ELECCIONS GENERALS

Sud-àfrica vota amb divisió racial i una economia malmesa

El partit de Mandela es juga l’hegemonia política després de 25 anys de poder i de corrupció

La victòria del Congrés Nacional Africà, la formació de Nelson Mandela, es dona per descomptada en les sisenes eleccions democràtiques que avui celebra Sud-àfrica. La incògnita és quin suport obtindrà el partit i fins a quin punt l’electorat li perdona els casos de corrupció i la mala gestió econòmica en una crisi que està deixant per terra el PIB del país. En cap convocatòria la formació ha baixat del 62% dels vots, que li han permès majories còmodes i una hegemonia a tot el territori, a excepció de la rebel província de Ciutat del Cap. En els comicis d’avui les enquestes li donen una forquilla d’entre el 50% i el 54% dels vots, segons Efe.

Des de primera hora del matí, s'han format llargues cues als milers de col·legis electorals oberts a tot el país, en un ambient mig festiu.

El descontentament social és patent en els dos extrems d’una societat encara dividida racialment. D’una banda, la població negra -el 80% dels 54 milions d’habitants- engreixa la llista de pobres, desocupats i residents en infrahabitatges, i es queixa de la poca atenció rebuda durant els anys de poder negre. Drets i llibertats civils no han portat desenvolupament, i els informes constaten que la bretxa continua tan oberta que caldran 50 anys -dues generacions- per tapar-la.

És cert que la classe mitjana -i alta- negra existeix, i també ho és que la universitat està plena d’estudiants negres de barris desfavorits. Però també és veritat que 5.000 escoles públiques encara tenen latrines de fossa i cada any hi ha alumnes negres que moren al caure-hi.

Els greuges dels blancs

En el pol oposat, la població blanca, el 9% del total (l’altre 11% són mestissos i indis, majoritàriament), ocupa la cúspide social, amb feines qualificades, escoles d’elit i cases amb serveis de barris residencials. Però, malgrat aquest estatus, els blancs protesten per la inseguretat ciutadana -parlen d’un inexistent “genocidi blanc”- i es queixen que són víctimes de les polítiques de discriminació positiva del govern per fomentar l’ocupació dels negres.

En realitat, poques coses comparteixin els habitants d’aquesta Sud-àfrica liberal i desigual. Ni els esports -els blancs són fans del criquet i el rugbi, i als negres els agrada el futbol- ni la música o els referents culturals. Potser el braai, el nom en afrikaans amb què es coneix la popular barbacoa, és l’únic nexe d’unió més visible, i fins i tot té un lloc d’honor en el calendari de la Sud-àfrica postapartheid, que ha consagrat el 24 de setembre al Dia del Patrimoni però que la tradició popular ha batejat com el Braai Day. A banda de Mandela. Sempre Nelson Mandela, l’home que es va sacrificar per un poble i va perdonar els botxins.

Mandela ja fa cinc anys que és mort, però la seva figura encara pesa, malgrat que gairebé la meitat de la població va néixer en l’era postapartheid. De fet, els tres candidats amb més possibilitats a les eleccions d’avui estan relacionats d’una manera o altra amb el vell Madiba.

Cyril Ramphosa, l’actual president de Sud-àfrica i candidat pel CNA, va ser company de lluita de Mandela, que l’havia assenyalat com a hereu. Han hagut de passar dues dècades i tastar l’agre gust de la por de perdre la corona perquè Ramaphosa arribés a la direcció de la formació i de l’executiu, complint la llei no escrita que diu que qui lidera el CNA presideix Sud-àfrica.

Així, el CNA es presenta amb la carta de la renovació amb el veterà Ramaphosa, que es va fer càrrec del país el febrer de l’any passat en substitució d’un Jacob Zuma acorralat per diversos escàndols. Ramaphosa ha intentat refer un partit tocat, després de l’ensurt que va suposar perdre les tres grans ciutats davant l’Aliança Democràtica, el 2016. Aquella va ser l’alarma que va posar en marxa la màquina del CNA per fer fora un amortitzat Zuma. El president Rampahosa ha tirat d’encant personal, també entre la població blanca, i ha presentat les seves credencials d’empresari d’èxit capaç de salvar la malmesa economia del país.

Tot i que obtenir les alcaldies de Johannesburg i Pretòria va ser un cop d’efecte, l’Aliança Democràtica participa en els comicis com l’etern segon partit, amb una expectativa de vots del 20%. La força tradicionalment dels blancs haurà d’esforçar-se més a trencar amb aquesta etiqueta si vol arribar al govern. El 2014 ja va intentar rascar vots entre l’electorat negre fitxant la professora Mamphela Ramphele, dona del mític Steve Biko, però la unió no va arribar a bon port. Fa dos anys un jove Mmusi Maimane es va erigir com el primer líder negre de la formació i ara es presenta com el candidat que supera la divisió racial, i fruit de la “Sud-àfrica de l’arc de Sant Martí” amb què somiava Mandela: o sigui, un negre a qui li ha funcionat l’ascensor social i ha format una família amb una blanca.

El tercer en discòrdia és Julius Malema, que, expulsat del CNA, va fundar Lluitadors per la Llibertat Econòmica (EFF) amb l’objectiu d’atreure els desencantats amb el un CNA caduc i apoltronat en el poder. L’electorat, però, el considera populista i radical. Malema no té problemes per criticar la generositat de Mandela amb els blancs. Les enquestes li donen un creixement significatiu, però difícilment farà ombra a les sigles de Mandela.

TRES CANDIDATS A PRESIDENT, AMB TRES ESTILS MOLT DIFERENTS

Ciryl Ramaphosa

Ramaphosa, de 65 anys, té fama de negociador i home fet a si mateix. De família pobra, lluitador contra l’apartheid, va aprofitar la presó per estudiar. Fa 20 anys el seu nom va sonar per substituir Nelson Mandela com a líder del partit i del govern, però va fracassar i es va centrar en el lideratge del potent sindicat de miners. Fins que va fer el pas al món dels negocis i es va convertir en milionari. El 2012, sent delegat de la minera Lomin a Marikana, va fer servir les seves influències perquè la policia reprimís miners en vaga. La policia en va matar 34.

Julius Malema

Malema era un valor a l’alça de les joventuts del CNA, el partit en què havia militat des de la més tendra infantesa fins que el 2012 en va ser expulsat, malgrat el suport incondicional de Winnie Mandela, que li va perdonar el radicalisme verbal i programàtic. Gran orador, Julius Juju Malema ha fundat l’EFF, amb què pregona les expropiacions de les terres als blancs i la nacionalització de les mines. Als 38 anys li agrada ser l’ enfant terrible, condemnat dues vegades per discurs d’odi i investigat per frau i blanqueig de capitals.

Mmusi Maimane

El liberal Maimane, de 39 anys, arrossega en certa manera l’etiqueta de ser el ninot amb què el partit tradicionalment dels blancs vol arribar al poder en un país marcat per la divisió racial. De Soweto, s’ha casat amb una blanca i proclama que vol superar la Sud-àfrica de blancs i negres.