Mor Ben Ali, el dictador de Tunísia que va caure a la Primavera Àrab

Serà enterrat a l'Aràbia Saudita, on la família reial li ha permès viure sense pagar pels crims

L'expresident de Tunísia Zine El Abidine Ben Ali ha mort aquest dijous en un hospital de l'Aràbia Saudita, on vivia exiliat des que va ser derrocat per les revoltes populars del 2011 que van sacsejar el país magribí, la llavor de l'anomenada Primavera Àrab, que finalment només va florir en aquest país, que precisament acaba de celebrar eleccions democràtiques. Ben Ali, de 83 anys, tenia un càncer de pròstata que el va obligar a passar els últims anys de la seva vida en tractament i amb ingressos hospitalaris que en diferents moments havien fet córrer rumors sobre la seva mort. 

"Ha mort després de lluitar contra la seva malaltia, per la qual havia estat hospitalitzat durant els últims tres mesos i que l'obligava a rebre cures intensives", ha declarat l'advocat de la família, Mounir Ben Salha. Conegut entre els tunisians com a Zava, demà serà enterrat al país que li va donar refugi al costat de la seva família, tal com va deixar expressat en les seves últimes voluntats. Jutjat en rebel·lia a Tunísia, l'exdictador ha mort sense haver respost a les acusacions de tortures, corrupció o assassinats de civils durant les protestes populars.

La de Ben Ali és una carrera política llarga, primer com a cap de seguretat militar, ambaixador a Polònia o ministre de l'Interior, fins que el 1987 va ser nomenat primer ministre pel president Bourguiba. A Ben Ali i els seus companys els va costar ben poc declarar senil el mandatari, un pas que a ell li donava el passaport directe cap a la presidència de l'estat.

Llums i ombres dels vuit anys de la Primavera Tunisiana

En els primers anys, el govern de Ben Ali va aconseguir el suport i aplaudiment de l'FMI i el Banc Mundial per ajudar-lo a reestructurar l'economia nacional, cosa que li va permetre creixements superiors al 4%. A més, geogràficament Tunísia quedava entre la Líbia de Muammar al-Gaddafi i l'Algèria postcolonial, de manera que gràcies al fet d'alimentar el fantasma dels islamistes i d'engegar un procés secular i d'obertura cap a l'exterior, a nivell internacional els seus mètodes repressius van passar desapercebuts.

Era un miratge exterior perquè a l'interior la dissidència va patir la mà de ferro d'un president que no tolerava la crítica i a qui no li tremolava la mà per descarregar el pes del poder
. Les eleccions que convocava eren plenes de sospites perquè va guanyar convocatòria rere convocatòria per majories absolutíssimes. El maig del 2002 també va aconseguir suport popular en el referèndum que li va permetre allargar el límit constitucional dels tres mandats.

Fins que el 2008 es van fer cada cop més habituals les protestes ciutadanes per demanar unes condicions de vida més dignes, davant d'uns serveis públics cada cop més deteriorats, l'augment de l'atur o la falta de perspectives de la joventut formada i educada. La corrupció i el nepotisme van corcar l'administració i el govern fins al punt que l'estil de vida extravagant i luxós de la família presidencial es va convertir en el símbol de l'opressió. És el que s'ha batejat com la 'petita revolució', que tindria el seu gran èxit el gener del 2011 amb les grans manifestacions que donarien lloc al que es va batejar com la Primavera Àrab.

Ben Ali veia des del palau les protestes multitudinàries i va intentar calmar els ànims amb un discurs televisat en què va aparèixer massa nerviós. La ciutadania li havia perdut la confiança i no es creia les seves paraules de penediment. "Em van enganyar –va dir a la desesperada amb uns carrers ja inflamats per la ràbia i la desesperació–. Us estic escoltant". Era massa tard i el president va fugir precipitadament amb la seva dona i els seus fills en direcció a l'Aràbia Saudita, on la petromonarquia li va obrir les portes a continuar amb una vida de somni.

Vuit anys després de la seva caiguda, Tunísia continua lluitant contra els fantasmes de la dictadura, en plena transició democràtica.  Als carrers de Tunis, el jove Imad Layouni, de 26 anys i sense feina, responia assegut en una cafeteria que gent com ell mai oblidaran que Ben Ali va "ordenar matar civils a les protestes del 2011" i que la seva mort "és el final d'un dictador que va destruir el país".

Més continguts de