Viatge a la Veneçuela post-Maduro: talls d'aigua, preus disparats i sous de misèria

Dossier Viatge a la Veneçuela post-Maduro 4 articles

• Viatge a la Veneçuela post-Maduro: talls d'aigua, preus disparats i sous de misèria
• La Barcelona veneçolana que vol fer-se rica amb el petroli
• Veneçuela, una dècada al cor de la política espanyola
• Els presos polítics a Veneçuela: “El meu marit té càncer de pàncrees i segueix entre reixes"

Enviada especial a CaracasEl vol directe que uneix Madrid amb Caracas anava mig buit dies enrere, i es pot dir que la majoria dels que viatjaven eren veneçolans. Era fàcil distingir-los pel seu peculiar accent llatí i perquè, a l'arribar a l'aeroport internacional Simón Bolívar, esperaven el torn per passar el control d'immigració amb el passaport veneçolà a la mà. “Migració”, deia un cartell al taulell escrit en quatre idiomes: anglès, rus, xinès i un altre amb grafia àrab. Per aquest ordre. Una bona metàfora dels dispars aliats internacionals de Veneçuela després que els Estats Units "extraguessin" Nicolás Maduro del país el 3 de gener. Així és com els veneçolans anomenen a la detenció de qui va ser el president de Veneçuela i de la seva dona, Cilia Flores. És a dir, com si es tractés d'un queixal corcat que calia treure, encara que això suposés saltar-se la sobirania nacional i el dret internacional.

Tot i la detenció, Maduro continua omnipresent a Veneçuela. El seu retrat, el d'Hugo Chávez i el de Simón Bolívar estan per tot arreu. "Obres públiques. Treballem per a vostè", diu un rètol amb una foto enorme d'un Maduro somrient col·locat en un carrer de Caracas on diversos operaris obren una rasa a la calçada, tot i que l'expresident és ara en una presó de Nova York, a milers de quilòmetres de distància, acusat de narcotràfic i de delictes relacionats amb armes de foc.

El govern veneçolà també ha instal·lat tanques institucionals a la capital amb una imatge de Maduro i la seva dona abraçant-se, amb el text següent: "Els volem de tornada. #FreeMaduro #FreeCilia". Les últimes paraules escrites així, en anglès, perquè les entengui qui s'hagi de donar per al·ludit. ¿Però realment els veneçolans volen que Maduro torni?

El primer que crida l'atenció quan arribes a Veneçuela és que tot és caríssim, sobretot el menjar. Molts preus són tan alts com a Espanya o fins i tot més. Alguns exemples: un litre de llet val 2,8 dòlars (2,4 euros); una ouera de quinze ous, 3,75 dòlars (3,2 euros), i un paquet de pa de motlle, 1,9 (1,6). Els preus se solen indicar en dòlars, però la majoria dels pagaments es fan en bolívars.

Canvi del dòlar al bolívar

Per saber quant cal pagar, tots els establiments tenen penjat un cartell governamental al costat de la caixa registradora que indica quin és el canvi del dòlar al bolívar. Un canvi que, per cert, varia cada dia. Quan aquesta periodista va arribar a Veneçuela fa dues setmanes, un dòlar equivalia a 517 bolívars, segons el canvi oficial del Banc Central de Veneçuela. Aquest divendres ja s'enfilava fins als 549. La moneda veneçolana està en caiguda lliure i la inflació acumulada del primer trimestre de l'any al país va ser del 71,8%.

Però per complicar-ho tot encara més, hi ha un altre tipus de canvi, l'anomenat paral·lel o lliure, que és molt més elevat i que es calcula a partir d'operacions amb criptoactius, segons explica l'economista veneçolà Luis Vicente León, president de l'empresa d'estudis de mercats Datanálisis. La diferència entre l'un i l'altre és de fins a un 30%. És a dir, si aquest divendres el dòlar equivalia a 549 bolívars segons el canvi oficial, el paral·lel era de 687.

“Pantalons, 10 dòlars, 6.500 bolívars”, deia un cartell en una botiga de roba al bulevard de Sabana Grande de Caracas dies enrere. És a dir, el cost es calcula a partir del canvi paral·lel, però el client ha de pagar segons el canvi oficial. Un autèntic galimaties. Els comerços també accepten pagaments en dòlars i, de fet, ho prefereixen perquè, amb el panorama actual, ningú no vol tenir bolívars. "La meva neboda s'ha comprat una moto. Si pagava en bolívars, li costava 1.700 dòlars. En canvi, si ho feia en dòlars, 1.200", explica Rosa García, de 62 anys, que treballa com a interna i, com la majoria dels veneçolans, les passa magres per arribar a final de mes. En aquest cas el més complicat era aconseguir els dòlars, perquè els salaris a Veneçuela es cobren en bolívars.

