Un Brexit permanent
Tercera data oficial del Brexit que ha quedat superada pels esdeveniments. Els britànics continuen -de moment fins al 31 de gener de l’any que ve- formant part de la Unió Europea, abocats a un nou procés electoral i dividits encara a parts gairebé iguals quan es tracta de posicionar-se sobre la seva relació amb el continent. Mesos d’incertesa i caos polític a Westminster potser no han servit per aclarir els termes d’una sortida ajornada, però sí que han incidit directament sobre la realitat política britànica, que, independentment del que passi els pròxims mesos, arrossegarà esquerdes i ferides internes durant molt de temps.
La polarització emocional i l’erosió de la veritat s’han instal·lat al discurs polític. La crisi institucional que ha posat el Parlament i els jutges en el punt de mira de partits i tabloides aplana el camí perquè una part minoritària de la població pugui arribar a posar en dubte els resultats electorals del 12 de desembre si no encaixen amb les seves aspiracions. El Brexit és el nou (i gairebé únic) eix central de la política.
També els partits estan mutant. Ja fa temps que els tories s’han allunyat d’una part important del seu electorat tradicional. Associacions empresarials i financeres que tradicionalment votaven els conservadors han vist com les seves aspiracions de continuar al mercat únic han quedat arrasades per uns governs en què la ideologia s’ha anat menjant més d’una raó econòmica. Els laboristes, per la seva banda, atrapats en una ambigüitat permanent per la divisió del seu propi electorat i dels quadres del partit, naveguen víctimes del Brexit i d’un Jeremy Corbyn cada cop més debilitat però conscient (encara que no ho vulgui admetre públicament) que aquesta serà la seva última oportunitat com a candidat. Finalment, el 12 de desembre també ha de confirmar, o no, la recuperació dels libdems, confiats d’atreure votants conservadors moderats, laboristes proeuropeus i desencantats d’altres formacions, partidaris de continuar a la UE.
Més incertesa
“Els períodes transitoris són útils si saps cap a on transites”, es lamenta un empresari britànic. El problema d’aquesta situació és que aquests tres anys d’enrevessada negociació només han multiplicat la incertesa sobre què pot passar quan s’obri la discussió definitiva sobre la futura relació entre el Regne Unit i la Unió Europea. Els brexiters volien recuperar el control: desfer un complicat i alhora subtil procés d’integració econòmica, política i social que ha acabat formant part de l’ADN del país. Però han acabat embolicats en una confrontació que amenaça la seva pròpia continuïtat interior, la cohesió social del seu país i el futur de la relació amb Irlanda del Nord i Escòcia. Diu el professor de política europea Anand Menon que la gran paradoxa del Brexit és que els britànics s’han adonat del grau d’europeització del seu país precisament quan n’intentaven negociar la sortida.
“La City veu avantatges en aquesta idea de ciutat global -admet un financer britànic que viu entre Londres i Barcelona-, però per això ens preocupa un discurs antiimmigració que malmet precisament aquesta idea de globalitat”. El Brexit és reafirmació però també replegament, en un nou ordre global cada cop més individualista.
