OBSERVATORI D’EUROPA

El llarg adeu de Merkel

Merkel marxarà a càmera lenta. Com a ella li agrada. Dominant els temps, estudiant els gestos, allargant les decisions i els moments. La resposta de la cancellera als cops electorals de la CDU i els seus aliats als lands de Hesse o Baviera va ser anunciar, a finals d’octubre, que deixarà la presidència del partit i que, després del 2021, marxarà cap a casa. Conseqüències en diferit. A Merkel li queden tres anys -si els seus successors i la debilitat del seu govern li permeten esgotar el mandat- per escriure el final d’una era; per decidir com ha de ser l’Europa post-Merkel, que s’està redibuixant davant els ulls d’una cancellera diletant.

Tretze anys després Merkel té a les mans una Alemanya més dividida i una UE més dèbil que quan va arribar al poder. Ha fagocitat els seus rivals i ha convertit la socialdemocràcia en una crossa del seu final. Ha cedit a l’extrema dreta d’Alternativa per a Alemanya la presència i la capacitat d’influència que suposa liderar l’oposició al Bundestag i ha facilitat que els Verds s’erigeixin com l’alternativa d’esquerres a un model de gran coalició -exportat també a la UE- que ha acabat erosionant tot el centre polític, a Berlín i a Brussel·les.

Després de les eleccions bavareses, el líder de La Lliga, Matteo Salvini, va fer un tuit amb un “adeu” a Merkel i celebrant la desfeta del “vell sistema” de Brussel·les.

El sistema va mutant i són les vacil·lacions d’aquest llarg interregne cap a l’Europa post-Merkel les que poden acabar malmetent la idea d’Unió que la cancellera i el seu aliat, Emmanuel Macron, defensen amb tanta vehemència.

“El temps en què podíem dependre dels altres per a la nostra seguretat s’ha acabat”, deia Merkel al ple de l’Eurocambra a Estrasburg. La cancellera se sumava així a la proposta d’un exèrcit europeu que reclama el president francès i que tant enfurisma Donald Trump. L’eix franco-alemany ha desplegat aquesta setmana el seu missatge d’una UE forta i unida. La realitat, però, és que mentre París i Berlín parlen de la defensa territorial i carreguen contra els nacionalismes, el projecte d’integració europea necessita sobretot més resiliència política interna que no pas noves construccions defensives per a unes turbulències continentals i mediterrànies on la UE malda per mantenir consensos i posicions comunes. Anunciar futures integracions no amaga la realitat de les reformes encara a mig fer. Els ambiciosos plans de Macron per a l’eurozona van quedar frustrats a Berlín.

A més, amb el mandat debilitat i amb la cursa oberta (extraoficialment) per a la seva successió, qualsevol proposta que la cancellera defensi d’ara endavant serà carn de debat polític a Alemanya i motiu de nova divisió entre socis europeus.

Merkel parlava dimarts a Estrasburg de “responsabilitats individuals” i de “solidaritat lligada als compromisos amb la comunitat i amb el principi de l’estat de dret”. Però la CDU -i l’alemany Manfred Weber al capdavant del Partit Popular Europeu-és el principal avalador de la continuïtat del Fidesz, el partit de Viktor Orbán, a la família democristiana. El sistema Merkel continua marcant el ritme per a la UE, però hi ha una altra Europa que ja no l’espera i que ha començat a ocupar els espais polítics buits. Hi ha un relleu en marxa i no precisament a favor d’una Unió més integradora.

Més continguts de