Tot i la imparable devaluació de la moneda, el salari mínim es manté congelat des del 2022 i és de només 130 bolívars mensuals, uns 30 centaus de dòlar. Una autèntica misèria. Per compensar una retribució tan baixa, el govern obliga les empreses a pagar als seus treballadors el que anomenen "una bonificació de guerra [econòmica]” de 200 dòlars, i una altra de 40 dòlars per al menjar. El problema és que aquestes bonificacions no cotitzen ni per a la pensió de jubilació, ni per a cap prestació social. Ni tampoc són suficients per cobrir les necessitats bàsiques.

La pregunta del milió

Aleshores, ¿com s’ho fan els veneçolans per sobreviure? Una petita empresària que prefereix mantenir l'anonimat contesta així a aquesta pregunta: "Tenint dues o més feines, o amb les remeses dels seus familiars a l'estranger. I lògicament a totes les cases treballen diversos membres de la família". En definitiva, l’economia es manté amb pinces i s’arrossega així des de fa anys. L'aixecament de les sancions i l'obertura de nous negocis els últims mesos no s'ha traduït de moment en millores econòmiques. "Una persona no passa de ser a l'UCI a fer la Marató de Boston", aclareix l'economista Luis Vicente León. En altres paraules, cal temps, però la gent ja no pot més, n'està farta. Cada dos per tres hi ha protestes al carrer.

No només són els salaris i els preus, sinó que també hi ha molts problemes més. Una altra cosa que sorprèn quan arribes a Veneçuela és que no hi ha aigua les 24 hores del dia. És igual on visquis. Les restriccions són per a tothom. Només els que tenen un alt nivell adquisitiu i es poden permetre construir un pou tenen el subministrament garantit. La resta de la població ha de racionar l'aigua. Per això, en la majoria dels terrats de les cases o als condominis residencials hi ha grans dipòsits de plàstic per emmagatzemar aigua per als dies que no hi ha subministrament, que són la majoria després d'anys de manca de manteniment i d'inversió en les infraestructures.

Per exemple, en una urbanització selecta de blocs residencials a la zona de Parque Caiza, a l'est de Caracas, només hi ha aigua durant quatre o cinc hores en dies alterns. El dia que no hi ha subministrament els veïns utilitzen l'aigua que hi ha emmagatzemada al dipòsit comunal, però com que és limitada també es veuen obligats a dosificar-la: aquell dia només tenen aigua durant una hora. Tot i això, es poden considerar uns privilegiats. En altres llocs de la capital i de la resta del país, només hi ha aigua una vegada cada quinze dies o cada mes, i la gent ha de recórrer a camions cisterna. Per això, a qualsevol casa on vagis a Veneçuela, et trobes al lavabo gibrells, bidons o galledes amb aigua emmagatzemada.

A tot això cal afegir-hi els talls d'electricitat. A Caracas sí que hi ha llum les 24 hores del dia, però és una excepció, un aparador que no té res a veure amb la realitat de la resta del país, on els talls solen ser diaris i poden durar de quatre a vuit hores. Qui aguanta tot això?

L'ambaixada dels EUA

El que sí que ha canviat després de la detenció de Nicolás Maduro és que l'ambaixada dels Estats Units a Caracas ha reobert després d'anys d'estar inoperativa. Està en una zona diplomàtica situada al turó de Valle Arriba, on es pot veure la capital gairebé a vista d'ocell. Com si això no fos prou, el 23 de maig dues aeronaus militars nord-americanes van estar sobrevolant Caracas durant bona part del matí perquè l'ambaixada va justificar que estava fent un simulacre d'evacuació en cas d'emergència, per al qual el govern veneçolà, sorprenentment, va donar el seu vistiplau. Una cosa impensable fa només cinc mesos. De fet, el dia abans, el mateix ministre d'Exteriors veneçolà, Yván Gil, va fer una declaració institucional per advertir a la ciutadania que no s'alarmés per la presència d'aeronaus estatunidenques sobrevolant la capital. El suposat simulacre no va alarmar, però sí que va generar tota mena de conjectures. “Possiblement han estat escanejant la ciutat des del cel”, comentaven molts.

Mentre els nord-americans hi arriben, molts cubans se'n van anant. "Han marxat els metges cubans que feia més temps que eren a Veneçuela o els que estaven de vacances", diu un facultatiu d'aquesta nacionalitat que prefereix mantenir l'anonimat i que treballa en un dels molts centres de salut integral que va obrir Chávez als barris populars. Desmenteix, però, que se n'hagin anat tots. Ell mateix hi continua i preveu quedar-s'hi durant tot un any més. El centre està gairebé desèrtic, amb prou feines hi ha pacients. En canvi, no falten tres grans retrats de Simón Bolívar, Chávez i Maduro a la recepció.

De fet, a Caracas és possible trobar-se coses realment surrealistes. Tot i que els Estats Units són ara un aliat, hi ha una plaça a la capital dedicada a Rússia i a la victòria de l'Exèrcit Roig sobre el nazisme, amb un monument, una bandera vermella amb la falç i una pantalla gegant per commemorar l'efemèride. Així mateix, el cotxe més venut a Veneçuela continua sent un de fabricació xinesa, l'Arena de la marca Jac, segons explica Yoselin, dependenta d'un concessionari de Caracas.

