Barcelona¿Un cop d’estat sense militars i amb els carrers plens de gom a gom? Ara mateix Veneçuela és el tub d’assaig més gran i colpidor -especialment per als que hi viuen- de tot el que es pot fer en nom de la democràcia i del poble. La incertesa és total, sobretot quan saps que el teu destí depèn de Donald Trump. Coses de la geopolítica.
La Carolina era a cent metres de la tarima on el diputat Juan Guaidó es va proclamar president interí de la República Bolivariana de Veneçuela: “Ens va sobtar. Ens vam mirar i vam aixecar la mà”, va dir la meva tia pel grup de WhatsApp de família, on tenim gent de Barinas, Caracas, Hamburg, Lima i Barcelona. Cap expert us ho podrà aclarir. Només qui té gent allà sap que la situació és desesperada i que la crisi de cada dia no hi entén gaire de raons jurídiques o polítiques.
En cops d’estat som experts, els veneçolans. Hugo Chávez, que va ser el primer que ho va intentar (dues vegades, el 1992, en un format més aviat clàssic), va ferir de mort la democràcia veneçolana, ja greument deteriorada. Més que un fenomen, el Comandante va ser un símptoma. Però el sistema encara funcionava i li va permetre, després de passar per la presó i ser indultat, arribar al poder per una indiscutible via electoral. I mai més vam tornar a ser els mateixos.
La democràcia ja no era representativa sinó participativa, ja no érem Veneçuela sinó República Bolivariana de... Ja no teníem Senat ni Parlament, sinó Assemblea Nacional. Això sí, tot votant; fragmentant el país després de cada elecció, fracturant la convivència, vot a vot.
Aleshores un rampell de les elits que el chavisme havia ferit va desembocar en un altre tipus de cop d’estat, el de l’any 2002, encapçalat per Pedro Carmona, president de l’associació gremial d’empresaris més gran del país. Aquella maleïda aventura no només va enfortir el govern sinó que el va carregar d’ànsia de venjança. Ara totes dues parts es podien acusar mútuament d’haver fet el mateix. Comparada amb la Veneçuela actual, aquella època sembla paradisíaca: amb conflictes però a rebentar de pasta. Amb diners qualsevol guerra s’aguanta.
En aquella cruïlla, però, va passar una cosa curiosa: a mesura que el govern es radicalitzava, l’oposició va renovar els seus plantejaments i es va convertir en una centrifugadora de líders: Manuel Rosales, Henrique Capriles, Leopoldo López, María Corina Machado. Us deuen sonar, tots aquests noms. Cadascun representa un moment determinat de la lluita contra l’autoritarisme i, alhora, un tipus d’oposició -de dretes, de centre, amb xandall, sense.
Malgrat els fracassos, hi va haver una victòria molt important, la de l’oposició a les eleccions parlamentàries del 2015. Una sortida electoral semblava possible (almenys dins el cap d’ingenus com jo). Però molt aviat el mateix govern va capgirar el tauler proposant, l’estiu del 2017, un procés constituent que enfonsaria Veneçuela en l’actual guerra jurídica pel poder polític. Tot plegat va ser fraudulent amb l’objectiu de deixar fora de lloc la majoria opositora i d’assegurar-li el mandat a Nicolás Maduro fins a l’any 2025. Adeu, sortides electorals!
Vet aquí el xoc de legitimitats, com a resultat de l’alteració que el mateix govern va fer de la poca institucionalitat que quedava al país. Ara és l’oposició, emparada en l’article 233 de la Constitució, la que ens ha deixat de cap per avall.
Què ens espera demà? Això no ho sap ni la meva tia Carolina. Si alguna cosa ha provat Veneçuela és que sempre es pot empitjorar i que, per molts cops al pit que es doni la comunitat internacional, serem nosaltres, els veneçolans, els que en patirem les conseqüències.
