La italianització de França deixa Macron encara més aïllat

ParísFrança sempre ha mirat Itàlia amb una certa arrogància i aires de superioritat. El segle passat, el president Charles de Gaulle ja va dir en una ocasió, amb condescendència, "ai, els italians...". Ho recorda l'editorialista del diari centrista romà Il Messaggero Mario Ajello en un article dedicat a la convulsa situació política i econòmica de França. "Ara nosaltres hauríem de cridar, en francès: Visca Itàlia!", conclou Ajello.

La república italiana ha viscut llargs períodes d'inestabilitat política. Des de la seva creació, el 1946, ha tingut 68 governs diferents. França, en canvi, ha estat un país amb governs més estables des de l'inici de la V República, el 1958. Tot canvia el 2022, quan es va iniciar un període sense precedents d'inestabilitat que recorda el tarannà de la política italiana. En els últims tres anys i mig, el país ha tingut cinc primers ministres. "França s’assembla cada cop més a Itàlia", apunta en un titular el diari digital italià Il Post. "I no és un elogi", puntualitza.

El president Emmanuel Macron va encetar el 2022 el seu segon mandat perdent la seva majoria absoluta a l'Assemblea Nacional. Dos anys després, la convocatòria d'eleccions legislatives anticipades va fer que la coalició macronista deixés de ser la primera força parlamentària i que l'Assemblea estigués més fragmentada que mai. Cap bloc –ni la dreta, ni l'esquerra, ni el centre– té una majoria àmplia.

La inexistència de majories sòlides a l'hemicicle –un fet inèdit a la V República, amb un sistema electoral que tradicionalment ha afavorit les majories absolutes– és el detonant de la inestabilitat i la ingovernabilitat. Que s'aprovi una moció de censura no havia estat mai tan senzill. Coses de la vida, mentre França viu un període de caos, Itàlia gaudeix ara d'una estabilitat política mai vista en les últimes quatre dècades amb la ultradretana Giorgia Meloni al capdavant. La truita s'ha girat.

Desorientació i apatia al carrer

França no només s'ha italianitzat des del punt de vista polític. També econòmic. Des de la pandèmia, el dèficit públic s'ha disparat i el deute no para de créixer mentre el PIB amb prou feina augmenta un parell de dècimes, una situació que Itàlia també ha viscut, especialment després de la crisi del 2008. "La confusió és total, el país ingovernable, l’economia apàtica, els francesos estan desorientats o exasperats, i Europa està preocupada o sarcàstica davant d’aquest desgavell", destaca l'editorialista de Le Monde Gérard Courtois.

Des de l'inici de la crisi política francesa, el president Macron s'ha espolsat totes les responsabilitats i assenyala com a culpables de la situació els partits polítics. "És eximir-se de la pròpia responsabilitat. Perquè aquesta és total, ja que hi entren en joc la seva estratègia política, la seva manera d’exercir el poder i l’afebliment de la seva ambició reformadora", sosté Courtois. El seu negacionisme l'està pagant car: està en el nivell de popularitat més baix des que és president i, políticament, està més sol que mai.

La seva desconnexió de la realitat va començar l'endemà de les eleccions legislatives del 2024, quan va declarar que "ningú" havia guanyat les eleccions. La força més votada va ser la coalició de les esquerres, que es van presentar sota la marca de Nou Front Popular. El president mai va reconèixer la victòria de l'esquerra: cap dels quatre primers ministres que ha nomenat des del 2024 són progressistes.

Tot i que els governs duren pocs mesos, Macron es resisteix a tornar a convocar eleccions legislatives. El país sencer es va quedar en xoc quan el president va nomenar primer ministre Sébastien Lecornu tres dies després que aquest dimitís. "El cap de l’Estat fingeix exercir la plenitud del seu poder, tot i que n’ha perdut la realitat", afirma Gérard Courtois.

Tampoc li va semblar que era un menyspreu als partits de l'oposició nomenar com a cap del govern un polític que havia format part dels anteriors executius, tombats per l'Assemblea Nacional en mocions de censura o de confiança. Dues setmanes després del seu nomenament per segona vegada, Lecornu encara està políticament viu, però ningú sap fins quan. El president de la República està posant les coses massa fàcils a l'extrema dreta, que avança imparable en les enquestes electorals.

Nostàlgia de Miterrand i Chirac

Els francesos senten enyorança de l'època en què França estava presidida per figures com François Miterrand o Jacques Chirac, amb partits sòlids al darrere i capaços de gestionar cohabitacions –es dona quan el partit del govern és d'un altre color que el del president– sense convertir-les en crisis. L'actual president de la República va crear el seu propi partit, ara conegut com a Renaixement. I per tal com s'estan desenvolupament els esdeveniments, és probable que mori el 2027, quan Macron posi fi al seu últim mandat.

Fins i tot el secretari general del partit, l'exprimer ministre Gabriel Attal, ha qüestionat les decisions de l'inquilí de l'Elisi de les últimes setmanes. "No entenc les seves decisions", ha arribat a dir. "El president ha intentat el mateix des de fa un any. Crec que és el moment d'intentar una altra cosa", ha defensat el polític, que semblava destinat a ser el deixeble del president. Ningú s'atreveix a aventurar què passarà a les eleccions presidencials del 2027, però cada vegada sembla més clar que el macronisme s'acaba.