A més, encara hi ha qui es defineix com a chavista fins a la medul·la i, de retruc, incondicional de Maduro, malgrat tot. És el cas de Carolina Campo, de 49 anys, que viu en un barri popular de Caracas i s'encarrega de repartir les bosses de menjar que el govern continua distribuint cada mes en algunes zones pobres de la ciutat per un cost simbòlic de 400 bolívars, menys d'un dòlar. “També reparteix paquets amb pollastre, mortadel·la i verdura per només dos dòlars, i regala bombones de gas –diu amb orgull–. Maduro va acceptar que el detinguessin per evitar un vessament de sang”. En canvi, admet que no acaba d'entendre que el govern permeti ara que els Estats Units manin a Veneçuela.

Grups paramilitars

"El govern regala bombones de gas, però només als que li fan costat. Si saben que ets crític, les has de comprar al mercat i això és gairebé impossible: són caríssimes", assegura el propietari d'un petit bar d'un altre barri popular de Caracas, el 23 de Enero, considerat un històric bastió chavista. Es caracteritza pels seus alts blocs de pisos, de fins a catorze plantes, que semblen ruscos. L'home parla mentre sona música salsa de fons a tot drap que dificulta la conversa. Però així se sent més segur. “Si em senten que parlo malament del govern, em poden tancar el bar”, diu referint-se als col·lectius, els grups paramilitars armats afins al govern que vesteixen de manera civil i continuen rondant pel barri.

"Aquesta és una època horrible en què no se sap què es pot dir. Abans almenys ja sabies que no podies dir res", fa broma l'humorista veneçolà José Rafael Briceño des de la tarima de la sala Pizpa Comedy Club a Caracas. Té gairebé 600.000 seguidors a Instagram i els seus monòlegs arrasen perquè, si una cosa caracteritza els veneçolans, és que se saben riure de les seves pròpies misèries. "De moment no podem fer humor polític, perquè no sabem què passarà després", aclareix abans de començar l’espectacle. Actualment la incertesa defineix Veneçuela.

“Segons la Constitució, Delcy Rodríguez no podria governar més de sis mesos, però ara tot és relatiu”, afirma la historiadora i doctora en ciències socials veneçolana Margarita López Maya. "Primer cal crear institucions legítimes. Ara no hi ha condicions mínimes per celebrar unes eleccions raonablement democràtiques", destaca.

De moment, a Caracas, no hi ha ni un sol retrat de Delcy Rodríguez a la via pública, tot i que les últimes dècades Veneçuela ha sigut un país molt propens a venerar els seus dirigents col·locant les seves fotos a tot arreu. Tampoc hi ha retrats del temut ministre de l’Interior, Diosdado Cabello, que es creu que és qui realment mou els fils del règim. El que sí que ha canviat és la zona de la capital on viu la presidenta encarregada: hi ha militars desplegats en diverses illes.

Una imatge negativa de Maduro

Segons una enquesta realitzada conjuntament per AtlasIntel i Bloomerg aquest mes de maig, el 58,7% dels entrevistats desaproven la manera com Delcy Rodríguez està dirigint el govern. El 59% tenen una imatge negativa d'ella, però la de Nicolás Maduro és encara pitjor: el 68% el veuen amb mals ulls, segons l'informe. El 57% dels enquestats defensen dolaritzar oficialment l'economia veneçolana, però només el 32,6% estarien d'acord que el país esdevingués un estat més dels Estats Units, tal com Donald Trump va insinuar el 12 de maig a la seva xarxa social. El 60,7% consideren que el principal problema de Veneçuela és la corrupció.

El vol de tornada de Caracas a Madrid, a diferència del d'anada, anava completament ple. No hi cabia ni una agulla. També la majoria dels que hi viatjaven eren veneçolans. "Soc d'una ciutat que es diu Punto Fijo, on hi ha dues de les refineries més grans del món. Malgrat això, només tenim aigua una vegada al mes i, per sobreviure, havia de treballar venent pastissos tot i haver estudiat periodisme", explica una dona d'uns 35 anys que viatja a l'avió i que va cursar els estudis a la Universitat Bolivariana creada a cop de decret per Chávez. Amb tot, confessa, s’ha cansat d'esperar el canvi: “A Veneçuela, de moment, no hi veig cap futur”.

Dossier Viatge a la Veneçuela post-Maduro 4 articles

• Viatge a la Veneçuela post-Maduro: talls d'aigua, preus disparats i sous de misèria
• La Barcelona veneçolana que vol fer-se rica amb el petroli
• Veneçuela, una dècada al cor de la política espanyola
• Els presos polítics a Veneçuela: “El meu marit té càncer de pàncrees i segueix entre reixes"