Enganys, fascinació i secretisme: com es va coure la decisió de Trump d'atacar l'Iran

Dijous, darrere del faristol de la sala de premsa de la Casa Blanca, la secretària de premsa, Karoline Leavitt, llegia un missatge que venia “directament del president”. Atesa la "possibilitat de negociacions" amb l’Iran, que podrien evitar la implicació directa dels EUA en la guerra a l’Orient Mitjà, el president Donald Trump deia que prendria una decisió sobre si atacar o no "durant les pròximes dues setmanes". Trump havia rebut pressions del sector no intervencionista del seu partit per mantenir-se al marge del conflicte, i aquell mateix dia havia dinat amb un dels crítics més destacats, Stephen K. Bannon, cosa que alimentava les especulacions que podria contenir-se.

Però tot era un engany. Trump ja havia decidit atacar les instal·lacions nuclears iranianes, i els preparatius militars estaven molt avançats. Menys de 30 hores després del missatge de Leavitt, donaria l’ordre d’un atac que situaria els EUA al bell mig del conflicte. La declaració de les “dues setmanes” formava part d’una estratègia més àmplia de desinformació política i militar que va tenir lloc durant vuit dies caòtics, des dels primers atacs israelians fins al moment en què els EUA van bombardejar l’Iran per primer cop des de la revolució del 1979.

Entrevistes amb assessors de Trump i membres del Pentàgon revelen com diverses faccions competien per influir en un president indecís entre la guerra i la diplomàcia. Des de fora es feien especulacions de quin sector guanyava pes segons qui es reunia amb Trump. A ell li encantava dir als periodistes que tot podia decidir-se “un segon abans, perquè les coses canvien, especialment en temps de guerra”.

Mentrestant, Trump feia declaracions altisonants. “Tothom hauria d’evacuar Teheran!”, va escriure dilluns passat a Truth Social. Dimarts va dir que no havia abandonat la reunió del G-7 al Canadà per negociar un alto el foc, sinó per “alguna cosa molt més gran”. Aquestes declaracions van alarmar el Pentàgon i el Comandament Central dels EUA, que temien que Trump estigués donant massa pistes a l’Iran. Per despistar, van preparar dues flotes de B-2: una amb transponedors activats que volava cap al Pacífic –visible pels rastrejadors– i una altra, camuflada, que es dirigia cap a l’Iran per una altra ruta.

El pla d’atac ja estava pràcticament tancat quan Trump va afirmar que es donava dues setmanes per decidir. Els avions cisterna i els caces estaven posicionats, i s'havia reforçat la protecció de les tropes nord-americanes a la regió. Segons els militars, la declaració de Trump va ajudar a tapar les seves pròpies filtracions. En resposta al New York Times, Leavitt afirma que Trump i el seu equip han “executat amb èxit una de les operacions militars més complexes i històriques de tots els temps” contra les instal·lacions nuclears iranianes.

Canvi de rumb

Durant els primers mesos de mandat, Trump havia advertit Netanyahu que no ataqués l’Iran. Però divendres 13 de juny, després dels primers atacs israelians, va canviar de rumb. Admirava el que definia com una operació militar brillant: atacs precisos que havien eliminat dirigents militars iranians i destruït punts estratègics. Trump va rebre trucades de periodistes al seu mòbil i va començar a qualificar l'operació d'"excel·lent" i de "molt reeixida", insinuant que hi tenia més a veure del que la gent s'imaginava.

Trump estava convençut que “tothom” li deia que havia d’implicar-s'hi més, fins i tot fer servir les bombes GBU-57 de 13 tones contra la planta d’enriquiment d’urani de Fordo, soterrada en una muntanya al sud de Teheran. L’endemà dissabte va dir a un assessor que s’inclinava per fer servir les bombes “trenca-búnquers” contra Fordo. L’assessor va sortir-ne convençut que Trump ja havia decidit bombardejar les instal·lacions nuclears.

L’equip presidencial seguia de prop la reacció dels seus partidaris mediàtics, especialment la del podcaster Tucker Carlson, contrari a la implicació nord-americana. Els comentaris de Carlson van enfurismar Trump, que va començar a criticar-lo en públic i en privat.

Els assessors de Trump van elaborar enquestes per examinar la popularitat de l'acció militar contra l'Iran, i es van adonar que el suport de l’opinió pública depenia de com es formulava la pregunta. Tot i que la majoria no volien una guerra, tampoc volien que l’Iran aconseguís armes nuclears.

