Els presos polítics a Veneçuela: “El meu marit té càncer de pàncrees i segueix entre reixes"
Les associacions de drets humans denuncien que la llei d'amnistia aprovada per l'Assemblea Nacional ha quedat en paper mullat
Caracas“Avui tampoc no ha sortit”, diu resignada Eglis Manaure, de 50 anys, mentre puja l'escala que condueix a casa seva en un bloc residencial de Guatire, una localitat a uns 50 quilòmetres de Caracas. Somriu i fingeix normalitat, però els ulls la delaten: té una mirada profundament trista. "Gairebé no dormo. A la una de la matinada ja estic desperta mirant notícies per saber si l’han alliberat", confessa. Al seu marit, Enrique Parada, el van detenir fa més de sis anys, el 20 d'abril del 2020, i des d'aleshores és en una presó a més de 450 quilòmetres, a la ciutat de Maturín, al nord-est de Veneçuela. Per arribar-hi, l’Eglis tarda catorze hores en autocar i només hi pot anar cada tres o quatre mesos. Ha d'escollir entre pagar el cost del passatge o sufragar les medicines que ell necessita. La seva economia no dona per a res més. L’home, de 45 anys, té càncer de pàncrees.
“Està molt malament; ha perdut trenta quilos”, lamenta la dona, mentre mostra una foto del marit abans que l'empresonessin i una altra després d'anys entre reixes. Per això tenia esperança que fos un dels alliberats amb la llei d'amnistia. Però de moment aquesta notícia no arriba, per més que ella es desvetlli cada matinada esperant-la.
El 19 de febrer l'Assemblea Nacional de Veneçuela va aprovar una llei d'amnistia que pretenia ser un punt d'inflexió, un abans i un després. O almenys així és com ho van vendre. En canvi, la coordinadora de l'associació veneçolana de drets humans Justicia, Encuentro y Perdón (JEP), Martha Tineo, assegura que el text legislatiu ha quedat en paper mullat. És cert que es van excarcerar un total de 721 presos polítics, però la majoria continuen amb mesures cautelars. Això vol dir que no poden sortir del país, ni parlar amb la premsa, i s'han de presentar davant els tribunals de manera regular. I una cosa encara pitjor: els poden tornar a empresonar en qualsevol moment. “Només 110 persones han sortit de la presó de manera definitiva”, afirma aquesta defensora dels drets humans.
Sense dades oficials
Segons aquesta organització, almenys 665 presos polítics continuen a la presó, als quals cal afegir molts altres casos que han aflorat els últims mesos. "Les represàlies s'estenen a tot el grup familiar. Poden estar buscant un membre de la família i detenir-ne un altre si no localitzen el que busquen", explica Tineo. Per això molts callen. D'altres callen per por al rebuig. El resultat és que ningú sap amb certesa quants presos polítics continuen entre reixes, i el govern veneçolà tampoc ha publicat cap llista oficial dels que manté empresonats ni dels que ha alliberat.
“Molta gent es va allunyar de mi quan van detenir el meu marit”, diu l’Eglis, que ha vist com familiars i amistats li giraven l'esquena com si tingués la pesta. I això que el seu marit tots aquests anys ha estat en presó provisional, sense una sentència ferma. L'acusen d'estar implicat en una trama per segrestar el ministre de l'Interior, Diosdado Cabello. El Consell de Drets Humans de les Nacions Unides ha documentat àmpliament l'ús generalitzat i sistemàtic de la detenció arbitrària a Veneçuela com a eina de repressió.
Fa només cinc dies van condemnar Enrique Parada a 26 anys de presó, però la sentència encara no és ferma. “Quan el meu nen se'n va assabentar, va plorar sense parar, es va fer pipí al llit, no va voler menjar…”, explica l’Eglis amb la veu afligida referint-se al seu fill Mauricio, de 8 anys, que espera desesperadament que el seu pare torni. La condemna és per a tota la família.
![La mare i la germana d'Emirlendris Benítez Rosales reclamant el seu alliberament a casa seva, als afores de Caracas.](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 2273 3411"%3E%3C/svg%3E)
La família d'Emirlendris Benítez Rosales també està destrossada. Aquesta dona de mitjana edat es dedicava a la venda de roba i sabates fins que la van detenir el 5 d'agost del 2018 acusada de participar, un dia abans, en un intent de magnicidi amb drons contra Nicolás Maduro i altres càrrecs públics a Caracas. Des de llavors està entre reixes i l'han condemnat a 30 anys de presó, tot i que abans que la detinguessin no tenia ni idea què era un magnicidi, i encara menys un dron. El seu delicte va ser anar de copilot en un cotxe que feia de taxi i en què viatjaven dos desconeguts que suposadament sí que estaven implicats en l'atemptat. El Grup de Treball sobre la Detenció Arbitrària de les Nacions Unides ha sol·licitat la seva llibertat immediata, i també ho ha fet Amnistia Internacional. De moment, sense conseqüències.
“Li van arrencar les ungles dels peus amb un martell, li van ficar el cap en una bossa de plàstic amb insecticida, la van colpejar contra la paret, la van tenir aïllada 33 dies…”, diu Melania Leal Rosales enumerant el que van fer a la seva germana quan la van detenir. Com a conseqüència de tot això, l'Emirlendris ha quedat postrada en una cadira de rodes: té fibromiàlgia, una hèrnia discal, una espatlla dislocada... “Demano a Déu que es faci justícia”, deixa anar la seva mare, Gladis María Rosales, que de sobte s'agenolla a terra mentre suplica mirant al cel. La família és especialment humil. Viu en una barraca al vessant d'un turó als afores de Caracas.
Cops i rates
Williams Dávila és un polític reconegut: va ser governador de l'estat veneçolà de Mérida, viceministre als anys vuitanta i senador als noranta. Malgrat això, a ell també el van detenir i colpejar. El van arrestar el 8 d'agost del 2024 per la seva participació en una concentració pacífica a Caracas per sol·licitar la llibertat dels presos polítics. Homes uniformats amb passamuntanyes el van assaltar, li van donar un cop al cap, el van ferir en una cama i el van tancar en un calabós amb rates; la ferida se li va infectar i a la presó ha patit septicèmia, pneumònia, una úlcera gàstrica i hemorroides. Ara és un dels pocs presos polítics que ha quedat en llibertat total arran de la llei d'amnistia, després que fos excarcerat amb mesures cautelars el 18 de juliol passat, després de més d'onze mesos a la presó. El procediment penal ha quedat arxivat.
“[José Luis Rodríguez] Zapatero va contactar amb el meu fill per dir-li que el govern veneçolà estava disposat a deixar-me sortir del país amb la condició que no hi tornés mai més, però jo vaig refusar-ho”, afirma el polític. Ell confia en el canvi. Fa només cinc mesos hauria sigut impossible que el deixessin en llibertat o que li permetessin participar en actes electorals, assegura. Per això ara està disposat a tornar a l’arena política.
