PANDÈMIA

El coronavirus frena la immigració cap a Espanya i Itàlia però no l’atura

L’arribada de pasteres a les Canàries s’ha duplicat i la guerra de Líbia manté oberta la ruta central

El tancament de fronteres, la suspensió dels programes d’asil, la caiguda global del transport, les restriccions al trànsit aeri i les mesures de confinament dictades per combatre la pandèmia han fet baixar els moviments migratoris a tot el món. Segons l’Organització Internacional de les Migracions (OIM), 219 estats o territoris han imposat alguna mena de restricció a l’entrada i la sortida de persones, i les limitacions també dificulten la mobilitat interna. Però Espanya i Itàlia -dos dels països del món més afectats pel covid-19- continuen rebent migrants. Perquè hi ha coses que fan més por que el virus.

Europa abandona els migrants a la deriva

“La pandèmia ha aturat el gruix de la immigració internacional i la mobilitat s’ha frenat en sec, però no de manera absoluta”, explica Demetrios Papademetriou, de l’Institut de Política Migratòria de Washington. Les dades d’Espanya ho constaten. La caiguda de les peticions d’asil (se n’han presentat 8.200 aquest mes de març, un 44% menys que al febrer) és un indici del que ha suposat el tancament dels aeroports, que són la primera porta d’entrada de la immigració a l’Estat. I encara hi ha qui es juga la vida en una pastera per arribar a Espanya en plena pandèmia. Després que el govern de Pedro Sánchez decretés l’estat d’alarma el 14 de març i ordenés el confinament total de la població, han arribat per via marítima o a través de Ceuta i Melilla 1.098 migrants, un 30% menys que les setmanes anteriors al confinament.

De l’Estret a les Canàries

Les arribades a les platges d’Andalusia han caigut gairebé a la meitat, sobretot per les restriccions als moviments decretades pel Marroc, en estat d’emergència des del 20 de març. “És impossible moure’s d’una ciutat a una altra” explica per WhatsApp a l’ARA Lamine K, un noi malià que fa dos anys que està atrapat al Marroc intentant arribar a Espanya. “Alguns s’amaguen en camions frigorífics per esquivar els controls i arribar a les ciutats de l’Atlàntic”, apunta.

La ruta de les Canàries, molt més llarga i perillosa, és des de fa mesos la principal alternativa a l’estret de Gibraltar i el mar d’Alboran, fortament controlats per mar i terra. El primer quadrimestre de l’any les arribades a les Canàries s’han multiplicat per vuit: 1.936 persones des del gener, respecte a les 243 que hi van arribar durant el mateix període del 2019. María Jesús Vega, portaveu d’ACNUR a Espanya, destaca: “La gent ho continua intentant perquè està en una situació desesperada. Per a ells el coronavirus és un problema menor que la guerra, la persecució o la fam, i de la mateixa manera que no els han frenat les guerres tampoc ho farà la pandèmia”.

En el cas d’Itàlia, encara és més evident que hi ha motius per emigrar més forts que la por del virus. Com la guerra de Líbia, que s’ha intensificat els últims mesos. “Del final de febrer al final de març l’arribada d’immigrants a Itàlia procedents de Tunísia i Algèria va caure gairebé a zero: perquè la gent va decidir posposar el viatge. Però, en canvi, continuaven arribant des de Líbia”, explica Matteo Villa, investigador del programa d’immigracions de l’Institut Italià d’Estudis Polítics Internacionals. Al país nord-africà hi ha una bossa de desenes de milers de migrants atrapats en el seu camí cap a Europa, que van marxar de casa seva molt abans que comencés la pandèmia. L’ofensiva del mariscal Haftar sobre Trípoli, que va començar fa un any, ha afegit més patiment a aquestes persones en trànsit que es troben en un estat fallit i sotmeses a tota mena d’abusos. Això explica que, des del començament de l’any, hagin estat rescatades al Mediterrani Central o hagin arribat pel seu compte a l’illa de Lampedusa fins a 4.069 persones, quatre cops més que durant el mateix període de l’any passat. Unes 3.200 han estat capturades pels autoanomenats guardacostes de Trípoli i retornades a Líbia en virtut de l’acord signat el 2015 entre el govern que controla la capital del país i Itàlia. Divendres, l’OIM va haver d’aturar el desembarcament d’un grup de migrants perquè l’aeroport de Trípoli va ser bombardejat.

Ports europeus “no segurs”

Però Itàlia i Malta van declarar els seus ports “no segurs” a causa de la pandèmia, i això impedeix a la pràctica els rescats. Com en l’època de l’ultradretà Matteo Salvini, les autoritats italianes han bloquejat els vaixells de rescat d’ONG: els únics que quedaven operatius, l’ Alan Kurdi de l’entitat alemanya Sea Eye i l’ Aita Mari, de l’organització basca Salvamento Marítimo Humanitario (SMH), estan aturats al port de Palerm. “Volen impedir que la flota civil pugui treballar”, denuncia Iñigo Gutiérrez, vicepresident de SMH. “Ara no queda cap vaixell humanitari a la zona de rescat i la gent es continua llançant al mar, perquè a Líbia hi ha una guerra oberta i centres de detenció il·legals. És evident que les ONG no fem cap efecte crida. El problema és que per cada barcassa que arribi pels seus mitjans a Lampedusa, n’hi haurà dues o tres que quedaran pel camí”.

Malta contracta vaixells privats per fer expulsions en calent

Malta, a més, hauria continuat l'escalada de vulneració de drets contractant pesquers privats per fer expulsions en calent, ara que les organitzacions humanitàries no poden monitoritzar el que passa al mig del mar. 

Si fins ara la pandèmia ha fet baixar els fluxos, no queda clar què passarà a curt termini. Divendres, l’OIM alertava que més de la meitat dels subsaharians que viuen a Tunísia han perdut les seves feines informals a causa de l’aturada. A les portes d’un daltabaix econòmic que pot ser pitjor que la Gran Depressió dels anys 30, fa alguns dies Kristalina Georgieva, directora del Fons Monetari Internacional, recordava: “Els problemes viatgen, no es queden mai en un lloc”.