Benvinguts a Bielorússia: així sobreviu l'última dictadura d'Europa

Minsk (Bielorússia)La benvinguda a l’anomenada "última dictadura d’Europa" no és càlida. A la frontera, en una sala que sembla un decorat de la Guerra Freda, una càmera grava l’interrogatori que em fa un militar bielorús.

–Què hi vens a fer, a Bielorússia? –pregunta.

–Turisme –dic. Soc l’última dels quatre estrangers de l’autobús que va de Varsòvia fins a Brest a ser entrevistada.

El militar remena el meu telèfon sense deixar-me veure la pantalla, però més tard sabré que ha mirat les meves interaccions a les xarxes socials, les fotografies eliminades i l'agenda de contactes. Em pregunta per la feina i els estudis, per l’interès en el país. Les preguntes no són exhaustives. L’entrevista és un missatge: un cop dins del país, el control el tenen ells.

Des de les protestes del 2020, l’estabilitat del règim d’Aleksandr Lukaixenko penja d’un fil. Tot i la violenta repressió de l’oposició, el temor a un altre moviment de protesta, organitzat des de l’exili, persisteix. A la tensió política s’hi afegeixen les crítiques i les sancions arran de la invasió russa d’Ucraïna el 2022, a la qual Bielorússia ha donat suport. El règim no espera que els estrangers estiguin a favor seu, però vol dissuadir-los de ser impulsors o participants de cap revolta interna.

–Coneixes algú d’Ucraïna?

–Sí, un antic company de classe.

–I viu allà?

–No, viu a Bèlgica. Fa molt que no hi parlo.

Els vincles amb persones ucraïneses o amb membres de la diàspora bielorussa són font de sospita. Uns segons després, el militar em mostra, a la meva pantalla, un contacte de nom eslau. És el meu conegut. No em fa més preguntes, però ja ha sembrat la intranquil·litat sobre la meva privacitat dins del país. Em torna el mòbil i el passaport segellat. "Tot bé", diu, i travesso la barrera cap a Bielorússia. Un cop a dins, la vigilància sembla inexistent: ningú controlarà on anem ni amb qui parlem.

Per mantenir-se en el poder durant tres dècades, Aleksandr Lukaixenko ha fet més que servir-se de la violència. Amb els seus aliats, ha creat una màquina propagandística que li permet dominar el discurs i les opinions i lluitar contra idees i influències externes. No els cal implementar una censura total, però sí controlar com s’interpreta la informació.

Salvador de la pàtria

Al gener, Lukaixenko s’assegurava la presidència amb la seva setena victòria electoral, amb un 86% dels vots, en unes eleccions que tots els observadors internacionals han denunciat com a manipulades. “A mi m’escullen els bielorussos –deia Lukaixenko en una entrevista–. Per a mi és important com em veu la meva gent, no si a fora em consideren legítim”. L’important és controlar la narrativa interna, on ha sorgit la resistència real.

Des del col·lapse de l’URSS, el nom de Lukaixenko és inseparable del de Bielorússia. El president defineix el país i n’és el centre gravitacional. Però el culte a la personalitat de Lukaixenko és subtil. No té monuments ni ocupa més temps a les notícies que altres caps d’estat. A Bielorússia, cada plaça té una estàtua de Lenin, però no hi ha rastre del líder actual. El seu culte està relacionat amb una omnipresència més refinada.

Els seus seguidors l’anomenen batka (pare en bielorús) i el descriuen com un líder reconciliador i salvador de la pàtria. Lukaixenko, diuen, ha guiat Bielorússia des de la infantesa, la crisi dels 90, fins a la prosperitat. El seu govern va heretar una economia soviètica que havia millorat l’estat del país i va aconseguir mantenir un creixement moderat fins al 2020. El relatiu èxit econòmic no només ha fet popular Lukaixenko, sinó que l’ha fet estimat.

