La Barcelona veneçolana que vol fer-se rica amb el petroli

Dossier Viatge a la Veneçuela post-Maduro 4 articles

• Viatge a la Veneçuela post-Maduro: talls d'aigua, preus disparats i sous de misèria
• La Barcelona veneçolana que vol fer-se rica amb el petroli
• Veneçuela, una dècada al cor de la política espanyola
• Els presos polítics a Veneçuela: “El meu marit té càncer de pàncrees i segueix entre reixes"

Enviada especial a Lechería i Barcelona (Veneçuela)A Barcelona és impossible trobar algú que sàpiga alguna cosa de Barcelona. La resposta general és el mutisme total. Només un jove, després de pensar-hi molt, deixa anar: “Ah, sí, vosaltres teniu el Barça”. Possiblement, però, passaria el mateix a la capital catalana si preguntéssim què sap la gent de la Barcelona veneçolana. Veneçuela, de la mateixa manera que Catalunya, té una ciutat que es diu Barcelona. És la capital de la regió d'Anzoátegui, al nord-est del país, on s'ubica bona part de l'anomenada faixa de l'Orinoco, que concentra les reserves de petroli més grans del món i que es preveu que es converteixi ara en el centre de les inversions estrangeres després de l'aixecament parcial de les sancions nord-americanes. Allà, per exemple, opera la nord-americana Chevron.

La Barcelona veneçolana és una ciutat amb un bonic centre històric de cases colonials pintades de colors vius. De fet, la ciutat la va fundar un català, un tal Joan Orpí i del Pou, el nom del qual ha estat castellanitzat a Veneçuela. En canvi, sí que es conserven a la ciutat cognoms catalans com Serra, i part de la seva arquitectura té clares reminiscències mediterrànies. Actualment, a l'edifici de l’ajuntament, hi ha una enorme pancarta amb la fotografia de Nicolás Maduro i la seva dona Cilia Flores, que ocupa la façana de dalt a baix i que diu: "L'imperi els va segrestar, els volem de tornada. Nosaltres vencerem". Fa pensar que l'alcaldia no vol saber-ne res, dels Estats Units.

Amb tot, l'alcaldessa chavista de Barcelona, Sugey Herrera, afirma sense embuts que no només els interessen les inversions estrangeres, incloses les nord-americanes, sinó que també han començat a oferir avantatges tributaris a les empreses, han creat una plataforma per facilitar la contractació de personal, i tenen previst transformar la ciutat perquè es converteixi en un centre neuràlgic del sector petrolier. Al seu terme municipal ja existeix una gran refineria.

"A la ciutat hi ha més de 3.600 hectàrees de terreny disponibles –destaca–. Estem a prop de l'activitat petroliera, d'importants carreteres i tenim un aeroport". De fet, a partir del dimarts 2 de juny la companyia panamenya Copa Airlines oferirà vols directes entre Barcelona i Miami. La idea és que la ciutat passi dels 600.000 habitants actuals a gairebé un milió.

La zona que es pretén desenvolupar urbanísticament és la que es coneix amb el nom de Nova Barcelona, que és a tocar d’una altra localitat anomenada Lechería. Nova Barcelona es construirà precisament a imatge i semblança de Lechería “per a persones amb un cert poder adquisitiu vinculades al sector petrolier”, detalla l'alcaldessa, encara que això topi diametralment amb els ideals d'igualtat del chavisme.

La Venècia veneçolana

Lechería és una població que no té res a veure amb la imatge que es té de Veneçuela des de l'estranger. Molt més petita que Barcelona, amb uns 70.000 habitants, és una mena de Venècia moderna: té 20 quilòmetres de canals navegables amb accés al mar. Es va construir als anys setanta amb la finalitat que fos un lloc turístic i de residència i esbarjo per a persones amb un cert estatus social.

En concret, Lechería comprèn diverses urbanitzacions tancades, amb vigilància, que formen el denominat complex turístic El Morro, que s'estén per nou dels dotze quilòmetres quadrats de la localitat. El Morro té 1.600 cases unifamiliars i diversos edificis amb apartaments. En total, hi ha més de 15.000 propietaris. També hi ha pistes de tenis i de pàdel, dos camps de golf, dos grans centres comercials, sis hotels –alguns de cinc estrelles amb heliport–, molls privats perquè els que hi viuen puguin tenir els seus iots davant de la porta de casa, i una zona superexclusiva denominada Las Villas, on hi ha mansions mastodòntiques de fins a 600 metres quadrats. De fet, sorprèn que tot això es mantingués amb Hugo Chávez al poder.

"Teníem por que ens l’expropiés", admet l'enginyer Daniel Camejo Guanche, el pare del qual va ser el promotor d'aquest complex urbanístic, en referència a l'únic terreny erm que encara queda a la zona i on estava previst construir un tercer camp de golf. Ara volen convertir-lo en un parc. "Lechería és una bombolla dins Veneçuela. Fins i tot fora del complex, tampoc hi ha barris extremadament pobres", diu Sergio Ramos, membre de la junta directiva de l'Associació de Propietaris del Complex Turístic El Morro.

Davant l'expectativa de suculentes inversions estrangeres, quan feia poc més de dues setmanes que havien detingut Nicolás Maduro, l'alcalde de Lechería, l'opositor Manuel Ferreira, va aprovar concedir incentius fiscals a les empreses amb l'objectiu de convertir Lechería en “el nou hub energètic de Veneçuela”, en competència clara amb Barcelona. El problema és que a Lechería amb prou feines queden terrenys per construir. A Barcelona, en canvi, sí.

