Àsia
Internacional  /  Àsia 01/07/2022

Chris Patten: "Espero que Xi Jinping hagi pres nota d'Ucraïna i no ataqui Taiwan"

Últim governador britànic de Hong Kong

6 min
Chris Patten, el darrer governador britànic de Hong Kong, fotografia fa deu dies al centre de Londres

LondresChris Patten, de 79 anys, un tory de la vella escola, és actualment rector de la Universitat d'Oxford. Va ser president del Partit Conservador i va exercir entre finals dels 80 i principis dels 90 com a ministre de Medi Ambient. També va ser comissari europeu de Relacions Exteriors. Té nombroses publicacions al darrere. L'última, The Hong Kong diaries, tot just publicada en anglès per celebrar o recordar l'existència d'una colònia que, comptat i debatut, va ser més lliure sota la metròpoli que no pas ara. Es compleixen 25 anys del traspàs de sobirania del Regne Unit a la Xina i la situació del que era conegut com el Port de les Aromes és ara molt pitjor que sota domini britànic . Patten va ser l'últim governador, del 1992 al 1997. En una trobada al centre de Londres, reflexiona sobre el passat i el futur de la colònia.

Vint-i-cinc anys després, què ens ensenyen aquests diaris?

— Que existeixo realment, que no soc un producte de la meva imaginació.

No l’entenc.

— És possible que hagis llegit en els últims dies que entre les moltes coses que els comunistes de Pequín han intentat canviar a Hong Kong hi ha el currículum i el sistema educatiu. I han decidit eliminar qualsevol referència al fet que Hong Kong va ser una colònia britànica.

Wing Po-Yan, primer director executiu de l'aeroport de Hong Kong, al costat de Margaret Thatcher
Arribada de Chris Patten i família a Hong Kong el 1992 per prendre possessió del càrrec.
Bany de multituds a Hong Kong pocs dies després de la seva arribada a la colònia.

Què en diuen ara?

— Que era un territori ocupat. Però aquests diaris demostren que jo vaig ser l'últim governador de la colònia britànica de Hong Kong. Per tant, existeixo realment, no soc un producte de la meva imaginació. I aquests diaris també demostren que Hong Kong va ser una colònia, descrita per un dels politòlegs més importants dels últims 50 anys, Samuel Finer, com l'únic exemple de societat lliure tot i que no era totalment democràtica. D’altra banda, dir-ne territori ocupat és una mica un autogol.

Per què?

— Perquè t'has de preguntar "Qui l'ha ocupat?" I, per descomptat, de manera aclaparadora, cal dir que Hong Kong va ser ocupada per refugiats, o per la família i/o els descendents de refugiats, de les brutalitats del comunisme al continent.

El volum té, bàsicament, tres parts: una de personal, com a governant del dia a dia de la colònia i com a diplomàtic. ¿Va ser la més complexa?

— Sens dubte. Negociar amb la Xina les vies per mantenir la fórmula “un país, dos sistemes”, que va formalitzar Deng Xiaoping, va ser el més difícil. Una fórmula que havia de garantir a Hong Kong un alt grau d’autonomia i que s’havia de mantenir 50 anys, i amb la qual, probablement, Deng Xiaoping també va intentar traçar una via per establir una relació semblant amb Taiwan.

La fórmula ha fracassat. Ara és un sol país i una mateixa dictadura.

— La Xina ha vulnerat la declaració conjunta sinobritànica, dipositada davant de les Nacions Unides, i que és, per tant, un tractat internacional. Durant uns anys després del 1997 les coses no van anar massa malament. En general, Hong Kong es va mantenir pràcticament igual. Fins que Xi Jinping va començar a preocupar-se per l'èxit de la campanya del 2012 de Joshua Wong i altres activistes per resistir la intromissió política de Pequín; l'any 2014, pel moviment Occupy Central, que s'emmarcava dins de la campanya per demanar més democràcia, i que va conduir a la Revolta dels Paraigües; i, finalment, per la campanya contra el tractat d'extradició, que va treure dos milions de persones al carrer i que va ser enfrontada amb considerable brutalitat per la policia, capitanejada per Andrew Leung, que ara és el cap de l'executiu de Hong Kong, i que sap més sobre pistoles Taser i gasos lacrimògens que no pas sobre com dirigir una economia sofisticada i d'alta tecnologia.

¿La situació actual no mostra la impotència del Regne Unit?

