CIMERA INTERNACIONAL A BARCELONA

Que difícil que és ser un premi Nobel

De Klerk admet que, apartats del poder, els guardonats són poc més que la veu de la consciència

Frederik W. de Klerk va ser l’últim president blanc de Sud-àfrica, l’home que va accedir a acabar amb l’apartheid, alliberar Nelson Mandela i donar-li carta blanca perquè es convertís en el primer mandatari negre. Tots dos van rebre el premi Nobel de la pau el 1993 en reconeixement a haver-se sabut imposar en contra dels seus perquè el país s’encarrilés per la via democràtica.

A les fotografies de la recollida del guardó, el sempre optimista Madiba no podia evitar un enorme i contagiós somriure, mentre que el seu company apareixia amb un posat que era complicat d’endevinar si corresponia a una certa incomoditat o a l’acceptació que la seva era una presència secundària. Res a fer amb un mite mundial.

Ara, als 79 anys, De Klerk fa vida de Nobel. Apartat de l’activitat política del seu país, dirigeix una fundació filantròpica que porta el seu nom i que promou la multiculturalitat i els drets humans. Un patró compartit per molts dels guardonats. Ahir el sud-africà admetia que, ara per ara, ni ell ni els seus companys tenen cap pes en les qüestions que preocupen i ocupen el món, malgrat els grans auditoris que sempre hi ha preparats per escoltar les seves veus. “Nosaltres, els guardonats, ja no tenim poder ni podem donar ordres, tan sols podem aconsellar els que han de prendre decisions i influir-hi”, es disculpava en una roda de premsa, avançant que de la seva intervenció no hi hauria grans titulars. Al contrari, sempre amb la diplomàcia, la paraula adequada i la resposta esperada, una mena de veu de la consciència.

El discurs europeu

Des d’ahir i durant tot el cap de setmana una desena de guardonats participen en la XV Cimera Mundial de Premis Nobel de la Pau, que aquest any es fa a Barcelona i té com a focus principal la crisi de refugiats. Per a De Klerk, “no es tracta només d’un problema europeu sinó que és global”, i recorda que al seu continent, a l’Àfrica, milions de persones fugen del terrorisme, la pobresa i la fam.

Fet aquest diagnòstic, l’expresident sud-africà va valorar el lideratge d’Alemanya en la crisi i va animar la Unió Europea a continuar mantenint els ajuts a Jordània i Turquia, un discurs calcat al de Brussel·les. Més coincidències. “Sento compassió per tota aquesta gent que emigra per buscar una vida millor però s’ha de regular i separar molt bé què és un refugiat i què és un immigrant econòmic”, deixava anar. La seva filosofia es resumia amb la frase “Europa ha d’obrir els braços [als que arriben] però ha de trobar l’equilibri”. Perquè, segons ell, si accepta “massa” immigrants hi ha “el risc” que la població local els vegi com els que treuen ajuts i feina.

Menys armes

Poc abans, en la sessió inaugural de la cimera, De Klerk, amb l’expresident de Costa Rica Óscar Arias, Betty Williams, la nord-irlandesa Mairead Maguire Corrigan i el banquer de Bangla Desh Muhammad Yunus Yunus, exhortava la comunitat internacional a reduir la despesa militar i a reconduir aquests fons cap a l’educació, la sanitat i l’alimentació. La recepta, afirmaven, és l’única per acabar amb la pitjor crisi humanitària. “Els governs que es diuen a ells mateixos democràtics dediquen gran part dels seus pressupostos a la militarització”, es queixava Maguire. Però, com diria més tard De Klerk: “Això ja no és a les meves mans”.