L’avellana que explota els refugiats sirians
Maltractaments a Turquia als treballadors d’aquest fruit sec, una tercera part de la producció del qual compra Ferrero
Akçakale (turquia)Igual que milers de sirians refugiats, Shakar Rudani va treballar a mitjans de l’any passat a la regió del mar Negre de Turquia, la concentració més gran de cultiu d’avellana del món. Rudani va arribar a l’agost, amb l’esperança que al costat dels seus fills, d’entre 18 i 24 anys, podria guanyar uns pocs milers de dòlars. Rodani se’n va anar a finals de setembre amb un ferm propòsit: no tornar-hi mai més.
La feina era dura i perillosa, perquè el terreny on estan plantats els arbres és un bancal pronunciat i els seus fills havien de treballar gran part de la jornada lligats amb cordes a unes roques per evitar caure i matar-se. Encara era pitjor el salari de 10 dòlars al dia, la meitat del que els havien promès abans de començar.
“Guanyàvem només per anar i tornar cada dia”, es queixa Rudani, un home de 57 anys que té la pell adobada pel sol i viu actualment en un poble turc a la frontera amb Síria. “A part, havia de comptar les despeses diàries bàsiques. No ens quedava res”, diu.
La capital de l’avellana
Gairebé un 70% de totes les avellanes del món provenen de Turquia. Una gran part de la collita acabarà com a ingredient de la crema Nutella que fabrica Ferrero i de les rajoles de xocolata de Nestlé i Godiva, que produeix la turca Yildiz. Pocs consumidors sabran que darrere de tanta dolçor hi ha una collita amb tanta perillositat i adversitats, sense oblidar l’ús de mà d’obra infantil, malgrat els esforços del govern.
Ara, cada cop més temporers que treballen als camps d’avellanes són refugiats sirians, una població molt vulnerable perquè el percentatge dels que tenen permisos per treballar és baixíssim. Sense permís, la protecció legal que tenen és gairebé nul·la. El codi laboral de Turquia s’aplica en els negocis agrícoles amb menys de cinc empleats, de manera que una bona part de la feina de vigilància que es fa en els camps recau sobre les empreses fabricants dels dolços. Ferrero assegura que supervisa que no hi hagi canalla treballant i que intenta que s’estableixin estàndards salarials i de seguretat per evitar accidents. L’empresa -en mans de Giovanni Ferrero, a qui s’estima una fortuna de 22.300 milions de dòlars, segons Forbes-és un imperi construït amb les avellanes. Ferrero compra una tercera part de totes les avellanes de Turquia. La casa, i la seva competència, ha tingut problemes per garantir que no hi hagi una ombra sobre els fruit secs que utilitzen.
No obstant això, fer un seguiment exhaustiu de les explotacions d’avellanes turques és gairebé una meta irreal, perquè els propietaris dels camps esquiven els supervisors, n’hi ha moltes i són molt petites. Gairebé tots els productors fixen un salari mínim del tot insuficient, que no serveix per mantenir una família dignament, per sobre del llindar de la pobresa. I això és abans del pagament que es queden els intermediaris, els quals posen en contacte els temporers amb els propietaris dels camps i sovint s’embutxaquen l’equivalent al 10% dels sous dels treballadors que han contractat.
Sis anys d’investigacions
Tot això representa un dilema per a les empreses de xocolates. És cert que altres països han intentat reforçar les seves produccions d’avellanes, però Turquia continua sent el gran graner i és impossible no comptar-hi per satisfer l’alta demanda internacional. “En sis anys de monitorització, mai hem trobat una sola explotació d’avellanes a Turquia en què es compleixin totes les normes laborals més bàsiques”, assenyala Richa Mittal, directora d’innovació i investigació de l’Associació per al Treball Just. “Enlloc, cap”, reitera.
Turquia es va convertir en la capital mundial de l’avellana gràcies a la sort i a la intervenció governamental. La regió del mar Negre té una barreja ideal de bona terra, sol i pluja. Des de finals de la dècada dels 30, el Partit Republicà del Poble va animar els agricultors a plantar avellaners, tant per millorar la seva pobra economia com per protegir els bancals. Avui dia, les avellanes suposen el 6% del PIB agrícola, juntament amb el te, les taronges, el cotó i el tabac. Una cinquena part de la força laboral s’ocupa en l’agricultura. Hi ha 200.000 refugiats sirians, com Rudani i la seva família, que el gener del 2014 van marxar de casa seva fugint dels milicians de l’Estat Islàmic i s’han instal·lat a la localitat turca d’Akçakale, a la frontera de Síria.
“El problema principal és que no hi ha cap lloc on puguis estar dret”, comenta Abrahim Khalil, un dels cosins de Rudani. “El terreny és molt costerut”, afegeix. Els horaris també són extenuants, de set del matí a set de la tarda. Si no treballes, no et paguen, i la norma és treballar els set dies de la setmana.
Els intermediaris
Els intermediaris multipliquen les dificultats de la feina. Coneguts com a dayibasi, són els operadors menys investigats i visibles del sistema agrícola. En termes legals, han de tenir educació primària i un permís que es renova cada tres anys, però a la pràctica això no és així.
Giovanni Ferrero gairebé no concedeix entrevistes. Un portaveu de la companyia explica per correu electrònic que Ferrero “s’ha compromès a oferir condicions laborals segures i decents als seus empleats” i afirma que reclamen dels seus socis turcs que facin el mateix. Richa Mittal admet la col·laboració de Ferrero amb la seva associació però alhora incideix que l’empresa no explica on compra les avellanes ni quins són els programes que ha posat en marxa.
