La mina congolesa que va servir per destruir Hiroshima i Nagasaki

Els EUA van aconseguir l'urani per a les bombes atòmiques esclavitzant treballadors del Congo belga

Vista del núvol causat per l'explosió de la bomba atòmica a Nagasaki / EFE

Les 8.15 h del matí del 6 d’agost del 1945. Un objecte metàl·lic cau sobre Hiroshima, al sud del Japó. Una resplendor de llum trenca el cel i la terra. El que passa a partir d’aquest moment és de sobres conegut: la humanitat –concretament els Estats Units– acabava d’utilitzar per primera vegada una bomba atòmica contra la població civil. Tres dies després el mateix infern es tornaria a viure a Nagasaki, com a desenllaç –ja anunciat, de fet– de la Segona Guerra Mundial. Mentrestant, a uns 12.000 quilòmetres d’allí, en un punt remot del Congo belga, un grup de miners congolesos continuaven treballant en una mina fosca i humida del sud-est del país, en condicions similars a l’esclavitud. No ho sabien, però acabaven de ser còmplices –tot i que de manera forçada– d’un dels episodis més crus de la història de la civilització. Ells havien recol·lectat el 80% de l’urani que s’havia utilitzat per construir aquelles bombes llançades pels nord-americans, que acabarien provocant la mort de més de 300.000 persones. 

El paper d’aquella mina congolesa, anomenada Shinkolobwe i situada a l’actual República Democràtica del Congo, és un dels punts més obviats d’aquella massacre que aquesta setmana ha complert 75 anys. Però, en certa mesura, Shinkolobwe va decidir qui seria el pròxim líder del món. Per entendre-ho, i resumint-ho molt, hem de situar-nos a finals de l’any 1938, quan es va descobrir la fissió nuclear. Arran de la descoberta, el propi Albert Einstein va escriure una carta mesos més tard –ja començada la Segona Guerra Mundial– al president dels Estats Units, Franklin D. Roosevelt, en què l’advertia que aquest element es podria utilitzar per generar una quantitat colossal d’energia, fins i tot per construir “bombes extremament poderoses”. La missiva, lluny de quedar-se en anècdota, va tenir conseqüències. Temorosos que l’Alemanya nazi s’avancés, el govern nord-americà es va posar les piles fins a crear l’anomenat projecte Manhattan, un pla secretíssim a través del qual Washington –juntament amb el Canadà i el Regne Unit– es proposava adquirir la quantitat suficient d’urani per poder fabricar una bomba atòmica. 

I és aquí on entra en joc la mina de Shinkolobwe. Malgrat que a l’Amèrica del Nord ja hi havia mines d’urani, res podia equiparar-se a la congolesa. “La geologia de Shinkolobwe era un cas extraordinari. En cap altra del món podies trobar una concentració tan pura d’urani com en aquella. Mai res similar s’ha tornat a veure”, diu en el seu llibre Uranium el periodista nord-americà Tom Zoellner. Els minerals extrets de les mines dels Estats Units o del Canadà no arribaven a contenir un 1% d’urani. En canvi, els que s’extreien de Shinkolobwe en tenien més d’un 70%. 

Secretisme total

Els Estats Units, doncs, van centrar tota la seva atenció en aquell punt del Congo, propietat llavors del govern de Bèlgica, que feia uns anys que l’havia comprat al rei belga Leopold II, responsable d’una llarga llista d’horrors en aquelles terres. “El 1940, i després que els nazis ocupessin Bèlgica, Washington ja va convèncer la companyia belga Union Minière [que administrava Shinkolobwe] perquè traslladés tots els seus subministres d’urani al país nord-americà”, explica Omer Freixa, historiador africanista de les universitats argentines de Buenos Aires i Tres de Febrero. 

Però no era suficient, i sota les directrius del govern belga, nord-americà i també britànic, treballadors congolesos van ser pràcticament esclavitzats per enviar, cada mes, la quantitat d’urani que faltava per posar en marxa l’armament nuclear. “Tot aquest procés es va fer entre el secretisme més alt, fins i tot es van enviar espies per ocultar qualsevol rastre sobre què s’estava fent allí”, continua Freixa, que apunta que per aquest motiu actualment el paper del Congo belga en l’atac contra Hiroshima i Nagasaki és tan desconegut.

També es va fer sense tenir mai en compte la salut dels treballadors, exposats a la radioactivitat de l’urani durant mesos. No hi ha registres de quants d’ells van morir directament o indirectament pel seu treball a la mina. Tampoc hi ha registres que especifiquin si se'ls va compensar per la feina: simplement eren mà d’obra d’un sol ús, a ulls de la potència nord-americana. Com ho havien sigut els recol·lectors de cautxú per a Leopold II, o els de coure que van nodrir les armes durant la Primera Guerra Mundial o ara els miners que busquen el coltan que fa funcionar els nostres telèfons mòbils.

La por soviètica 

Detonades les bombes i acabada la Segona Guerra Mundial, els Estats Units no van treure els ulls de Shinkolobwe. La posterior Guerra Freda amb la Unió Soviètica tornaria a portar velles pors a Washington. Que el jaciment pogués caure en coneixement –o pitjor, en domini– de la URSS va neguitejar sempre la Casa Blanca, fins al punt que el 1960, amb la independència del país africà, els belgues van tapar les principals galeries amb formigó pressionats per la Casa Blanca.

I no només això. És també en aquest context quan va ser assassinat, el 1961, el primer ministre del primer govern democràtic de la República Democràtica del Congo, l’anticolonialista i nacionalista Patrice Lumumba. Oficialment, la seva mort mai va quedar clara, però la versió no oficial diu que va ser orquestrada pels Estats Units i els seus aliats. “Es considerava Lumumba com un perill per la seva sintonia amb el comunisme”, recalca Freixa. Al seu lloc, s’hi va instal·lar el dictador Mobutu Sese Seko –amic de Washington i d’Occident– que va devorar el país durant tres dècades a cavall d’un règim basat en la més pura cleptocràcia. Les ferides d’aquells anys encara ressonen ben fort a la República Democràtica del Congo, un país que no troba l’estabilitat i que, com d’altres estats africans, sembla estar maleït i condemnat per les seves riqueses naturals i l’avarícia dels altres.