Europa es veu arrossegada a la guerra de Trump

Brussel·lesLa Unió Europea cada vegada té més fronts oberts: la guerra d'Ucraïna, el retorn de Donald Trump i l'amenaça creixent que suposa la Xina, sobretot en el terreny comercial i industrial. L'últim que li interessava al club comunitari és que els Estats Units i Israel llancessin un atac contra l'Iran i iniciessin una guerra que no para d'expandir-se arreu del Pròxim Orient i que ja hi ha involucrat diversos socis europeus a contracor.

Una setmana després de les primeres bombes nord-americanes i israelianes sobre Teheran, a Brussel·les ja es pot fer una lectura clara: la unitat europea ha tornat a trontollar i la guerra aprofundeix la divisió entre els socis. En aquest cas, la fractura no és menor. L'eix francoalemany, motor polític i econòmic de la UE, s'ha esquerdat: mentre el canceller Friedrich Merz sortia malparat per la postura de la genuflexió a la Casa Blanca davant un Trump que atacava Espanya, Emmanuel Macron optava per insinuar que seguirà el camí de Pedro Sánchez, contrari a la guerra de Trump a l'Iran. La majoria dels líders europeus, en una posició de dependència respecte a Washington, busquen trobar l'equilibri per acontentar el president dels Estats Units i, a la vegada, involucrar-se el mínim possible en el conflicte.

Sánchez ha tornat a ser la veu dissonant de Brussel·les i la premsa internacional el situava aquesta setmana com el contrapès més gran de Trump a Europa. La gran pregunta ara és saber quins socis comunitaris acabaran donant suport a Madrid. Gran part de l'èxit de l'estratègia de Sánchez depèn d'això.

En les primeres hores posteriors a l'atac contra el règim dels aiatol·làs, gairebé cap estat membre ni dirigent europeu es va atrevir a aixecar la veu. Les principals potències europees es van alinear amb el Pentàgon i, en comptes de reivindicar el dret internacional, van subratllar que es tractava d'una bona oportunitat per canviar el règim. El dirigent que va anar més lluny amb el suport a la Casa Blanca va ser Merz, que no només es va mostrar favorable a l'ofensiva estatunidenca i israeliana, sinó que també va traure ferro al dret internacional i al multilateralisme i va fer una crida a acceptar l'ordre mundial de la llei del més fort que vol instaurar Trump. Merz és un dels dirigents europeus que li fa més la gara-gara al magnat novaiorquès i es mostra molt poc crític amb la Casa Blanca, fins i tot quan el president estatunidenc amenaça i humilia la UE.

Però a mesura que han anat passant els dies –especialment després del "No a la guerra" de Sánchez–, cada vegada més líders europeus s'han mostrat més crítics amb el Pentàgon. El president francès, Emmanuel Macron, va assegurar dimarts que no podia "aprovar" unes "operacions" que es trobaven "fora del dret internacional" i, en la mateixa línia, el primer ministre britànic, Keir Starmer, va apujar el to contra Trump i va ser més taxatiu que mai a l'hora de denunciar l'atac. El ministre de defensa italià, Guido Crosetto, que és d'extrema dreta, va assegurar que l'ofensiva "viola clarament el dret internacional". El president del Consell Europeu, António Costa, el primer ministre canadenc, Mark Carney, i, entre d'altres, el president de Finlàndia, Alexander Stubb, també han mostrat el suport a Espanya i s'han mostrat interessats en el seu enfocament.

Una implicació a contracor

Malgrat que els socis europeus vulguin evitar involucrar-se a la guerra iniciada per Trump, ja n'estan pagant les primeres conseqüències i enviant ajuts militars a Xipre, que és un estat membre de la UE i que s'ha vist amenaçat per l'atac de drons iranians en una base britànica. Espanya va enviar una fragata l'endemà mateix del "No a la guerra" de Sánchez, i Meloni, Macron i Starmer hi enviaven més vaixells de guerra el mateix dia que criticaven l'atac dels EUA i Israel. A més, tant França com Itàlia han destinat sistemes de defensa i míssils antiaeris a estats del Pròxim Orient que són atacats per l'Iran. Les administracions europees, però, treballen perquè, a ulls de la població, no s'interpreti l'enviament d'ajuda militar a Xipre o als països del Golf com una col·laboració amb els Estats Units. La mateixa Meloni va remarcar aquest dijous que Itàlia "no està en guerra" i, igual que Macron i Starmer, es mostra ambigua sobre si els EUA poden utilitzar les bases italianes per atacar l'Iran.

A banda dels ajuts militars, els socis europeus també es poden veure encara més involucrats en el conflicte al formar part de la UE i l'OTAN. Cal recordar que, en cas que un estat membre del bloc europeu sigui agredit, pot sol·licitar l'ajut en matèria militar de la resta de països, ja que els tractats de la UE recullen que tenen "l'obligació" de donar-la. De moment, però, Xipre no ho ha sol·licitat i Brussel·les assegura que aquesta opció no està sobre la taula.

Pel que fa a l'OTAN, que està controlada de facto pels EUA, ja ha interceptat diversos atacs aeris de l'Iran contra Turquia, que és un aliat de l'organisme militar. A hores d'ara, ningú parla de l'article 5 de l'Aliança Atlàntica, que diu que un atac a un soci és un atac a tots els socis i, per tant, l'han de defensar. Però el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, veu amb bons ulls i pressiona els aliats atlàntics perquè col·laborin amb els Estats Units i defensin la seva ofensiva contra l'Iran. "L'OTAN no hi està involucrada, però, per descomptat, els aliats donen suport d'una manera aclaparadora al que està fent el president dels EUA", va assegurar Rutte.