30/05/2022

Matrimonis forçosos

2 min

De vegades ho sents a dir: “T’entenc perquè jo també soc mare”. Potser sí que aquesta empatia, la de tenir cries, és superior a tot. Penso en l’assassinat d’aquestes dues noies de Terrassa al Pakistan. La connivència dels familiars, en especial del pare i de la mare, en un casament forçós se’t fa impossible d’entendre. A la gran novel·la Un bon partit, de Vikram Seth, que transcorre poc després de la independència de l'Índia, la senyora Rupa Mehra, vídua, li diu a la seva filla petita, Lata: “Tu et casaràs amb qui jo digui!” D’alguna manera, és una versió d’aquell “aguanta, nena” que deixaven anar algunes mares, no fa pas tant, aquí, quan les filles es queixaven que el marit els pegava. “Aguanta, nena. Déu dona desgràcies a qui les pot suportar”. La religió mal entesa, quin mal que causa.

Penso en la mare de les dues noies, no hi puc deixar de pensar. Me la miro a la foto que en publica l’ARA, abans de viatjar cap aquí, ja amb les dues filles enterrades. Té el mòbil a la mà. Les dues dones que la flanquegen també. Ni en un cas així el deixem. I com pot ser, penso, que el pugui aguantar? Com ha pogut pensar en tenir el mòbil per si li truquen, com pot teclejar el pin i no tirar-se a terra, xisclant i arrencant-se els cabells, udolant? Penso això perquè penso en mi, en les mares que conec. Sense voler, la jutjo, sense voler penso en com en la majoria de religions la prova màxima d’amor a Déu és sacrificar els fills. Sense voler la jutjo per si de cas ella va dir, d’una altra manera, “aguanteu, nenes”. Per si va convèncer-les de casar-se i va convèncer-les de no divorciar-se. Per si no va dir res, per si va sospitar que això podria passar, per si a ella també la van enganyar o simplement la van ignorar. Un matrimoni forçós –i sobretot si parlem d’adolescents– no és diferent d'una violació. La família fa de proxeneta.

Empar Moliner és escriptora