ÀSIA
Internacional 30/07/2021

Els birmans, entre l’exili i la lluita armada

Els joves s’estan organitzant per combatre els militars mentre milers de persones fugen del país

4 min
Un grup de joves durant una protesta de principis de juliol als carrers de Rangun.

BarcelonaLa situació es deteriora per moments a Birmània, malgrat que el país cada cop estigui menys present als mitjans internacionals. Molts dels periodistes locals que informaven de la brutal repressió de les protestes contra el cop d’estat militar o estan detinguts o han hagut de fugir del país. Activistes de drets humans, polítics i acadèmics vinculats al govern civil d’Aung San Suu Kyi s’han sumat a l’èxode. La repressió de la junta militar ha matat 865 persones des del cop d’estat de l’1 de febrer, n’ha detingut 4.900 i ha forçat el desplaçament de centenars de milers més: només a l’estat de Kayah, a la frontera amb Tailàndia, 108.000 persones han hagut de marxar de casa, segons l’ONU.

Dins del país, cada cop més ciutadans agafen les armes per lluitar contra els militars: són les Forces de Defensa del Poble (PDF, en les sigles en anglès), formades sobretot pels més joves, però també mestres i personal sanitari que va encapçalar el moviment de desobediència civil al cop. La revolució pacífica que resistia de forma passiva als carrers de les grans ciutats ara s’està organitzant i entrenant en l’ús d’armes per combatre els militars i policies. Hi ha PDFs, tot i que són grups encara petits, a la meitat dels 330 municipis del país. I després de 70 anys de guerra civil, entre els militars i les guerrilles ètniques, circulen moltes armes a Birmània.

Manifestants birmans que s'han armat i formen les Forces de Defensa del Poble (PDF) contra el cop d'estat militar a Birmània.

“Ara que han vist que ni l’ONU ni la comunitat internacional no intervindran, han decidit lluitar pel seu compte”, explica per telèfon des de Madrid Mratt Kyaw Thu, un prominent periodista birmà que ha demanat asil a l’estat espanyol després de fugir del país. “Molts d’aquests joves que han agafat les armes estan esperant que el Govern d’Unitat Nacional -que suma partits polítics i societat civil com a alternativa política a l’ombra- creï un comandament central que els unifiqui, perquè ara la situació és molt dispar, alguns poden permetre’s comprar armes però d’altres no”, diu. Des de Madrid, Mratt està en contacte amb molts amics seus que formen part de les PDF. De la victòria d’aquesta revolució depèn, diu, que ell pugui tornar algun dia al seu país.

Assassinats en custòdia policial

Com ell, molts dels que han estat assenyalats directament per la junta militar com a enemics han optat per l’exili. “Quan van començar els assassinats sota custòdia policial, molts periodistes -objectiu declarat de la junta militar- vam decidir que no volíem ser detinguts: els militars detenen algú de nit a casa seva i l’endemà avisen la família perquè vagi a recollir el seu cadàver”, relata.

Mratt va guanyar el premi Kate Webb de France-Presse el 2017 pels seus reportatges sobre les lluites de les minories ètniques a Birmània i ha treballat a diversos mitjans del país, com Frontier o The Myanmar Time s, i més recentment a l’agència Efe: per això és a Madrid.

Ell va marxar de Birmània al març. Va anar en cotxe fins a la frontera amb Tailàndia després de deixar enrere tot allò que el pogués delatar com a periodista en els diversos punts de control militar que hi havia pel camí. “Els periodistes marxen del país sense les càmeres ni cap altre material, per si els paren els soldats”, explica. Un cop a la frontera, un altre cotxe, una hora amb moto i un vaixell, abans de passar fins a quatre nits senceres dormint al bosc a l’espera de creuar cap a Tailàndia. “Érem set persones dormint al ras, cinc polítics i dos periodistes”, relata, i no vol donar més detalls sobre la travessia per no posar en perill ningú que es trobi en la mateixa situació.

Va estar un temps a Tailàndia, però allà també corria perill, ja que “el primer ministre tailandès és molt proper a la junta militar de Birmània”, recorda. De fet, molts dels birmans que han creuat a peu la frontera han estat enviats de tornada a Birmània per les autoritats tailandeses. Molts altres han fet el mateix viatge a través de la frontera terrestre amb l’Índia, a l’oest del país, però la frontera nord amb la Xina està tancada.

Els que han tingut més sort han pogut marxar del país en avió, però si ho han aconseguit en molts casos ha sigut perquè tenien doble nacionalitat. “Per sort el consolat australià em va acompanyar a l’aeroport per assegurar-se que pugés a l’avió, en un vol comercial d’emergència gestionat per l’ambaixada: dues persones que ho havien intentat abans que jo van ser detinguts just quan estaven a punt d’embarcar”, explica el periodista de la Democratic Voice of Burma (DVB) Toe Zaw Latt, per videoconferència des d’Austràlia. “Sabia que si decidia fugir només tenia un cinquanta per cent de possibilitats de no ser detingut, però vaig tenir sort”, diu.

Quatre companys seus de DVB han estat detinguts i dos d’ells ja han estat sentenciats a 3 i 2 anys de presó respectivament, i sis més tenen ordre de detenció i estan amagats.

Toe és un dels birmans que l’any 1988, quan era estudiant, també va haver de fugir del país arran de la gran repressió militar a les protestes pro democràcia d’aquell any. Va ser llavors quan va viure a Austràlia com a refugiat i va aconseguir la ciutadania australiana. Ara, amb el cop d’estat, Birmània expulsa una nova generació de refugiats, que probablement no tindran tanta sort a l’hora d’aconseguir dobles nacionalitats en països estrangers.

Però no només marxen els birmans. Els estrangers que vivien a Birmània també es veuen forçats a emprendre el camí de sortida. “Últimament hi havia bombes i trets cada nit, molta gent del barri havia marxat i les escoles seguien tancades”, relata Ignasi Calbó, de Metges Sense Fronteres (MSF) que, amb dos nens petits, s’ha vist obligat a deixar Rangun abans del previst. La junta militar ha tancat moltes ONG que treballaven al sud i ha intentat també tancar MSF, però, de moment, es manté la missió al país, que serà més necessària que mai, diu Calbó, amb l’onada de covid-19 que està just ara colpejant fort la població. Sempre plou sobre mullat.

stats