Vuit candidats al càrrec més impossible
Per primer cop en els 70 anys d’història de l’ONU els aspirants a secretari general han d’anunciar la candidatura, presentar el currículum i afrontar audiències públiques davant dels països membres de l’organització. Una injecció de transparència per intentar sostreure al poderós P-5 [els 5 països membres permanents del Consell de Seguretat] la potestat absoluta per elegir qui ocupa un càrrec qualificat sovint com el més impossible del món. L’adjectiu li escau si comparem la magnitud de les tasques a executar amb l’escassedat de recursos i el limitat poder executiu que té. Una feina més impossible encara perquè, des de sempre, els totpoderosos membres del P-5 marquen de prop el secretari general per mirar que sigui molt secretari i poc general.
Ara per ara, hi ha vuit candidats oficials que comencen aquesta setmana a defensar les seves opcions en audiències públiques; d’entre els quals 4 dones, 3 expresidents o primers ministres i 4 procedents d’estats de l’antiga Iugoslàvia. Alguns ja tenen una certa reputació internacional, d’altres són perfectes desconeguts.
El perfil que es busca per substituir Ban Ki-moon és el d’una dona de l’Europa de l’Est. El gènere ve del pressing dels últims mesos perquè per primer cop l’ONU tingui una secretària general, i el repartiment geogràfic -una regla no escrita però molt seguida- col·loca ara en bona posició la búlgara Irina Bokova, directora general de la Unesco, i les ministres d’Afers Estrangers de Croàcia, Vesna Pusic, i de Moldàvia, Natalia Gherman. Si la geografia no és tan determinant, tindrà més opcions Helen Clark, ex primera ministra de Nova Zelanda i actual responsable del Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD). En canvi, els 4 candidats masculins, el portuguès António Guterres, l’eslovè Danilo Türk, el montenegrí Igor Luksic i el macedonià Srgjan Kerim, confien que la qüestió de gènere no sigui decisiva.
Aquests són els vuit candidats presentats fins ara, però n’hi ha més a punt per anunciar que aspiren a liderar l’ONU: la també búlgara, comissària europea, Kristalina Georgieva, i l’argentina Susana Malcorra, que al novembre va deixar la direcció del gabinet de Ban Ki-moon per ser la ministra d’Afers Estrangers del govern de Mauricio Macri.
Jugant fort amb les audiències públiques, una iniciativa impulsada des de l’Assemblea General, s’intenta aportar transparència a un procés que tradicionalment el P-5 ha preferit resoldre sol i a porta tancada. En teoria ho podran seguir fent, són ells -el Consell de Seguretat- els que proposen el candidat que després votaran els 193 països a l’Assemblea General. Però aquesta vegada tindran les mans més lligades per les compareixences públiques que poden potenciar o enfonsar alguns dels candidats i, encara que mantenen l’última paraula, tindran molta pressió externa.
Un mandat més llarg?
Una altra jugada paral·lela per enfortir la figura del secretari general és la proposta de dotar-lo d’un mandat únic de 7 anys, per evitar que hagi de buscar l’aquiescència dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat per repetir mandat, com passa actualment. Recordem el cas de l’egipci Butros Gali, a qui el veto dels Estats Units li va impedir continuar. L’ombra del P-5 era i continua sent allargada, i veurem com es projecta en aquesta elecció del nou secretari general de l’ONU, que ocuparà el càrrec a partir de l’1 de gener del 2017.
