Bugaderia europea
L’antic palauet presidencial del derrocat Víktor Ianukóvitx als afores de Kíev, que els ucraïnesos feien cua per visitar, es va convertir en el monument a la decadència d’un règim corrupte i extravagant. També és un símbol de la connivència europea amb les cleptocràcies. El refugi personal de Ianukóvitx -ara que la Unió Europea, Suïssa i Liechtenstein intenten congelar-li els béns- no està al seu nom sinó que, fins al setembre passat, era propietat d’una societat anònima amb seu al Regne Unit i d’un banc austríac, segons va revelar la investigació d’uns periodistes ucraïnesos. La premsa holandesa va destapar també fa unes setmanes que Oleksander Ianukóvitx, el fill de l’expresident -convertit gràcies al seu pare en un dels homes més rics d’Ucraïna-, tenia una important quantitat de diners en diverses societats pantalla dels Països Baixos.
Les oligarquies polítiques i econòmiques ucraïneses fa dècades que actuen a través d’entramats empresarials i en l’opacitat bancària. No són les úniques. Rússia és el quart país en el rànquing mundial d’exportadors de diner negre (43.000 milions de dòlars només el 2010), per darrere de la Xina, Malàisia i Mèxic, segons un estudi publicat per una ONG amb seu a Washington que vetlla per la integritat financera. El diner negre que s’esvaeix dels països en vies de desenvolupament és més de vuit vegades superior al volum de l’ajuda internacional que reben aquestes economies.
“120.000 milions d’euros desapareixen cada any de l’economia europea, segons dades de l’últim informe anticorrupció de la UE, en gran part pel blanqueig de diners que faciliten aquestes estructures opaques”, denuncia Carl Dolan, director de l’oficina europea de Transparència Internacional.
Cop de força de l’Eurocambra
Després de mesos de debats públics i negociacions a porta tancada, la setmana passada el Parlament Europeu va fer un pas endavant important en la prohibició del blanqueig de diners a la Unió. 643 diputats van votar a favor, i només trenta en contra (entre els quals els cinc eurodiputats maltesos), que la legislació europea obligui a tenir registres públics que identifiquin els propietaris de totes les empreses d’un país. Encara cal que la majoria de governs de la UE hi donin suport. Britànics i francesos s’hi haurien mostrat fins ara a favor. Alemanys, holandesos i suecs voldrien trobar alguna fórmula menys taxativa. Però la pressió ha anat fent forat.
Després de sis anys de bloqueig, Luxemburg i Àustria van anunciar dijous a la cimera de caps d’estat i de govern a Brussel·les que aixequen el seu veto per acabar amb el secret bancari. En qüestió de dos anys, l’intercanvi automàtic de dades bancàries entre els països membres de la UE hauria d’estar en marxa. El preu d’aquest canvi de mentalitat és que la Comissió Europea ha hagut de negociar tot aquest temps amb Suïssa, Mònaco, Liechtenstein, Andorra i San Marino perquè es comprometin a fer el mateix.
L’Eurocambra demana més transparència per rastrejar el diner il·lícit que s’amaga rere el secret bancari o es perd en societats pantalla o entitats financeres de França o el Regne Unit, i en paradisos fiscals com l’illa de Jersey, davant la costa de Normandia, o a les illes Verges britàniques. Entre el 15% i el 20% del volum de negoci que es mou a les illes Verges és de clients russos. Xipre va ser també, durant dècades, el paradís dels oligarques russos, que van arribar a tenir dipositats a l’illa fins a 26.000 milions de dòlars, una xifra superior al PIB anual del país. La crisi i el dràstic rescat europeu van desinflar de cop el sector financer xipriota.
Les amenaces de la UE d’intentar sancionar econòmicament el nucli de poder més pròxim a Vladímir Putin per la crisi ucraïnesa i l’annexió de Crimea han revelat com són de contradictoris els europeus quan s’han de tocar interessos financers. L’advocat i opositor anti-Putin Aleksei Navalni, en arrest domiciliari des d’abans de la invasió, va denunciar en un article al New York Times que el 90% dels últims casos de blanqueig de diner rus que havia investigat la seva organització es perdien en territori europeu o nord-americà.