El debat intern sobre una possible acció militar va intensificar-se diumenge 15 de juny, quan Trump va volar al Canadà pel G-7. Als seus assessors els semblava que Trump es decantava per l'atac, fins i tot quan va dir que Israel faria una estupidesa si intentava assassinar l'aiatol·là Ali Khamenei, el líder suprem de l'Iran. A més, deia que si els EUA atacaven, havia de ser per destruir les instal·lacions nuclears, no pas per enderrocar el règim.

L'amenaça de seguretat més gran

Aleshores, un petit grup d’alts càrrecs militars ja afinava els plans d'atac a les instal·lacions de Fordo i altres punts nuclears iranians que els planificadors militars havien elaborat anys enrere. Els bombarders furtius B-2, amb base a la base aèria de Missouri, són els únics avions de guerra capaços de llançar les bombes GBU-57 sense ser detectats pel radar iranià. Els pilots dels bombarders B-2 van fer assajos exhaustius per a missions de llarg abast com la que els esperava: travessar l'Atlàntic i el mar Mediterrani, reabastir-se de combustible diverses vegades i sincronitzar-se amb avions de combat per al tram final de vol a l'Iran.

Però mentre el Pentàgon planificava en secret, cada publicació de Trump a les xarxes semblava revelar el que s’acostava. Un oficial militar va dir que el president era “l’amenaça més gran a la seguretat operativa”.

Per generar confusió, es van fer enlairar dues flotes de B-2: una cap a Guam, amb transponedors activats que poguessin ser rastrejats per companyies de satèl·lits comercials, i una altra, amb set bombarders i una càrrega completa de bombes, amb els transponedors apagats i en direcció a l’Iran. Hores després de l'atac americà, un general va qualificar l'acció de Guam d'"esquer".

Dimarts 17, Trump ja havia decidit. Però va intensificar la pressió: “Tenim el control total del cel iranià", va dir a Truth Social. "Sabem on s’amaga el «líder suprem». És un objectiu fàcil, però no el tocarem (el matarem) de moment”. I va exigir una “rendició incondicional”.

Les publicacions que va fer a les xarxes aquell mateix dia el vicepresident J.D. Vance van ser interpretades pels antiintervencionistes com si estigués preparant el terreny per a una possible operació militar nord-americana i defensant preventivament la probable decisió del president. "Potser decidirà que ha de prendre més mesures per posar fi a l'enriquiment iranià. Aquesta decisió, en última instància, pertany al president", va escriure Vance.

Però fins i tot mentre Trump publicava declaracions bel·licistes, començava a molestar-se al veure els experts a la televisió anunciant el seu probable atac contra Fordo. El president es va enfurismar quan el Wall Street Journal va informar que ja havia donat llum verda per posar en marxa l'operació, però que no havia donat l'ordre final.

Dijous Trump va dinar a la Casa Blanca amb Bannon, un dels crítics més destacats de la participació dels EUA en la guerra d'Israel amb l'Iran. Un fet que alguns van interpretar com un senyal que Trump s'ho estava repensant. La portaveu de la Casa Blanca va reforçar aquest sentiment quan va dir que Trump s'havia donat dues setmanes per prendre una decisió. Però Trump havia dictat la declaració a Leavitt abans de reunir-se amb Bannon. Era una maniobra calculada destinada a donar un respir al president.

Fins aquell moment, Trump havia escoltat els crítics de l’operació i els seus arguments sobre les seves possibles conseqüències nefastes, com la pujada del preu del petroli, una guerra civil a l'Iran o una possible crisi de refugiats. Però divendres a la tarda va marxar cap al seu club de Bedminster, cosa que va alimentar més la impressió que l'atac no seria imminent.

Divuit hores de marge

Però a les cinc d'aquella tarda Trump va donar l'ordre a l'exèrcit de començar la missió a l'Iran. Tenint en compte les divuit hores que trigarien els B-2 fins a l'Iran, sabia que encara podia canviar d'opinió. Ara bé, pocs creien que es fes enrere.

Començava una operació militar complexa i altament sincronitzada. Submarins nord-americans van llançar 30 míssils Tomahawk contra instal·lacions a Natanz i Isfahan. A les 2.10 h, el bombarder principal B-2 deixava caure dues GBU-57 sobre Fordo. En total se’n van llançar 14: era la primera vegada que s’usaven en combat.

Hores després, Trump proclamava que l’operació havia “assolat completament” la capacitat nuclear iraniana. Vance i el secretari d'Estat dels EUA, Marco Rubio, van emfatitzar que un canvi de règim a Teheran no era l'objectiu. Però Trump ja havia girat full, i va insinuar a Truth Social que els seus objectius podrien estar canviant. "No és políticament correcte utilitzar el terme «canvi de règim» –va escriure–, però si el règim iranià actual no és capaç de fer que l'Iran torni a ser gran, per què no hi pot haver un canvi de règim?"