El Regne Unit crea un “ministeri per a la Soledat”
Nou milions de persones se senten soles, de les quals 1,2 milions no parlen mai amb ningú en una setmana
LondresTres dies a la setmana, els dimarts, dijous i dissabtes, Ruth Morgan, resident al nord-est de Londres, de 68 anys i jubilada des de fa una dècada, surt del seu domicili amb una missió molt concreta: “Fer una volta pel barri per vetllar per les nostres veïnes i veïns més grans, molt més que jo”, diu a la porta de casa seva. De vegades l’acompanya el seu marit, el David, de 73 anys, excomptable. Però sovint ho fa sola. El David camina amb molta dificultat i no pot seguir les excursions d’entre dues i tres hores que fa la seva dona.
Al carrer on viu la Ruth, Mansfield Road, hi fa dues de les seves visites habituals. Rose Corrigan, de 87 anys, i Lynda Morton, de 83. Totes dues són viudes des de fa relativament poc, després d’haver estat casades una mica més de mig segle. La Rose va perdre el marit l’estiu del 2015; la Lynda, el febrer del 2016. Resident de tota la vida al districte de Waltham Forest, i vivint “al mateix carrer des de fa quaranta-cinc anys”, hi coneix pràcticament a tothom, “tant els vells com els que hi han arribat molt més tard”, assegura la Ruth. I en té cura. Vetlla perquè un munt de gent gran no se senti massa sola.
La Ruth té un compromís amb la comunitat més immediata, que també ha exercit durant més de dotze anys amb la militància a l’agrupació del barri del Partit Demòcrata Liberal. Un compromís que renovarà un cop més demà quan assisteixi al primer taller sobre la soledat i la manera de combatre-la, que promou aquest any el conjunt d’associacions locals, regionals i nacionals que han llançat per al 2018 la Campanya per acabar amb la soledat al Regne Unit. “No crec que m’expliquin res que no sigui de sentit comú, però igualment hi aniré”, comenta la Ruth.
El govern reacciona ara
Set anys després que el voluntariat i les associacions benèfiques comencessin a bastir aquesta campanya, el govern de Theresa May ha admès que la soledat és un problema nacional. “Una epidèmia, la trista realitat de la vida moderna”, segons la premier. Ho va dir el 17 de gener, quan va anunciar el nomenament de la diputada conservadora Tracey Crouch, de 42 anys, com a nova secretària d’Estat per a la Soledat. De la nit al dia Crouch ha esdevingut “ministra per a la Soledat”, en paraules de Theresa May.
La decisió de la premier té l’origen en la recerca sobre la qüestió engegada a títol individual per la parlamentària laborista Joe Cox, assassinada quan tenia 42 anys, una setmana abans del referèndum del Brexit, el juny del 2016. El seu llegat va ser recollit per dues col·legues dels Comuns, que van posar en marxa la comissió Cox per estudiar el fenomen. El mateix dia del nomenament de Crouch se’n van presentar les primeres conclusions: uns nou milions de persones al Regne Unit se senten soles. De fet, al voltant de 200.000 persones, totes grans, no tenen cap conversa amb un amic o familiar durant més d’un mes. I 1,2 milions en més d’una setmana. De fet, la meitat de les persones de 75 anys o més, aproximadament dos milions, viuen soles, mentre que el 85% dels joves amb discapacitats també se senten sols. Molts d’ells poden passar dies, fins i tot setmanes, sense cap interacció.
“La soledat, sentir-se sol, és tan dolenta com fumar quinze cigarretes al dia, molt pitjor que l’obesitat”, diu Laura Alcock-Ferguson, directora de la campanya, que vol conscienciar tota la societat britànica de l’abast real del problema.
Tipologies molt diferents
A l’oficina de coordinació de la iniciativa, Alcock-Ferguson parla de manera moderadament optimista sobre el nomenament de Crouch. “Esperem que el nou lideratge ministerial aporti una política global del govern per fer-hi front”. Un dels problemes amb què pot topar la nova secretaria d’Estat és la quantitat de tipologies diverses amb què es manifesta la soledat. “No és el mateix el que passa a les ciutats que el que passa en l’àmbit rural, on de vegades la falta de transport, o la falta de centres socials perquè es reuneixi la gent, pot agreujar encara més el problema”. Un mal aguditzat arran de la crisi del 2008, quan el govern de David Cameron va començar a retallar els pressupostos públics per cobrir serveis socials. Retallades que May no ha revertit.
Però, ¿pot fer res d’efectiu el ministeri de la Soledat? De quin pressupost disposa? Quins plans té? De moment són preguntes que Alcock-Ferguson no pot o no vol respondre, més enllà de recordar les iniciatives que els grups que impulsen la campanya recomanen. Per exemple, compartir l’habitatge amb gent jove, viure en residències, promoure grups de relació social i demanar voluntaris per a les comunitats.
Un portaveu del departament de Crouch ha afirmat a l’ARA que “actualment no hi ha un pressupost específic”. Es treballa “per definir una estratègia interdepartamental i perquè governs locals, serveis públics i el voluntariat identifiquin oportunitats per crear comunitats més integrades i resistents” respecte a la soledat.
És el que ha fet Ruth Morgan pràcticament des de l’endemà de jubilar-se. “Truco a la porta, els desitjo bon dia, hi parlo ni que sigui cinc minuts, i els deixo el diari local o qualsevol altra informació o fulletó que recullo de la biblioteca”, explica.
D’alguna manera, la Ruth exerceix el paper del repartidor de llet. Abans era una figura molt popular al Regne Unit, i ara cada vegada és més escassa: el relleu diari de les ampolles permetia controlar la vida de les cases i, si n’hi havia, l’activitat. Alcock-Ferguson assegura que en una jornada normal deu parlar amb més de quaranta persones, la gran majoria dones. Totes estan soles, encara que algunes tenen fills. Simplement per raons demogràfiques, recorda la directora de la campanya contra la soledat, “el problema empitjorarà d’aquí vint o trenta anys”.