— El pitjor de la política és quan les respostes que dones a certes preguntes no t'acaben de convèncer del tot. Li explicaré una història. En una ocasió, com a governador, vaig visitar una institució mental de Hong Kong. Un dels interns em va preguntar: "Oi que estaria d’acord en dir que el Regne Unit és una de les democràcies parlamentàries més antigues del món?" "Sí", vaig dir. I va seguir: "Oi que el Partit Comunista Xinès és representant de la tirania comunista?" "També", vaig dir. "Aleshores –em va preguntar aquell home–, per què una democràcia com la britànica lliura Hong Kong a la Xina sense demanar el parer de la població?" No haver pogut alliberar la societat de Hong Kong de la tirania comunista sense preguntar al poble forma part de les horribles ironies de la vida. Tot el que puc fer és expressar la meva profunda tristesa pel que està passant ara a Hong Kong.

¿La política d’acostament comercial a la Xina per part d’Occident de les últimes dècades ha sigut encertada?

— Quan la Xina va signar l’ingrés a l’Organització Mundial del Comerç, Tony Blair va dir que era inexorable el camí del país cap a la democràcia. No la va encertar, esclar. Sempre ens hem enganyat a nosaltres mateixos. George Kennan [historiador nord-americà conegut per la seva doctrina de contenció de la Unió Soviètica durant la Guerra Freda] ja va dir que hem d'entendre que la visió de la realitat de la Xina és incompatible amb la d’Occident. Crec que és cert. Però hem de gestionar la diferència d'una manera que inclogui la Xina: no podem fer front al canvi climàtic sense implicar la Xina; no podem fer front a les epidèmies sense que la Xina compleixi la seva paraula sobre els acords científics. Crec que hem de ser bastant clars quan exposem quin és el nostre interès real i hem de limitar la Xina; no contenir-la sinó limitar-la.

Complicat en el moment actual, quan la Xina sembla que sobretot mira a Moscou.

— Sí. I en els pròxims anys les democràcies liberals hauran d'afrontar alguns reptes de l'eix Putin - Xi Jinping, que ha esdevingut el seu còmplice a Ucraïna. Crec que quan això acabi, guanyarem; no ho podrem oblidar i haurem de garantir que mentre compartim aquest planeta, tan bé com podem, amb règims autoritaris i totalitaris, ho fem sense perdre les nostres pròpies llibertats en les societats liberals.

¿La Xina és el gegant imparable que tots hem vist des de fa 25 anys?

— L'economia xinesa té molts problemes. Georges Magnus, un economista molt brillant, els va exposar fa un parell d’anys en un llibre extraordinari, Red flags, i més recentment en un article a The Times. No parlava només de l'impacte que suposa que creixi la dependència de les empreses estatals i la seva pressió sobre el sector privat, sinó de l'impacte futur de la política de covid zero. La Xina, a més, té problemes seriosos d'endeutament: el deute dels governs locals és, en total, dues vegades més gran que tot el PIB alemany. Hi ha també el problema demogràfic. No només amb l'envelliment de la població, sinó també amb un extraordinari desequilibri de gènere. A mesura que es redueix l'edat entre els 10 i els 20 anys, gairebé hi ha el 20% de desequilibri entre nois i noies, homes i dones, la qual cosa tindrà enormes conseqüències per a la força de treball de la Xina d'aquí uns anys. I recordeu el problema ambiental, amb la major part de l'aigua de la Xina al sud i una gran part de necessitat al nord.

Un gegant amb peus de fang?

— Fer prediccions és molt arriscat. Li explicaré una altra anècdota. Una amiga meva, comissària europea de Margaret Thatcher, un càrrec sempre difícil, va anar a Berlín com a part del seu deure ministerial. Va participar en una conferència de grans experts sobre la URSS i Alemanya, un dels quals va fer un discurs dient que era impensable la reunificació. I això va ser l'any 1989. Un dels dies que la meva amiga era a Berlín un noi va ser tirotejat quan intentava travessar de l’Est a l’Oest. La meva amiga va voler presentar una protesta diplomàtica però els funcionaris li van aconsellar que no ho fes per preservar les relacions entre els blocs. Tres setmanes després d’allò, Alemanya de l'Est es va ensorrar i el Mur també. I tots els experts es preguntaven què havia passat.

Fem una última predicció. ¿Xi Jinping s’atrevirà a envair Taiwan?

— Alguns amics que saben molt més de la Xina que no pas jo, diuen que un possible atac a Taiwan és una amenaça més creïble ara que no pas en el passat. Però el meu instint em diu que seria molt perillós per a Xi Jinping que ho intentés. Espero que Xi hagi pres bona nota de la reacció del món davant la invasió russa d’Ucraïna i que vegi les dificultats que Putin hi està tenint. Sigui com sigui, que en parlem ja és preocupant. Però per respondre de forma ben concreta, en primer lloc, et diré que no ho sé. I, en segon lloc, que espero que no passi.

stats