LA REPRESSIÓ DEL 4 DE JUNY DEL 1989

Tiananmen? Els joves xinesos no saben què és

Trenta anys després de la massacre, els mil·lennials desconeixen què va passar el 4 de juny del 1989 a Pequín

Si es pregunta a un mil·lennial xinès què sap de la matança de Tiananmen, la resposta és una cara de circumstàncies: la majoria no en saben res. El govern xinès ha aconseguit esborrar la memòria d’uns fets que dimarts farà 30 anys que van passar, que van tacar la imatge de la Xina a Occident i que es van convertir en un símbol de la repressió perpetrada pel Partit Comunista a la Xina.

La nit del 3 al 4 de juny l’Exèrcit Popular d’Alliberament va posar fi a les protestes dels estudiants que durant dos mesos havien ocupat la plaça de Tiananmen, a Pequín, per reclamar reformes. Ho va fer de manera contundent, amb tancs i disparant contra la població civil. Van morir entre 400 i 3.000 persones, segons la font consultada, i la repressió es va estendre per tot el país.

Vestits amb roba esportiva i passant la tarda en un centre comercial de Pequín, el Jason i el Frank -noms ficticis amb què volen ser presentats- asseguren que els sonen una mica els incidents d’aquell 4 de juny del 1989, però que no tenen cap curiositat per saber què va passar realment. Forma part del passat i està fora del seu univers d’interessos, afirmen. Una altra noia, l’estudiant Liu Mei, de 20 anys, confessa que alguna vegada ha vist imatges de la massacre a YouTube, però desconfia que siguin reals i apunta que poden ser una manipulació occidental. En tot cas, argumenta: “Va passar fa tant temps que els meus pares ni tan sols es coneixien”.

Persecució de la dissidència

Són exemples d’una generació que ha crescut sense conèixer la seva història. El govern xinès s’ha esforçat a fons a esborrar el passat. Els dissidents han sigut perseguits i el control sobre els continguts d’internet és total. La Wikipedia és l’última víctima d’aquesta censura: des de l’abril ha sigut bloquejada seguint la mateixa sort que Google, WhatsApp i Facebook.

A l’escola i les universitats també s’exerceix una exhaustiva vigilància sobre textos i professors. Una professora irlandesa que fa classes d’història i llengua en una escola internacional de secundària per a xinesos de classe alta i que prefereix mantenir l’anonimat diu que les instal·lacions són fantàstiques, però que resulta difícil ensenyar. No pot plantejar cap debat i té vetat tractar qualsevol tema relacionat amb la Xina (història, economia, etc.). Aquests temes només els pot impartir un professor xinès.

La bretxa generacional també influeix en l’oblit. Els mil·lennials han viscut tota la vida a la Xina desenvolupada, amb mòbils de quarta generació i abocats al consum. A més, se senten orgullosos dels èxits econòmics del seu país. És una Xina molt diferent de la de la primavera del 1989, que vivia en plena obertura econòmica, els efectes de la qual van començar a generar descontentament. Les mobilitzacions es van desencadenar de manera espontània per retre homenatge al difunt Hu Yaobang, ex secretari general del Partit Comunista purgat per reformista. I de manera natural el moviment va anar creixent.

Alejandro Molins té una dilatada experiència a la Xina. El 1989 era un dels pocs estrangers que vivien al país i va continuar a Pequín fins al 2001, treballant per a l’empresa MQM. Recorda l’ambient festiu de la concentració de Tiananmen i assegura que atreia gent de tota mena: “Era com una romeria. Tothom anava a la plaça, hi havia música, la gent cantava, t’oferien tabac, menjar… Hi trobaves estudiants i intel·lectuals, però també famílies i soldats que anaven a veure l’ambient”, explica.

Ambient naïf

Segons assegura, tothom, xinesos i estrangers, hi anava a fer un volt al sortir de la feina i les reivindicacions eren compartides per tothom: lluitar contra la corrupció, reclamar més transparència i la reducció de la inflació. O sigui, no es demanaven canvis radicals. “Les peticions eren de millores simples i solucions puntuals dins del partit”, insisteix Molins, i afegeix que l’ambient era molt naïf: “La gent saludava davant les càmeres amb despreocupació. Però les imatges gravades després van servir per identificar els manifestants”.

Amb el pas de les setmanes l’afluència de manifestants va anar baixant i el moviment es va radicalitzar. Molins opina que al principi hi va haver voluntat de buscar solucions però “la falta de tradició política i la inexistència d’organitzacions representatives o grups clandestins per negociar va precipitar el final”.

En el si del Partit Comunista hi va haver un enfrontament entre els renovadors, com Zhao Ziyang -que donava suport a les peticions dels estudiants i va acabar defenestrat-, i la vella guàrdia de la formació, que no acceptava donar una imatge de desordre. Al final es va imposar la solució militar executada pel primer ministre, Li Peng.

Mandataris estrangers

El govern xinès també es va sentir pressionat pel fet de tenir el centre de la capital ocupat pels manifestants coincidint amb la visita al país d’importants mandataris estrangers. Per exemple, Mikhaïl Gorbatxov va visitar Pequín aquell maig i, salvant les distàncies, també Jordi Pujol. A més, hi havia una inusual presència de premsa estrangera, que es va quedar a veure com evolucionaven els esdeveniments i va documentar la massacre.

La Xina del 1989 era encara un país on predominava el vestit Mao, gairebé no hi havia botigues i els xinesos pagaven amb cupons de menjar a les cantines. Si la comparem amb la Xina actual, es pot entendre que la gent no vulgui recordar el passat. El Partit Comunista Xinès manté ara la versió oficial: que va ser una acció necessària per assegurar l’estabilitat davant un “acte de rebel·lió contrarevolucionari”.

Avui en dia segurament no serien necessaris els tancs per dissoldre la concentració. Als carrers de Pequín i de tota la Xina, en comptes de les llavors de la llibertat de la primavera del 1989 hi han brotat milers de càmeres de seguretat. El govern ara compta amb tecnologia com les tècniques de reconeixement facial, que permeten monitoritzar sospitosos, o sistemes per controlar les comunicacions. Es pot dir que en 30 anys Pequín ha après a evitar els problemes abans que passin.

La directora d’Amnistia Internacional a l’Àsia Oriental, Roseann Rife, destaca que la “repressió no esborrarà l’horror de la carnisseria de Tiananmen” i que “un primer pas cap a la justícia seria permetre que els xinesos, inclosos els pares, les mares i els fills d’aquells que van ser assassinats, homenatgessin les víctimes del 4 de juny”.

El record continua viu a Hong Kong

El record de Tiananmen només continua viu a Hong Kong. Des de fa 30 anys, de manera ininterrompuda, se celebra una vetlla el 4 de juny al parc Victoria. El nombre de persones que recorden les víctimes amb espelmes enceses ha anat oscil·lant segons els anys i els desacords amb la Xina. L’any passat van ser 115.000.

El 1997 la colònia va tornar a estar sota la sobirania de la Xina i es va convertir en la regió administrativa especial de Hong Kong, sota la política d’“un país, dos sistemes”. Pequín es comprometia a mantenir el seu sistema polític, legal i social durant 50 anys. Però la realitat és que les ingerències no han cessat. S’han prohibit partits polítics i també s’ha perseguit judicialment parlamentaris i líders de la Revolució dels Paraigües. L’últim episodi és una llei d’extradició que els grups pro drets humans temen que permetrà detenir ciutadans de Hong Kong per ser entregats a la Xina, on seran jutjats sense garanties.