El gran moment del partit més poderós d'Europa

Brussel·lesNi la DANA ni l'apagada elèctrica han aconseguit rebaixar l'eufòria del Congrés que el Partit Popular Europeu (PPE) ha celebrat aquesta setmana a València. La família conservadora viu un dels moments més dolços de la seva història i és la força amb més representació al Parlament Europeu, que té més comissaris a Brussel·les i més governs estatals de la Unió Europea. El seu paper en la política d'Europa és absolutament determinant i la dretanització que viu el continent encara els dona més ales per continuar incrementant el seu poder durant els pròxims anys.

El president el PPE, el bavarès Manfred Weber, va ser reelegit per una majoria aclaparadora aquest dimarts —era l'únic candidat i va obtenir el 89% dels vots— i va aprofitar la congregació democratacristiana per treure pit. Des que dirigeix la formació, el 2022, no ha deixat de guanyar poder. Aleshores, els conservadors es trobaven a l'oposició en dinou països i, segons el líder popular mateix, a "la defensiva". En canvi, ara la tendència política europea els augura un bon futur i ja lidera gairebé la meitat dels executius estatals de la UE, fins a tretze.

Així doncs, Weber va celebrar que en pocs anys hagin aconseguit reafirmar els executius de Grècia o, per exemple, Croàcia; i que s'hagin fet amb històrics feus socialistes, com Suècia o Finlàndia, així com Letònia, Luxemburg, Irlanda o Portugal, que ara penja d'un fil. Ara bé, el que realment suposa un cop de moral important per al PPE és el futurible canceller d'Alemanya, Friedrich Merz, que liderarà la principal potència europea amb un govern de coalició amb els socialdemòcrates.

Més enllà d'escala estatal, els conservadors també tenen un domini clar en les institucions europees. Tenen la presidència de la Comissió Europea i 14 comissaris d'un total de 27; gairebé la meitat dels governs del Consell de la UE estan controlats pel PPE i és el grup parlamentari de l'Eurocambra amb més escons (188) i supera per més de 50 eurodiputats els socialdemòcrates.

Davant d'aquests números, Weber va aprofitar per carregar a tort i a dret contra la resta de famílies polítiques europees. En primer lloc, va voler fer sang de la decadència socialista arreu de la UE i el seu malaguanyat "somni" que "aquesta seria la dècada socialdemòcrata". A hores d'ara, el Partit Socialista Europeu només ostenta quatre governs i el seu principal líder a escala europea és Pedro Sánchez. També va deixar anar un dard contra Emmanuel Macron, que el va apartar de liderar la Comissió Europea per apuntalar-hi Von der Leyen, i va rememorar amb sornegueria aquells dies en què "els nous liberals volien fer sonar les campanes de mort dels partits tradicionals".

Tampoc no es va oblidar dels Verds. Weber va tornar a fer gala de ser un dels principals líders europeus que aposta per rebaixar les ambicions de l'agenda verda europea i frenar diverses mesures contra el canvi climàtic que havia impulsat la mateixa Von der Leyen. També amb ironia, el dirigent bavarès va lamentar que ja sigui cosa del passat l'època en què els partits ecologistes "marcaven l'agenda política".

Tanmateix, el president del PPE no va dedicar les mateixes crítiques cap als partits d'extrema dreta, tot i que va admetre que ara mateix són el seu principal rival polític, més que no pas els socialdemòcrates o liberals. "El nostre principal competidor són els extremismes", va insistir Weber. Ara bé, ha sigut un dels líders conservadors que des del primer moment no ha tingut cap mena de recança en pactar amb l'extrema dreta, sobretot al Parlament Europeu. Al contrari que Von der Leyen, Weber forma part de l'ala més dura dels democratacristians i, per exemple, mai ha criticat els acords del PP espanyol amb Vox, sinó més aviat al contrari: sempre ha prioritzat continuar al poder i tenint influència abans que mantenir el cordó sanitari. De fet, és gran part per aquest motiu que, malgrat el gran creixement de l'extrema dreta, el PPE és encara el partit més poderós d'Europa.

Molt més que una família

Amb aquests bons resultats sota el braç, Weber ha aconseguit consolidar el seu poder de mica en mica al PPE. Ara s'ha fet un equip més a mida, amb l'eurodiputada catalana Dolors Montserrat de número dos, i vol convertir el partit en molt més que una simple família de formacions polítiques conservadores que van a la seva. Tot i que el bavarès no és conegut per a la gran majoria de ciutadans, es mou bé per la sala de màquines de la política i està disposat a fer que el PPE jugui un paper similar a escala europea com ho fan tots els partits populars als seus respectius estats membres. És a dir, que sigui realment influent en la política de la UE, i tingui veu i vot en les decisions que prenen els seus representants en les institucions.

A hores d'ara, Von der Leyen sovint s'allunya dels postulats que defensa el PPE i, sobretot, del mateix Weber, que és el seu principal rival polític intern. D'aquesta manera, el líder bavarès cada vegada té més força per fer de contrapoder amb la presidenta de la Comissió Europea i arrossegar-la cap a posicionaments més escorats a la dreta, sobretot pel que fa a la immigració i la lluita contra el canvi climàtic.