Erdogan diu que mantindrà les fronteres cap a la UE obertes als refugiats

Milers de persones estan atrapades en terra de ningú entre Turquia i Grècia

Uns cinc mil refugiats s'acumulen aquest dissabte al pas de Pazarkule, a la frontera entre Turquia i Grècia que els barra el pas per poder continuar el seu viatge cap a la Unió Europea. Les fogueres que van encendre divendres, després que Turquia anunciés l'obertura de les fronteres als refugiats per pressionar la UE, segueixen enceses, i el que abans eren prats ara són campaments improvisats amb plàstics. El president turc Recep Tayyip Erdogan ha amenaçat que mantindrà obertes les fronteres de Turquia amb Grècia i Bulgària.

Com divendres, la policia grega ha tornat a reprimir els homes, dones i criatures que intenten arribar a Europa, i els aldarulls i les corredisses s'han succeït sota l'atenta mirada de la policia i l'exèrcit turc. Immòbils, però vigilants a les granades de gas que arribaven de l'altra banda, i sense protegir la població refugiada, però llançant en dues ocasions ràfegues de foc real a l'aire en senyal de desaprovació pel que estaven veient davant seu. Perquè si davant els cossos de seguretat turcs hi havia centenars de persones tirant pedres en direcció a Grècia, el que hi havia darrere eren centenars de famílies que romanien passives però sense perdre l'esperança de veure aquella porta, ara envoltada de filat, obrir-se.

Turquia obre la frontera per pressionar la UE i Grècia atura el flux amb gasos lacrimògens

La Zehra és de l'Afganistan i no supera la trentena. Com moltes mares, va haver de fugir de la violència amb els seus fills en braços. “A la família som vuit: quatre infants, dos homes i dues dones”, afirma assenyalant-los un per un. El més petit, un nadó, jau embolicat en mantes sobre la terra humida. “Està molt malalt, no respira bé”, explica. “Volem anar on sigui, ens és igual Grècia, França o Alemanya. Volem trobar una feina, volem una educació per als nostres fills”, suplica. “Estarem aquí el temps que calgui, només esperem que obrin les portes. Vam fugir de l'Afganistan per trobar pau, però a Turquia no vam trobar feina i passàvem gana. Ara que marxem de Turquia, els grecs no ens deixen passar”.

A l'improvisat camp hi ha una nombrosa comunitat provinent de Somàlia. El Dahi va ser dels primers a arribar. Els ulls encara li ploren: “Hem intentat creuar per aquí, però ens han tirat gas i hem retrocedit”, explica. El seu somni és arribar a Alemanya i, algun dia, ser enginyer. “A Somàlia era estudiant, però a Turquia no he pogut seguir amb els estudis”. Ara que és a tocar de la frontera, entre fum i plàstics no veu clar que les portes s'obrin: “Em van dir fa dos dies que vingués, però he arribat aquí i ho veig un problema. Aquesta nit també l'haurem de passar al ras i no hi tenim res a fer, no tenim menjar, ni lloc per dormir”.

A pocs metres una altra família de procedència afganesa fa les mateixes demandes. Ells són quatre: un matrimoni amb dos fills que no superen els dos anys. “Nosaltres hem vingut de Kirikkale –ciutat situada a escassos kilòmetres d'Ankara– i no tenim cap preferència. Podem anar a França, Itàlia, on sigui”, explica el Savas, pare dels dos nens. El motiu de la fugida de Turquia és ben senzill: “Aquí la vida és molt difícil: no tinc permís de treball, per tant, les feines que faci seran il·legals i el salari serà molt més baix. Amb això no en tinc ni per alimentar la meva família”. Per això es manté ferm en la idea d'aconseguir entrar a Grècia, però ja no ho veu tan clar com el dia anterior. No és l'únic. Les esperances comencen a defallir al pas de Pazarkule, on el fum de les fogueres fa l'aire irrespirable. “Aquí no hi ha res, els nens volen aigua. Vaig intentar comprar-ne, però em volien cobrar 20 lires [3 euros] per una ampolla d'un litre. Ara estic recollint ferros per construir un refugi. Ahir a la nit va ploure molt i no podrem esperar gaire més”, afirma. L'opinió del Savas, un refugiat afganès, ja comença a ser compartida per molts refugiats, i la tornada a Istanbul ja es comença a verbalitzar: “Istanbul, 100 lires. Istanbul, 100 lires”, crida un home turc amb un cotxe i ganes de fer negoci.

El xantatge d'Erdogan amb els refugiats desafia l'immobilisme de Brussel·les

Erdogan pressiona

“No tancarem aquestes portes i això continuarà. Per què? Perquè la Unió Europea ha de mantenir les seves promeses. No hem de tenir cura d’aquests refugiats, ni alimentar-los nosaltres”, ha dit el president turc Recep Tayyip Erdogan des d'Istanbul. Es queixa que els fons per donar suport als refugiats transferits a Turquia des de Brussel·les arriben massa lentament, i també ha demanat a la cancellera alemanya Angela Merkel que vagin directament al govern turc i no als organismes internacionals. El mandatari ha multiplicat la pressió cap a Europa després del bombardeig, per part del règim d'Al-Assad, a les seves tropes dijous passat, en què van morir almenys 33 soldats turcs. Turquia acull ja 3,7 milions de refugiats sirians i s'enfronta a una nova crisi per l'ofensiva final del règim de Damasc, amb el suport de Rússia sobre la regió d'Idlib, fronterera amb Turquia, que ha causat el desplaçament de gairebé un milió de persones.


Màxima tensió entre Rússia i Turquia