MEDITERRANI

Trencant el silenci dels anys de plom a Algèria

Nassera Dutour i Nedjma Benaziza, mare i neta de desapareguts, encarnen la lluita per la veritat

El 30 de gener del 1997 Nassera Dotour va rebre una trucada que li canviaria la vida per sempre: l’Amine, el seu fill, que aleshores tenia 21 anys, havia estat detingut per tres homes amb vestit i corbata, probablement agents de la DRS, els temuts i totpoderosos serveis secrets d’Algèria. “Mai més en vam saber res: com a mare no perdo l’esperança que encara estigui viu, però com a defensora dels drets humans reclamo saber on són els seus ossos”, diu tan contundent com serena.

Al seu costat, Nedjma Benaziza recorda com va desaparèixer la seva àvia Daouia, el 2 de juny del 1996, quan agents uniformats es van presentar a casa seva buscant el seu fill i, com que no el van trobar, se la van endur a ella. “Era una viuda de 68 anys, malalta i que havia hagut de criar tota sola quatre criatures en un entorn molt humil... Quin perill representava per a l’estat? El terror era cec”. Per molt que la van buscar a totes les comissaries i casernes, mai han rebut cap mena d'explicació de les autoritats, que no han investigat el cas. Les dues dones pertanyen al Col·lectiu de Famílies de Desapareguts d’Algèria (CFDA) i han visitat Barcelona per recollir el premi Constructors de la Pau de l’Institut Català Internacional per la Pau.

La humiliació inflama la revolta a Algèria

El col·lectiu lluita per trencar el mur del silenci i d'impunitat amb què el règim d’Algèria ha tapat la guerra civil que va esclatar quan l’exèrcit va suspendre les eleccions del 1992 per evitar la victòria del Front Islàmic de Salvació (FIS). L’enfrontament entre l’aparell de l’estat i els grups islamistes va durar una dècada i és un dels més cruents de la història contemporània. Des de Catalunya, fa dècades que Sodepau acompanya l’entitat.

Des de fa més de vint anys que es manifesten cada dimecres amb les fotografies dels familiars que els van arrabassar. Però la lluita de les famílies dels desapareguts durant els anys de plom no és cosa del passat. Al contrari, elles estan orgulloses que la seu de l'entitat a Alger s’hagi convertit en un quarter general del moviment pel canvi del sistema polític,  que va esclatar l’any passat quan l’octogenari i incapacitat Abdelaziz Bouteflika es va postular per a un cinquè mandat a la presidència del país. La pandèmia ha imposat una treva sanitària al moviment revolucionari –la Hirak– i el “sistema” ha aprofitat la desmobilització per desencadenar una onada d’empresonaments d’activistes i opositors.

Hirak i repressió

“El destí de la lluita per la memòria dels desapareguts està lligat a totes les altres lluites: per la democràcia, per la llibertat d’expressió i d’associació, pels drets humans... Des que va començar la Hirak mai havíem tingut tants detinguts com ara: han empresonat advocats, periodistes i opositors reconeguts. I al mateix temps les autoritats allarguen el confinament perquè tenen por que la Hirak torni a començar”, explica Dutour. “Van treure Bouteflika però el sistema no ha canviat: no tenim una justícia independent, estan discutint una nova Constitució encara més presidencialista i són els militars els que governen realment el país, com han fet sempre. Sabem que sense un canvi polític mai tindrem justícia”, diu Dotour.

La situació és difícil per a les que somien amb una Algèria democràtica, però també ara se senten menys soles: “Quan ens vam començar a manifestar el 1998 alguns diaris ens qualificaven de 'familiars dels degolladors’, però ara tenim la simpatia de la gent i formem part del moviment pel canvi".

El col·lectiu ha recopilat més de 5.400 dossiers de desapareguts i els ha fet arribar al Grup de Treball de les Nacions Unides sobre Desaparicions Forçades. Però saben que els casos es compten per desenes de milers. El règim va intentar tancar la carpeta indemnitzant vuit mil famílies a canvi que es declaressin morts els seus desapareguts.

Encara tenen esperança? “Tenim un deure amb els nostres familiars. La meva àvia era una dona pobra, pobra. Si es va convertir en lluitadora va ser per les circumstàncies que li va tocar viure. També ho van ser les altres dones que van veure desaparèixer els seus fills i marits: no tenien por ni dels cops ni dels insults, i van construir un moviment de solidaritat fins que les van haver d’escoltar”, diu la jove Benaziza, que simbolitza la continuïtat generacional. “El meu pare es va morir el març passat sense saber què li havia passat a la seva mare. Va dedicar els últims vint-i-quatre anys de la seva vida a trobar-la. I em deia que si la nit que el van anar a buscar a casa l’haguessin trobat, seria l’àvia qui sortiria a la plaça cada dimecres amb una foto d’ell”.