ANÀLISI

Quines poden ser les conseqüències de l'assassinat de Soleimani?

Ens hem acostumat al fet que l'Orient Mitjà sigui un dels principals espais de generació d’inestabilitat del món. I també que les decisions impulsives de Donald Trump capgirin l’agenda internacional de la nit al dia. En aquesta arrencada del 2020 n’hem tornat a tenir una bona mostra amb la decisió d’assassinar Qassem Soleimani.

El comandant de la Guàrdia Revolucionària era l’estrateg que havia permès a l’Iran omplir els buits de poder que les accions o inaccions dels Estats Units havien anat deixant al seu pas. Havia aconseguit situar l’Iraq sota la seva esfera d’influència, i Baixar al-Assad li deu haver-se mantingut en el poder a Síria. Soleimani també havia reforçat el que es coneix com l'eix de resistència, i la influència iraniana a l’Orient Mitjà no havia parat de créixer. El cost de tot plegat, tant en víctimes com en destrucció, ha sigut immens. Però els sectors més nacionalistes i conservadors de l’Iran creien que valia la pena pagar-ne el preu.

Assassinant-lo, Trump ha convertit el mite en màrtir. I l’acció dels Estats Units també ha generat tota mena d’especulacions sobre si pot ser el desencadenant d’un conflicte de gran envergadura, sobre quines podrien ser les possibles represàlies de l’Iran i si encara hi ha marge per intentar aturar l’escalada del conflicte.

Hem entrat en un territori desconegut i ple d’incògnites. Però hi ha algunes certeses i conseqüències que ja són ben visibles. La primera, a la qual ben pocs presten atenció, és la situació de gran vulnerabilitat per als moviments de protesta que durant els últims mesos havien esclatat al Líban i l’Iraq, i més recentment a l’Iran. Aquells que s’atreveixin a protestar seran qualificats d’agents estrangers i quintacolumnistes. Sense saber-ho, Trump també ha frustrat les esperances de canvi que molts havien vist com una segona onada de la Primavera Àrab.

Els règims de Teheran i Bagdad es reforcen gràcies a l'atac de Trump

La segona és que a l’Iraq, un país per si sol vulnerable i que tot just ara començava a aixecar el cap, han saltat pels aires els febles equilibris polítics i socials. Tothom pren posicions i n’hi ha que intenten recuperar el terreny perdut. És el cas de les milícies xiïtes i els actors polítics que s’hi recolzaven, que havien vist perillar el seu poder davant l’emergència de moviments socials i noves aliances que transcendien les divisions sectàries. L’altre actor que pot moure fitxa són els kurds de l’Iraq. La temptació d’oferir-se als Estats Units com a principal punt d’ancoratge és molt alta, sobretot entre els que somnien que això pugui permetre ressuscitar el somni frustrat de la independència.

La tercera gran conseqüència de l’assassinat de Soleimani és que ha reforçat els sectors més bel·ligerants de l’Iran, que creien que amb el diàleg i la negociació no s’arribaria gaire lluny i que els Estats Units només entenen el llenguatge de la força. Són aquests sectors els que optaran per reactivar el programa nuclear i alguns, sense fer-ho públic, defensaran que dotar-se d’armament nuclear és l’única manera de blindar el règim. I aquesta és només una via. També s’estudiaran plans per assestar algun cop als interessos nord-americans. De possibles objectius no en falten.

La llista d’incerteses és molt més llarga i depèn de decisions individuals impossibles de preveure. El que sí que sabem és que el 2020 és un any en què no podrem deixar de mirar cap a l'Orient Mitjà, en què el risc d’accident serà constant i en què el calendari electoral als Estats Units marcarà el ritme geopolític mundial.

* Eduard Soler i Lecha és investigador sènior del Cidob