Europa sí o no: els britànics afronten el seu etern dilema

Londres¿El “dia de la independència” -en paraules de Boris Johnson i de Nigel Farage- o el dia de la seguretat econòmica i de la Unió Europea reformada -segons el missatge dels partidaris de quedar-s’hi, amb David Cameron al capdavant-? Sigui l’un o l’altre, el dia d’avui és històric per al futur del Regne Unit i de la UE.

Després de dos mesos d’intensa i agra campanya -i de més de 20 anys d’euroescepticisme creixent entre els conservadors britànics arran de la firma del Tractat de Maastricht el 1992 pel premier John Major-, 46,5 milions de britànics s’enfronten avui a un dilema de conseqüències enormes. Repercussions que poden tenir ressò global si el resultat del referèndum sobre la pertinença a la UE posa fi a una relació de 43 anys. Segons les enquestes, el país està dividit en dues meitats.

En termes generals, Londres és considerat un dels bastions més sòlids del vot a favor de la UE. Però més enllà de la City, o de barris com Chelsea, Hampstead, Notting Hill, Mayfair o Fulham, a l’oest, o Hackney, a l’est, altres àrees del Gran Londres, districtes com Barking, Waltham Forest o poblets com Romford, que cap turista no gosaria visitar, presenten elevats graus d’immigració i, de manera automàtica, de potencials votants a favor del Brexit. Entre la classe treballadora blanca, la demagògia contra el nouvingut ha fet forat i els beneficis del mercat únic de què tant ha parlat Cameron en campanya no són gaire tangibles, sobretot des del 2008.

Dimarts al matí, als afores de l’estació de Liverpool Street -referència d’arribada a la City i un dels tres grans pols econòmics de la ciutat, amb Canary Wharf i Mayfair- la pregunta aleatòria d’aquest diari a tota mena de vianants era ben simple: “ In or out? ” De més d’una vintena de persones, la immensa majoria va respondre o bé “ in ” o bé “ I can’t vote ” [no puc votar], per després afegir la filiació d’un passaport estranger que impossibilita participar en la jornada electoral. Només tres persones van respondre “ out ”. Òbviament, és només un tast.

La City, la financera -hi ha també la City of London-, és un lloc diferent, especial, dedicat històricament a comerciar amb matèries com el sucre, el te o el cafè, per reexportar-les a Europa i a la resta del món, a més de les manufactures de la Revolució Industrial i tota mena de serveis financers que acompanyaven aquest moviment de capitals.

El big bang es va produir el 1986, quan Margaret Thatcher va obrir-la al diner internacional. Des d’aleshores, la City ha florit. I ja no és ben bé Londres, ni tampoc el Regne Unit. És l’11% del PIB britànic, i un lloc on cada mes de febrer els aparadors s’omplen de reclams publicitaris de cotxes de luxe, per exemple, perquè els molts milions en bons que s’hi reparteixen siguin cremats ràpidament. Votar a favor de la UE aquí és fer-ho per un statu quo molt favorable.

La classe treballadora “traïda”

Al mercat de Walthamstow tot plegat es veu molt diferent. Josep Fisher, de 72 anys, el president de l’associació dels venedors, es manifesta a favor del Brexit. I amb ell, la immensa majoria de comerciants amb qui l’ARA ha parlat, no menys de quinze. Gent gran, amb una feina dura, a l’aire lliure estiu i hivern, per a qui Europa queda a anys llum de distància. La retòrica dels riscos de la immigració i de “recuperar el control” sobre les fronteres, de què ahir parlava un cop més Boris Johnson, és el discurs que ho suporta. L’escriptor i columnista Owen Jones, proeuropeu i de filiació laborista, escrivia recentment un article a The Guardian on advertia que “la classe treballadora britànica que se sent traïda” potser condueix al Brexit”.

Ahir al migdia, molt a prop de l’estació de St. Pancras, al centre de Londres, Jeremy Corbyn, el cap laborista, va fer l’últim gran discurs a favor de la UE. Intentava atraure bona part d’aquesta gent. Però potser ja és massa tard. Encara que només té un diputat a Westminster, el UKIP de Nigel Farage va aconseguir en les eleccions de l’any passat quatre milions de vots. Són segurs per al Brexit. Dotze milions més poden fer sortir el Regne Unit de la Unió.

En les últimes hores, la batalla ha sigut pels indecisos, un 10%. Cameron va córrer amunt i avall amb John Major i Harriet Harman, exlíder interina del laborisme. Johnson i Farage, pel seu compte.

El país apareix més dividit que mai, amb nuclis geogràfics molt concrets majoritàriament a favor de la UE: Escòcia, Londres i Irlanda del Nord. El dia d’avui serà històric per moltes raons, també perquè durarà bastant més de 24 hores. Com a mínim fins demà a les cinc de la matinada, quan el perfil d’un nou Regne Unit, compromès o no amb la UE, emergeixi per fi de les urnes.

El suspens es mantindrà fins al matí

Els col·legis electorals al Regne Unit tancaran a les onze de la nit, hora catalana. No hi haurà enquesta a peu d’urna. El suspens s’allargarà fins que ja hagi tornat a sortir el sol. El recompte és molt lent. Les urnes no s’obren al centre de votació sinó que es traslladen a una de les 382 seus on, un cop reunides totes les d’una àrea, s’inicia l’escrutini. El veredicte de cada seu s’envia després a les respectives 12 regions electorals i és allà on es declara. Cap a les quatre de la matinada, hora catalana, serà possible conèixer la participació. Es preveu alta, per sobre del 66% de les eleccions del 2015. Si voreja el 80% pot apuntar a una victòria a favor de la UE. Els resultats a Escòcia, Londres i Gal·les, regions en principi partidàries de la UE, es coneixeran cap a les sis. Si són massivament a favor de la UE també poden indicar el desenllaç. Seran igualment molt significatius els resultats del nord-est d’Anglaterra, nucli laborista, que es coneixeran entre les cinc i les sis. Un bon resultat per marxar de la UE pot ser un bon indicador per als brexiters.