Internacional  /  Europa 21/07/2022

Draghi: el salvador de l'euro que es va haver de rendir a Itàlia

El primer ministre acaba dimitint i, amb la seva marxa, aboca Itàlia a una nova crisi política

2 min
El primer ministre italià, Mario Draghi, dimecres al Prado parlant per telèfon.

RomaMario Draghi (Roma, 1947) es va acomiadar de la presidència del Banc Central Europeu amb la satisfacció d'haver aconseguit salvar la Unió Europea de la crisi de deute més gran de la seva història, que amenaçava d'enterrar la moneda única. “Em sento com algú que va intentar complir amb el mandat de la millor manera possible. És part del nostre llegat: mai ens hem de rendir”, va declarar llavors, durant la seva darrera roda de premsa al capdavant de la institució.

Però fa uns mesos, i quan ja estava més que preparat per gaudir d'una merescuda jubilació, va rebre una trucada del president de la República, Sergio Mattarella, que no va poder rebutjar. L'home que va salvar l'euro estava cridat ara a rescatar de l'abisme el seu propi país, sumit en el desafiament social i econòmic més gran des de la Segona Guerra Mundial a causa de la pandèmia. Una missió que, 17 mesos després, ha esdevingut impossible. Fins i tot per a Súper Mario.

El febrer del 2021 Mattarella va encarregar a l'economista encapçalar un govern d'unitat davant la incapacitat dels partits de resoldre la crisi provocada per la dimissió de l'anterior primer ministre, Giuseppe Conte. L'expresident del BCE va aconseguir el compromís dels principals partits, excepte els ultradretans Germans d'Itàlia, que es van mantenir a l'oposició. Deu dies després, el seu executiu va jurar davant el cap de l'estat amb dos objectius: gestionar la pandèmia i impulsar la recuperació del país definint els projectes finançats amb els més de 200.000 milions d'euros posats a disposició per la UE.

Draghi es va presentar al Parlament amb un programa que enterrava qualsevol aspiració sobiranista: “L'euro és irreversible: aquest govern és europeista i atlantista”. Aleshores ningú no es podia imaginar que la invasió de Rússia a Ucraïna convertiria Itàlia en un actor fonamental de la resposta europea a la guerra, al mateix temps que acabaria condemnant a mort la seva heterogènia majoria parlamentària.

Salt de prestigi i poder

Amb Draghi al capdavant del govern italià, el país transalpí va recuperar influència i es va convertir en soci preferent de França i Alemanya. Súper Mario va aconseguir curar les ferides amb Brussel·les després dels desafiaments dels anteriors inquilins del Palau Chigi en qüestions com la política migratòria o les finances italianes, però també va saber alçar la veu quan va caldre defensar els interessos de Roma.

El prestigi de l'exbanquer entre els italians li va permetre encapçalar les travesses per succeir Mattarella a la prefectura de l'estat el febrer passat, però l'elecció presidencial va derivar en un bloqueig polític que només es va resoldre mantenint cadascú al seu lloc. Tot i això, la batalla pel Quirinal va acabar amb la treva política i la guerra d'Ucraïna va marcar l'inici de la fi de la lluna de mel.

“El Banc Central Europeu està preparat per fer tot allò que calgui per preservar l'euro. I, creguin-me, n'hi haurà prou”, va dir l'estiu del 2012, en el pitjor moment de la crisi financera. Tres paraules en anglès (Whatever it takes, el que calgui) amb què va aconseguir calmar els mercats i salvar l'euro. Una dècada després, tot i això, l'exbanquer s'ha rendit davant l'evidència que per salvar Itàlia de la seva tradicional inestabilitat calen molt més que tres paraules i la bona voluntat d'un sol home.

stats