EL CANVI PORTUGUÈS

Portugal, el país on les esquerres sí que han sabut sumar

Els socialistes surten com a favorits a les eleccions d’aquest diumenge

Els portuguesos es miren avui al mirall de les urnes i decideixen si els agrada el reflex que els torna dels últims quatre anys. Les enquestes apunten que la imatge no és la de la recuperació però sí que és millor que la que gastaven el 2015, acabada de passar l’etapa de retallades. El primer ministre, el socialista António Costa, revalidarà mandat còmodament si l’escàndol Tancos, sobre el robatori d’armes d’un polvorí de Defensa, no fa descarrilar el relat que el situa com l’home que deixa Portugal a punt de revista per a les institucions europees, l’enveja de l’Europa del sud. La fotografia és incompleta, perquè, si es posa la lupa a nivell de carrer, els aplaudiments es tornen en un “no era això, companys”.

La demoscòpia no assegura si Costa, exministre i exalcalde de Lisboa de 58 anys, podrà formar un govern en solitari o haurà de tornar a posar-se en mans del Partit Comunista-Els Verds i el Bloc d’Esquerra, el Podem lusità. Les tres sigles van començar la legislatura a l’oposició, però quatre setmanes després que el primer ministre conservador, Pedro Passos Coelho, posés en marxa el seu govern, es van conjurar per presentar una moció de censura i van signar un acord que ha donat estabilitat política i un cert alleugeriment a la ciutadania al revertir certes retallades imposades per la troica a canvi d’un rescat de 78.000 milions d’euros. Es va formar un govern monocolor socialista amb suport parlamentari dels dos socis. Era un gest inèdit per a tres forces rivals que ni tan sols van signar un acord tripartit sinó acords bilaterals, cosa que feia endevinar que l’aliança s’aguantava amb pinces. D’aquí que la dreta -socialdemòcrates, PPD-PSD, i democristians, CDS-PP- bategés l’invent com a geringonça, un trasto.

Lleialtat i negociació

L’insult va tenir l’efecte contrari i ha sigut la marca del govern. De fet, la fórmula de la Coca-Cola, pel sol fet d’haver esgotat la legislatura. Si bé és cert que els socialistes s’han refugiat en els conservadors per mantenir la reforma laboral, en les divergències sempre ha prevalgut el principi de cedir i minimitzar les grans diferències ideològiques, apunta Manuel Loff, professor de la Universitat de Porto i pròxim al PC.

Hi ha dos punts crucials més per a l’èxit de la geringonça, la “lleialtat” del PC i del Bloc i el fet que Costa sigui un “negociador nat”, admet l’exeurodiputada socialista Ana Gomes, una de les veus més crítiques amb l’entrega del partit i del govern als postulats liberals. L’exdirigent aposta sense embuts per la reedició del tripartit i explica que les tres formacions han patit “tensions virtuoses” que han afavorit l’“actitud vigilant” de l’esquerra cap a l’acció de govern, que ha acabat per beneficiar el país.

El 2011 els homes de negre de la troica es van instal·lar a Lisboa per tutelar els comptes públics a canvi del rescat financer del país, i l’austeritat va tenir el rostre de retallades de pensions i sous de funcionaris i de privatitzacions d’empreses per valor de més de 9 bilions d’euros. El govern de Costa no n’ha fet de noves, però s’ha resistit a revertir-ne. Les retallades havien deixat l’economia portuguesa esquelètica i la moral de la ciutadania per terra. “La sensació generalitzada era que el poder polític tenia posat el peu a l’accelerador de les reformes i això creava malestar i desesperació”, constata Manuel Loff.

“Ara hi ha un cert alleugeriment”, defensa Bruno Góis, investigador a la Universitat de Lisboa i responsable de relacions internacionals del Bloc, que mostra “orgull” pels quatre anys perquè “s’ha retornat l’esperança” d’una ciutadania amb dèficit de drets socials, en què gairebé l’única sortida per als joves era fer les maletes. “Els portuguesos saben que els avenços socials han sigut gràcies al Bloc”, diu.

