Carta del cònsol ucraïnès a Barcelona: "D’aquesta guerra existencial en sortirem més forts"
Amb motiu de les festes nacionals d’Ucraïna –el Dia de la Bandera Nacional, el 23 d’agost, i el Dia de la Independència d’Ucraïna, el 24– tinc l’honor d’adreçar-me a les comunitats catalana, valenciana i balear.
Agraeixo aquesta possibilitat a les forces armades d’Ucraïna, amb el suport del poble ucraïnès, així com a la part acollidora d’Espanya, que ha estat al nostre costat durant aquests gairebé 1100 dies de lluita. Estem obligats a combatre per l’existència mateixa del poble ucraïnès, per preservar Ucraïna i la seva identitat, perquè cadascun de nosaltres pugui viure lliurement a les seves terres i pugui seguir el seu propi camí. No és fàcil, però els defensors de la nostra estatalitat són hereus dels guerrers de la Rus de Kíiv, dels cosacs, dels fusellers de la Sich i dels combatents de l’UPA [Exèrcit Insurgent Ucraïnès].
Valorem profundament els esforços del govern estatal d’Espanya i de les autoritats locals per acollir unes 84.052 persones desplaçades temporalment a les tres comunitats esmentades i per donar suport a molts altres residents d'Ucraïna.
La independència d’Ucraïna és una afirmació consolidada que ja no necessita cap demostració: és un fet històric consumat i l’única forma acceptable d’existència del nostre país. Tenir un estat independent és una elecció conscient i l’adquisició nostra més valuosa. La independència moderna d’Ucraïna –34 anys des de l’adopció de l’Acta de Proclamació de la Independència d’Ucraïna– es fonamenta en una herència estatal mil·lenària (des de la formació de l’Estat de la Rus de Kíiv el segle IX, l’aparició de la llengua protoucraïnesa en l’època dels principats; la creació de l’alfabet ciríl·lic, les primeres denominacions del nostre poble –“rusy”, “rusychi”, “rusyny”–, l’escut nacional –el trident– i la moneda nacional –la hrívnia). L’ús del terme Ucraïna es documenta des del 1187. La realitat històrica objectiva demostra de manera incontestable que és, precisament, Ucraïna, i no un país agressor com Rússia, l’hereu legítim de la tradició estatal i cultural de la Rus.
L’1 de desembre del 1991, en el referèndum nacional, els ucraïnesos van confirmar la seva aspiració de viure en un estat independent. El 90,32 % dels votants va respondre afirmativament a la pregunta del butlletí: “Confirmeu l’Acta de Proclamació de la Independència d’Ucraïna?” A Crimea, temporalment ocupada pel país agressor, la idea d’independència va tenir el suport del 54,19 % dels votants; a la regió de Donetsk, del 83,90 %; i a la regió de Luhansk, del 83,86 %. El referèndum va demostrar que la font de l’estatalitat ucraïnesa és la voluntat del poble.
La restauració de la independència d’Ucraïna el 1991 va portar a l’enfonsament de “la presó dels pobles” que era la Unió Soviètica. Durant aquestes tres dècades d’independència, Ucraïna ha estat, malgrat totes les dificultats, un exemple de viabilitat de les institucions democràtiques en l’espai postsoviètic, una alternativa a l’autoritarisme que s’ha imposat a altres estats sorgits de l'URSS. L’ànsia de llibertat i la sensibilitat davant la injustícia són trets determinants dels ucraïnesos.
Com ja va passar en altres moments de la història, el desenvolupament pacífic i progressiu d’una Ucraïna independent va començar a irritar la Rússia neoimperial. Quan tots els intents politicoeconòmics de destruir la nova estatalitat ucraïnesa van fracassar, Moscou va recórrer, a partir del 2014, a l’agressió armada.
El règim de Putin nega no només l’existència d’Ucraïna com a estat sobirà, sinó també l’existència dels ucraïnesos com a grup ètnic diferenciat. A més, a l'atemptar contra la sobirania estatal d’Ucraïna, el règim del Kremlin ha provocat el caos al continent europeu, ha desestabilitzat el sistema existent de seguretat col·lectiva i ha causat problemes econòmics, ecològics, polítics i socials negatius. Per això, respectar el dret internacional, el principi de sobirania, i aturar l’agressor perquè no torni a convertir-se en el “gendarmes d’Europa” és una tasca de totes les nacions civilitzades.
Avui, Putin explota activament les principals mitologies de la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. L’enfrontament agressiu amb Occident es presenta com la suposada restauració de la grandesa geopolítica de Rússia. Els canals de difusió de propaganda no es limiten als mitjans; també hi participen el cinema, l’espectacle, la indústria editorial –pràcticament tot l’espai cultural treballa per demostrar la suposada unitat russoucraïnesa o la subordinació d’Ucraïna.
Tots els portaveus del Kremlin difonen la idea de la “tria” i la “unicitat” dels russos com a “germans grans” dins de la ideologia del «ruskij mir» (món rus). És precisament aquesta ideologia la que ha legitimat el suposat “dret” de Rússia a intervenir en els afers dels estats veïns, en particular d'Ucraïna, basant-se en una falsa “unitat indissoluble” amb Moscou, una “història comuna”, la llengua russa, la cultura i la fe ortodoxa.
Els ucraïnesos som un poble que, fins i tot en les condicions històriques més dures i adverses, ha sabut defensar la seva llibertat, la seva veritat i el seu estat. En el camí actual cap a la UE i l’OTAN, agraïm poder comptar amb el suport dels nostres socis i de tots els que contribueixen a la causa ucraïnesa. Ens anima la solidaritat institucional que han mostrat les delegacions del govern, el Parlament de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, així com de moltes altres ciutats on aquests dies onejarà la bandera ucraïnesa i s’il·luminaran edificis emblemàtics amb els colors blau i groc.
D’aquesta guerra existencial en sortim més forts, més resistents i consolidarem la voluntat de victòria. Per les raons exposades en aquest escrit, guiats per l’amor a la nostra pàtria i a la vida, som imparables quan actuem units. Les democràcies s'han de mantenir solidàries i fer servir tota la seva força per garantir una pau justa per a Ucraïna. En aquest camí, comptem amb la cooperació estreta dels nostres aliats.
Oleg Grabovetskyy és cònsol general interí d'Ucraïna a Barcelona
