May rep el suport de dos ‘brexiters’ del govern i resisteix un dia més
Els euroescèptics maniobren des de dins perquè la ‘premier’ s’avingui a renegociar el pacte amb la UE
LondresDesprés de la tempesta de dijous, ahir va ser un dia de relativa calma. Calma a l’espera del pròxim esclafit, que pot ser un huracà que es desfermi en qualsevol moment.
Theresa May, primera ministra del Regne Unit, és com el rei dels escacs: només es pot moure de casella en casella i amb molta cautela. Qui dia passa, any empeny, però. L’objectiu? Aconseguir arribar viva a mitjans de desembre i que el seu pla de divorci amb la Unió Europea (UE) s’aprovi al Parlament. Mentrestant, segueix envoltada d’alfils, torres, cavalls i peons que volen tombar-la.
Però després de les set dimissions d’abans-d’ahir, quatre de les quals de primer ordre, May va rebre ahir el suport de dues figures clau del govern. Són els brexiters Michael Gove, ministre de Medi Ambient i un dels grans arquitectes de la campanya per sortir de la UE que va liderar Boris Johnson, i Liam Fox, responsable de Comerç Internacional, euroescèptic de pedra picada i lobista amb grans connexions amb Washington, que actua de vincle estratègic entre els Estats Units i Londres, i més coses que encara farà quan el Regne Unit s’alliberi del jou de Brussel·les.
La decisió de Gove ha sigut definitiva. Dijous va rebre l’oferta de fer-se càrrec del ministeri del Brexit, però la va refusar si no podia renegociar el pacte i es cancel·lava la cimera europea del 25 de novembre. Gove va expressar ahir el suport per la primera ministra, però es va negar a fer-ho explícitament pel seu pla.
Durant la nit de dijous a divendres, i d’acord amb The Times i The Daily Telegraph, Gove va passar les hores “torturat” pel dilema hamletià a què s’enfrontava: ¿dimitir o no dimitir? En aquells moments va estar a un pas d’abandonar el vaixell.
La foguera de les especulacions
Finalment s’ha inclinat per seguir a bord. I, segons les informacions de diferents mitjans i comentaristes britànics que fa 48 hores que alimenten la foguera de les vanitats en què s’ha convertit l’espectacle del Brexit, Gove ha decidit presentar batalla des de dins en companyia dels altres col·legues brexiters que miren amb molta recança la direcció presa per May.
D’acord amb aquestes prou fonamentades especulacions, els esmentats Gove i Fox, a més de Penny Mordaunt, ministra de Desenvolupament Internacional; Andrea Leadsom, líder tory als Comuns, i Christopher Grayling, ministre de Transport, volen unir forces i fer veure a la primera ministra que dur el seu pla al Parlament tal com ha quedat escrit a les 585 pàgines que ocupa és com tornar a pilotar el Titanic contra l’iceberg. Enfonsament segur. Els cinc conspiradors, però, també es dirigeixen cap al seu particular iceberg i més tard o més d’hora hi xocaran. Perquè May, i especialment la Unió Europea, no es mourà ni un mil·límetre més. L’oferta de Brussel·les és l’última i l’única a sobre la taula. Punt.
La premier sí que ho sap i ahir al matí, després d’un descans merescut, va anar a l’emissora de ràdio LBC -la mateixa en què l’exlíder de l’UKIP Nigel Farage té un programa setmanal- per atendre les preguntes dels oients. Atès que ningú al Parlament li fa cas, May ha començat la venda del seu pla directament a l’opinió pública britànica. Va insistir en els arguments que ja va exposar dimecres i dijous. “És el millor pla possible, és un pla d’interès nacional, respecta el resultat del referèndum perquè ens retorna el control sobre els nostres diners, les nostres fronteres i les nostres lleis i ens treu de la política agrària comuna i de la política de pesca comuna”. Aquestes, i no pas unes altres, seran les seves raons les pròximes setmanes. És a dir: o jo o el caos, o el meu pla o el no acord. O, encara pitjor, el no Brexit, les altres idees subjacents del missatge literal.
¿Se’n sortirà? Té prou possibilitats. ¿Rebrà més males notícies? Sí.
Dilluns, a tot estirar dimarts, els brexiters que encapçala l’ultra Jacob Rees-Mogg haurien d’haver registrat les 48 cartes demanant una moció de confiança. Encara no les tenen, i, per arribar a la xifra, serà clau la presa de contacte que entre avui i demà alguns diputats facin a escala local, entre militants i càrrecs del partit en els districtes electorals. I, en funció de l’humor dels militants, actuaran en conseqüència. Però May guanyaria la moció amb 158 diputats a favor seu. Llavors, durant un any no n’hi podrien presentar cap altra, i per aquest motiu alguns dels que la volen abatre encara dubten de fer el pas.
El dia es va tancar amb els nomenaments dels buits que els dimissionaris havien deixat dijous. Amber Rudd, exministra de l’Interior que l’abril passat va renunciar per l’escàndol del Windrush -els emigrants convidats a venir de les excolònies als anys 50, als quals es va expulsar a partir del 2015 acusats de no tenir dret a quedar-se al país-, ha ocupat Treball i Pensions. I un desconegut secretari d’Estat de sanitat, Stephen Barclay, es queda amb la cartera que cap primera figura ha volgut agafar: la del Brexit. És un polític fidel a May que mai ha votat contra el partit. Al cap i a la fi, el Brexit i el pla de divorci amb la UE són un afer exclusiu de la premier i ja no es pot tocar.
La situació de May s’assembla prou a la de John Major, el premier (1992-1997) odiat per tothom, però per al qual ningú no trobava un recanvi de consens. Va aguantar cinc anys. May ha resistit un dia més. I ja fa vint-i-vuit mesos que ho fa.
