. Escoltem, doncs, quines són aquestes preocupacions detalladament. I si tenen contrapropostes, escoltem quines són”, va afirmar a l’entrevista, que va ser més una manifestació d’intencions. No va donar respostes concretes a les preguntes ben explícites que li va fer l’entrevistador, Andrew Marr.

Amb un altre to, el que May va dir ahir -demanar a la UE una contraoferta- va ser l’essència de la declaració de Downing Street, ara fa deu dies, quan la primera ministra va tornar amb la cua entre cames de la cimera comunitària de Salzburg, on el seu pla de divorci amb la Unió va ser rebutjat de manera unànime pels 27.

L’anomenat pla de Chequers -l’establiment d’una regulació comuna per a béns i aliments però no per als serveis- és, ara mateix, una mena de sac de boxa: tothom el colpeja - brexiters, remainers, laboristes i els encara socis europeus- menys la premier, esclar, que s’hi agafa com un clau roent.

Fins quan? Dependrà, en bona mesura, de com es desenvolupi el congrés i que Boris Johnson, que intervindrà públicament demà, es decideixi a l’assalt final a Downing Street. L’exministre compta amb tants partidaris com enemics, i haurà de mesurar molt bé les seves forces. Però sap que el temps se li esgota. Si no pot convèncer el partit que ell és l’home adequat per treure el Regne Unit de la UE, si tampoc pot persuadir la militància que la proposta de May és “una humiliació sense sentit” -“un pla absurd”, com ha repetit els últims dies-, i si finalment deixa que sigui la primera ministra qui assisteixi a la cerimònia de la baixada de la Union Jack -la bandera britànica- a Brussel·les el 29 de març, Johnson no podrà aconseguir mai el seu gran objectiu: ser primer ministre.

Tragèdia shakespeariana

Com a especialista en Shakespeare que és -l’any 2015 Johnson va cobrar mig milió de lliures d’avançament de drets d’autor per la biografia del Bard, que va publicar amb el títol de L’enigma del geni -, l’exministre hauria de saber quin és el preu de l’ambició. Brutus acaba amb la vida de Juli Cèsar i justifica l’assassinat per la seva ambició. No en va, quan ha consumat el crim diu: “El deute de l’ambició es paga”. Johnson, doncs, també ha d’anar amb molt de compte.

Va rebre avisos ahir del ministre de l’Interior, Sadij Javid, i de l’altre dimissionari del govern de May pel pla de Chequers, David Davis, que va ser responsable del departament que gestiona el Brexit fins al juliol. Javid va enriure’s públicament d’una de les idees que Johnson va exposar a la seva entrevista al Sunday Times : construir un pont entre l’illa de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord. Per la seva banda, Davis va afirmar que cap de les polítiques que proposa el maquiavèl·lic Johnson seria bona.

La líder dels conservadors escocesos, Ruth Davidson, també va demanar ahir a Johnson que callés. “És el moment perquè els conservadors ens posem al darrere de la primera ministra i li donem espai per aconseguir l’acord [amb la UE]. És un període de silenci”.

Les setanta-dues hores vinents seran claus. I s’escoltaran tota mena d’eslògans. Com els que va llançar ahir el successor de Johnson al Foreign Office, Jeremy Hunt, en una intervenció als militants: “Deixeu-me dir una cosa més sobre aquestes converses [amb la UE]. No confonguin mai la cortesia britànica amb la feblesa britànica. Perquè si arraconen en una cantonada un país com el Regne Unit, no ens ensorrarem”, paraules extretes del catàleg grandiloqüent de proclames de la Segona Guerra Mundial.

El problema de May continua sent com vendre Chequers a una militància que rebutja el pla. A l’entrevista de la BBC també ho va insinuar: “Chequers és un acord de lliure comerç”, va dir. Canvi de nom per al mateix producte. ¿Haurà de fer més concessions? L’hi deixaran? Avui s’aixeca el teló del que pot ser una tragèdia shakespeariana.