Augment del preu dels immobles

A Lechería, però, energètiques com Chevron i Repsol ja hi tenen la seu administrativa, és a dir, el seu centre d'operacions. A més, després de la reunió de Donald Trump amb els executius de les petrolieres més grans del món a la Casa Blanca el gener, el valor dels immobles d'alta gamma ubicats dins del complex turístic El Morro es va disparar, segons explica Juan Carlos Hernández, president de la Cambra Immobiliària d'Anzoátegui i vicepresident de la Cambra de Construcció regional.

“Van passar de costar 40.000 dòlars a enfilar-se fins als 120.000”, detalla. Els compradors eren veneçolans, colombians, espanyols, argentins, i també alguns nord-americans d'origen llatí. Així mateix, empresaris mexicans del sector del petroli han començat a comprar-hi oficines. "El 62% de les operacions immobiliàries d'Anzoátegui es concentren a Lechería. A Barcelona, només el 14%", afegeix.

La reforma de la llei veneçolana d'hidrocarburs a finals de gener va obrir la porta a l'arribada d'inversors estrangers, perquè va reduir del 33% al 20% el percentatge de benefici que les empreses han de pagar al govern veneçolà per cada barril de cru i perquè les companyies ara poden recórrer a tribunals internacionals en cas de conflicte d'interessos. Tot i això, la producció petroliera continua a anys llum del que va ser en el passat. El 1998 va arribar als 3,5 milions de barrils diaris, abans de l'arribada de Chávez al poder. Actualment és de 1,1 milions.

"Per molt bona que sigui una llei, no n'hi ha prou si no va acompanyada de senyals que indiquin una certa estabilitat política i econòmica del país. Ningú invertirà en un lloc on hi hagi risc", explica Rafael Quiroz, economista petrolier i professor de la Universitat Central de Veneçuela, que justifica així que de moment les empreses internacionals hi hagin mostrat poc interès. Amb tot, sí que hi ha hagut un canvi: des del gener Veneçuela ja no exporta petroli a Cuba, ni tampoc a la Xina des de l'1 d'abril. Ara bona part de la producció va als Estats Units.

Talls d'electricitat

Un altre inconvenient afegit és que, per molta bombolla que sigui Lechería, la localitat no s'escapa d'algunes xacres del país. Per exemple, els talls elèctrics, que són recurrents: de cop i volta es pot veure com els semàfors de la població deixen de funcionar. A Barcelona encara és pitjor, perquè també hi ha problemes d'aigua: només hi ha subministrament cada tres dies. En algunes zones, cada quinze.

Alguns veïns de Lechería tenen grans generadors elèctrics, però això tampoc soluciona el problema del tot, perquè és molt difícil aconseguir gasoil perquè funcionin. De fet, una de les coses que crida l'atenció durant les gairebé cinc hores que dura el viatge de Caracas a Lechería per carretera és que cada dos per tres et trobes un munt de camions aturats al voral, un darrere l'altre, esperant que hi hagi gasoil en alguna estació de servei. Dins de Caracas també es formen llargues cues de vehicles: cada dia desenes d’autobusos, autocars, taxis, i fins i tot cotxes de bombers i ambulàncies esperen fins a tres hores per omplir el dipòsit. Des de la costa de Lechería es pot albirar a la llunyania, a l'horitzó, vaixells petroliers que també esperen mar endins, però en aquest cas per emportar-se el cru a altres països.

A Veneçuela, on el govern chavista pretenia fomentar la igualtat entre classes socials, ara fins i tot hi ha diferència de classes per comprar gasolina. Hi ha tres tipus d'estacions de servei. El primer tipus, les subvencionades per l'estat, on la gasolina només val 11 bolívars el litre –un cèntim d'euro–, però per omplir el dipòsit cal registrar-se a la web del govern i armar-se de paciència perquè les existències són molt limitades i de seguida s'acaben. El segon tipus de gasolineres, que és on van la majoria dels veneçolans, són més cares: el litre de benzina de 91 octans val mig dòlar el litre. I el tercer, de preu encara més elevat, la gasolina és de més qualitat, de 97 octans, però costa un dòlar el litre i cal pagar amb dòlars en efectiu. "Jo poso quinze litres de la molt cara, i vint de la que és una mica més barata", diu un conductor, que s'acaba de comprar un cotxe nou i està omplint el dipòsit en una d'aquestes gasolineres superprèmium.

L’Anderson té 37 anys, s'ha dedicat tota la vida a la pesca i viu a Lechería, però casa seva no és dins del complex El Morro, sinó al costat de la platja, en una zona humil que no està ni pavimentada. Tot just ha acabat la jornada laboral i està comptant un feix de bitllets que, encara que semblin molts diners, no sumen ni 50 euros. "Abans exportàvem peix a altres països, o venia una persona amb diners i et comprava una caixa sencera de peix de cop. Ara no passa res d'això", lamenta. Ell no aspira a treballar al sector petrolier, ni a fer-se ric amb les empreses estrangeres, ni de bon tros a comprar-se una mansió en un lloc selecte, però afirma: “Que vinguin els americans o qui sigui, però que vingui algú”.

Dossier Viatge a la Veneçuela post-Maduro 4 articles

• Viatge a la Veneçuela post-Maduro: talls d'aigua, preus disparats i sous de misèria
• La Barcelona veneçolana que vol fer-se rica amb el petroli
• Veneçuela, una dècada al cor de la política espanyola
• Els presos polítics a Veneçuela: “El meu marit té càncer de pàncrees i segueix entre reixes"