Sacrificis ideològics

Teresa Soares és politòloga i catalonòfila i demana que avui es voti amb perspectiva. “Hem de tenir memòria”, insisteix. I recorda que Portugal ha viscut anys de sacrificis molt durs. Segons diu, s’ha d’“agrair” els “sacrificis” als tres partits de la geringonça, sobretot al PC i el Bloc, que sabien que si el govern se’n sortia ho pagarien perdent suport en favor del vot útil i que si, per contra, naufragava, en serien culpats.

Efectivament, els sondejos vaticinen una certa reculada del PC i un estancament o pujada mínima del Bloc, tal com va passar en les eleccions europees del maig passat. Costa ha sabut treure rèdit a una bona macroeconomia i a la tímida recuperació de la microeconomia i es presenta com l’únic capaç de frenar un govern de dretes a punt per fer servir les tisores.

Però tampoc no es pot assegurar gaire, perquè a mesura que ha avançat la campanya la seva candidatura s’ha desinflat, per bé que sense perill per a la seva victòria. Per contra, els sondejos apunten una recuperació del PPD-PSD, el referent de la dreta portuguesa, que ha liderat vuit de les 14 legislatures democràtiques. Al capdavant de les sigles hi ha un històric dirigent que, com Costa, presenta credencials del món local. Rui Rio, de 62 anys, ha sigut alcalde de Porto durant 12 anys, sempre en coalició amb els democristians. Allunyat del poder de Lisboa, és poc carismàtic, massa tímid i fins i tot dins del seu partit n’hi ha que ja pensen en subtituir-lo a partir de demà.

A l’esquerra, Catarina Martins, líder del Bloc, lingüista de 44 anys, representa l’electorat jove, urbà i format d’aquesta formació fundada el 1998 entre exmarxistes i exleninistes. El candidat més gran és el comunista Jerónimo de Sousa, de 72 anys, dos cops candidat a les presidencials i que fa bandera de la decisió de donar suport a Costa el 2015. Amb tot, el gran enemic és l’abstenció, que creix constantment fins a arribar fa quatre anys al rècord del 43,8%.

El 2016 Pedro Sánchez es feia la foto amb Costa i posava en valor el model de la geringonça per desbancar el PP. Paradoxalment, Sánchez ha preferit unes segones eleccions abans que pactar amb Podem, i aquest bloqueig a Espanya ha creuat la frontera: “Podem ser Espanya”, ha alertat el candidat socialista portuguès, per reclamar mans lliures i no haver de dependre dels seus dos socis.

Els animalistes que poden tenir una de les claus del govern

“El sol fet d’arribar on hem arribat ja és una victòria, tot el que vingui serà benvingut”. És una jove simpatitzant del PAN, les sigles de Persones-Animals-Natura, el partit animalista que pot tenir la clau del govern si al socialista António Costa li cal algun suport extra. En les anteriors eleccions va obtenir un sol diputat, però les enquestes n’hi donen ara entre dos i tres. André Silva, líder i de moment únic diputat, ha guanyat protagonisme per iniciatives com la de prohibir les corrides de toros (en què no es pot matar l’animal) o la de multar els que llencin una cigarreta al carrer. La primera va ser tombada per majoria absoluta, amb els únics suports dels diputats del Bloc, quatre socialistes i dos conservadors. La segona mesura va prosperar. El PAN ha fet forat entre els mil·lenials urbans, atrets pels postulats contra el canvi climàtic. Però la seva aposta per reduir el consum de carn ha sublevat els ramaders.

Costa perd els nervis amb un home en l’últim dia de campanya

A tocar de la victòria que les urnes li van negar l’octubre del 2015, el socialista António Costa, candidat a la reelecció, va ser l’estrella del tancament de la campanya electoral. I no per un discurs brillant o una última promesa imbatible. Costa va perdre els papers amb un ciutadà que se li va acostar i, després d’uns segons parlant, li va recriminar que se n’hagués anat de vacances durant la crisi dels incendis forestals en què van morir una seixantena de persones, l’estiu del 2017. “És mentida, és mentida”, li va respondre el primer ministre en funcions, que va haver de ser separat pel seu equip de guardaespatlles per evitar que els dos homes arribessin a les mans. Posteriorment Costa va anunciar que denunciarà l’home per difamació i va assegurar que formava part d’una operació contra ell.

Més continguts de