Les herències de vells solitaris multipliquen per quatre els ingressos del govern al Japó
L’estat japonès bat un rècord d’ingressos per patrimoni sense hereus mentre la solitud ja és una emergència estructural
TòquioL’estat japonès bat un rècord d’ingressos per patrimoni sense hereus mentre l’envelliment solitari, la caiguda dels matrimonis i l’erosió de les famílies tradicionals converteixen la solitud en una emergència estructural. L'agència tributària nipona recapta més herències de persones grans que moren completament soles, sense cònjuges, fills ni parents que puguin o vulguin reclamar els seus béns. Només el 2024, l’estat va absorbir 129.000 milions de iens (uns 700 milions d’euros) procedents de patrimonis sense hereus, gairebé quatre vegades més que una dècada enrere, en un rècord que il·lustra fins a quin punt el país s’enfonsa en una crisi silenciosa però profunda.
L’augment d’aquestes herències abandonades és el símptoma més visible d’un fenomen devastador: una societat en decadència que es va empobrint emocionalment a mesura que la natalitat cau, els matrimonis es desplomen i les xarxes familiars s’esfilagarsen. Amb 1,62 milions de defuncions anuals i una generació d’ancians que arriba al final de la vida en un aïllament gairebé total, els experts alerten que el Japó està creant una nova classe de ciutadans sense hereus i un futur ple de conflictes legals, propietats en ruïnes i comunitats fora de les grans ciutats cada vegada més buides.
Quan algú mor sense hereus al Japó, el procés és lent i carregós: un liquidador designat pel tribunal de família s’encarrega primer de saldar els impostos pendents, els costos del funeral i qualsevol altre deute abans que la resta de béns passi de manera automàtica a l’estat. Els experts alerten que el nombre de persones grans sense família continuarà augmentant i reclamen reformes que permetin destinar aquests patrimonis a cuidadors o entitats socials. Perquè això sigui possible, però, caldria que la població comencés a planificar què vol fer amb els seus béns molt abans del final de la vida, ja que sense testament no es pot fer cap donació i el patrimoni acaba irremissiblement en mans de l’estat.
La dimensió material del problema és enorme. El país ja acumula més de nou milions d’akiya –cases abandonades– que es deterioren sense que ningú n’assumeixi la propietat ni el manteniment. Moltes queden atrapades en processos judicials feixucs perquè és impossible localitzar hereus o consensuar-ne la gestió. Els ajuntaments, especialment als pobles i ciutats mitjanes, dediquen recursos creixents a vendre, inspeccionar, tapiar o enderrocar cases i propietats que s’esfondren, convertits en símbol físic de la desconnexió social.
Tabú sobre el final de la vida
El que sorprèn molts analistes és que la generació que avui mor sola és la mateixa que va aixecar i construir el Japó modern: treballadors que van viure l’expansió econòmica de la postguerra, però que sovint no es van casar, es van desvincular de la família tradicional, no van tenir fills o va perdre els vincles amb ells. A aquesta realitat s’hi afegeix un tabú persistent al voltant de la planificació del final de la vida, que fa que molts ancians evitin parlar de testaments o designar hereus alternatius, tot i saber que el seu patrimoni pot acabar en mans de l’estat.
Aquesta manca de planificació no només té conseqüències emocionals, sinó també econòmiques. Les autoritats locals es troben amb béns que ningú no reclama i que, abans d’arribar a l’estat, exigeixen tràmits administratius que saturen jutjats i oficines municipals. Els experts assenyalen que qualsevol intent de reconduir aquest patrimoni cap a usos socials –sigui per a entitats, cuidadors o projectes comunitaris– topa amb una legislació rígida que només permet donar béns mitjançant testament. I encara així, són pocs els que el redacten.
Amb una població que envelleix acceleradament i un futur immediat on els majors de 80 anys seran més nombrosos que mai, els demògrafs alerten que el problema només s’agreujarà. Sense una reforma política integral que promogui la redacció de testaments, incentivi la donació de béns i faciliti la gestió de patrimonis sense hereus, el Japó corre el risc de convertir aquesta crisi en una càrrega estructural. Però, de moment, la resposta institucional és inexistent: a ningú se li escapa que l’estat rebrà cada any una quantitat creixent de diners i propietats procedents d’aquestes successions, un flux ingent que no genera pressa política per canviar les coses.