Els mitjans, majoritàriament de propietat estatal, el veneren. L’adoració s’ensenya des de ben petits. A la secció infantil de les llibreries hi ha títols com Per als nens, Sobre les eleccions o Sobre la Constitució, amb Lukaixenko com a creador i defensor màxim. El capítol sobre la història de la democràcia bielorussa comença i acaba amb la seva fotografia, tant al llibre com a la vida real.

Les eleccions del 1994 van ser les primeres i les últimes eleccions lliures al país. Des de llavors, Bielorússia és una dictadura. Aquest missatge arriba als ciutadans bielorussos per internet, però la propaganda també treballa per contrarestar-lo, sobretot a Telegram. El to de reacció és sarcàstic: “Esclar que tenim una dictadura: la dictadura del benestar, de la defensa dels bielorussos”.

Repressió per mantenir el poder

Qualsevol crítica és desacreditada, sobretot les estrangeres. El diari Minskaya Pravda publicava que Reporters Sense Fronteres situa Bielorússia en el 166è lloc en llibertat de premsa. “Quina sorpresa –diu el diari–. Una organització finançada secretament per França ens posa al final del rànquing, i, en canvi, situa Ucraïna ben amunt”. El missatge és clar: Occident està en contra seva i cap informació de fora és creïble.

Suposats finançaments secrets estrangers també han justificat el tancament de més de 270 ONG per ser “contràries als interessos nacionals”. Amb el mateix argument s'han empresonat els participants de les protestes del 2020. Actualment, més de 1.300 presoners polítics són a colònies penals, jutjats com a espies o agressors. La propaganda considera els defensors de la democràcia enemics del poble i la llibertat, i súbdits de la Unió Europea. No es veuen com a opositors polítics, sinó com a agressors que volen destruir el país i convertir-lo en un titella d’Occident. La repressió interna no és secreta i funciona com a arma de dissuasió, però ha tancat les portes d'Europa.

La lluita s’estén fins als símbols oficials. El 2025 serà el trentè aniversari del referèndum que va posar a votació el disseny de la bandera, heretada de l’URSS. El verd i el vermell són omnipresents als carrers, des dels edificis de Minsk fins a les rotondes dels pobles.

Un satèl·lit de Rússia?

El cert és que l'aliança de Bielorússia amb Rússia és, alhora, una necessitat i un obstacle per tenir una millor relació amb els seus altres veïns. El president bielorús no pot, ni vol, trencar la relació amb Putin. Sense els subsidis al petroli i el gas, el suport diplomàtic i l'ajuda per mantenir l’estabilitat interna, el seu règim penjaria d’un fil.

A canvi, Lukaixenko adopta el relat del Kremlin sobre l’auge del feixisme a la Unió Europea, sobre l'“operació militar especial” i sobre Ucraïna com a marioneta d’Occident. Durant la guerra, ha permès a Rússia transportar armes i soldats cap a Kíiv a través del seu territori, tot i que no ha involucrat l’exèrcit bielorús directament. Ara bé, el dirigent no dubta en rebutjar una possible fusió amb Rússia: “Som dos països independents dins d'una unió”.

La sobirania de Bielorússia és la garantia de l’existència del règim de Lukaixenko i de la seva posició de poder. Per això no dubta en llançar amenaces. “Només que una bota creui la nostra frontera –anunciava a la seva gent abans de la desfilada militar del Dia de la Victòria– la resposta serà ràpida com un llampec”. Lukaixenko parlava amb un micròfon, enfundat en l’uniforme militar. Recordava que té a l’abast “una cosa que pot infligir danys irreparables”: les armes nuclears russes emmagatzemades al país.

A Bielorússia, Lukaixenko no és només el líder, sinó que també és el pare protector de la pàtria i el seu màxim impulsor. Va ser clau per a la supervivència en el passat i és necessari per construir el futur. Però, per mantenir-se en el poder, el president ha tapat els ulls del país amb un llaç verd i vermell que no deixa veure més enllà. I cada any l’estreny una mica més. Però no sembla que pugui estirar gaire més la tela sense estripar-la, i no hi paren d'aparèixer fissures després de tres dècades de tensió.