La repressió a les Filipines persisteix malgrat la detenció de Duterte

Manila“Una nit, mentre dormia, van entrar a casa meva, van amagar diverses armes entre les joguines dels meus fills i em van detenir, sense ordre judicial, acusant-me de càrrecs falsos", explica Cora Agovida amb la veu trencada des de la seu de Karapatan, l’organització filipina de referència de defensa dels drets humans. Quatre anys enrere, mentre Rodrigo Duterte era el president de les Filipines, la van empresonar. "El meu «delicte» era ser part del moviment de dones Gabriela: m’acusaven de terrorisme i de pertànyer en un grup rebel –explica–. “Sense cap sentència, vaig estar tancada tres anys a la presó de dones de Manila, la més congestionada del país”.

La detenció de l'expresident de les Filipines, Rodrigo Duterte, aquest mes de març, acusat de crims contra la humanitat pel Tribunal Penal Internacional, no ha canviat la situació. Al llarg dels últims anys, el govern filipí ha perseguit sistemàticament organitzacions defensores dels drets humans i de la població civil. Sota una suposada lluita contra la insurgència armada, qualsevol expressió contrària a les posicions del govern és susceptible de ser titllada de terrorista i de tenir conseqüències greus: des de l’assenyalament públic fins a l’empresonament arbitrari i assassinats extrajudicials.

Un conflicte que ve de lluny

Les Filipines fa més de 50 anys que viu en una guerra civil: un conflicte armat entre el govern filipí i el Nou Exèrcit del Poble (NPA, per les sigles en anglès), el braç armat del Partit Comunista de les Filipines. Iniciada el 1969, aquesta rebel·lió comunista és una de les insurgències més antigues de l’Àsia i ja ha provocat la mort de 40.000 persones, segons dades de Crisis Group. Tot i que la intensitat dels combats ha disminuït, continua havent-hi focus de conflicte, sobretot, a l’illa de Mindanao.

L’arrel del conflicte neix d’un malestar històric: la distribució desigual de la terra. Filipines és un país eminentment rural, i tot i que prop del 65% de la població és originària de zones camperoles, la propietat de la terra pertany a molt poques mans. En aquest context, el Partit Comunista del país planteja, des de fa dècades, la lluita política i armada per una revolució "contra l’imperialisme i a favor de la justícia social".

A més dels anys de dominació espanyola i nord-americana, per entendre l'actualitat de les Filipines cal posar el focus en la dictadura de Ferdinand Marcos, que va governar el país durant 21 anys (1965-1986). Sota el seu lideratge, més de 100.000 persones van ser assassinades, segrestades, torturades i empresonades; però mai hi ha hagut responsabilitats per les violacions dels drets humans. Aquestes seqüeles es veuen reflectides en les polítiques dels governs filipins recents: el de Rodrigo Duterte (2016-2022); i l’actual, presidit per Bongbong Marcos, fill de l’exdictador.

El perill de ser (considerat) comunista

Duterte va encapçalar la "guerra contra les drogues", que va consistir a criminalitzar milers de persones drogodependents o traficants, pobres, fins al punt de matar-les, en operacions policials molt controvertides. Segons Karapatan, durant el mandat de Duterte es van registrar almenys 25.000 assassinats extrajudicials.

També Duterte va intensificar la pràctica del red-tagging (etiqueta vermella): l'assenyalament públic i l'acusació de terrorisme, per part dels cossos de seguretat de l'estat, de persones crítiques amb el govern. De fet, la llei antiterrorista que va aprovar el 2020 permet catalogar de terrorista qualsevol protesta contra l’Estat i equipara l'etiqueta de comunista al terrorisme. Els perfils dels etiquetats inclouen activistes, organitzacions de drets humans, polítics de l’oposició, líders indígenes, grups religiosos, periodistes, professors o advocats.

Des del 2022, el govern filipí està presidit per Marcos Jr., amb Sara Duterte –filla de Rodrigo Duterte– de vicepresidenta. “Marcos Jr. continua utilitzant la llei per armar-se i assassinar activistes i persones opositores al seu govern”, explica France L. Castro, portaveu d'un grup parlamentari de l’oposició, Aliança de Professors Preocupats (ACT), que afegeix que "els que aixequen la veu són assassinats extrajudicialment o etiquetats com a rebels, comunistes o terroristes". La persecució pren ara la forma de processos judicials fabricats. “Rebo amenaces cada dia. Diuen que soc reclutadora de terroristes”, denunciava Castro a la Cambra de Representants de Filipines. El desembre del 2024, la van declarar culpable d’abús de menors, uns càrrecs que Karapatan denuncia que són fabricats.

Arlene D. Brosas, representant del Partit de les Dones Gabriela, també està perseguida. “Se’ns assenyala en vermell i rebem amenaces de mort. No és fàcil defensar els drets de les dones en una Cambra dominada per la misogínia”. Gabriela, a més de ser un moviment de dones, també és un partit polític format només per dones, amb més de 20 anys de recorregut. El nom fa referència a Gabriela Silang, una referent històrica que va lluitar contra la colonització espanyola.

Una pau encallada

Actualment, s’estan fent passos per reprendre les converses de pau entre el govern filipí i el Front Democràtic Nacional de les Filipines (NDFP, per les seves sigles en anglès), que des del 1973 ha actuat com a braç polític del Partit Comunista de Filipines, establint relacions diplomàtiques a l’exterior i representant les negociacions de pau.

Alguns dels líders de l’NDFP viuen exiliats als Països Baixos, com Coni Ledesma, negociadora des del 1991. “La pau arribarà quan hi hagi una distribució justa de la terra i els camperols puguin treballar-la, quan hi hagi feina per a la població, quan hi hagi accés a la salut, quan s’erradiqui la pobresa”, afirma.

Les negociacions entre el govern filipí i l’NDFP van començar el 1986, després de l’enderrocament de la dictadura de Marcos. El 2017, després d'avenços poc significatius, Duterte va aturar unilateralment les converses, i hi va haver una forta escalada de violència, sobretot per part de les forces del govern. Però mesos de negociacions secretes facilitades pel govern de Noruega als Països Baixos van permetre que, a finals del 2023, l’actual govern de Marcos Jr. i l’NDFP anunciessin un acord per reactivar les negociacions truncades sis anys abans. Per a Coni Ledesma, l’objectiu és clar: “garantir que tothom tingui els mínims de vida coberts. Quan ho aconseguim, haurem assolit la pau”.

*Aquest reportatge ha estat possible gràcies a la feina que l’Associació Catalana per la Pau desenvolupa conjuntament amb entitats locals filipines per defensar la protecció dels drets humans al país.