Soldat Taras: "No som assassins, però no tenim elecció"

A finals d’agost, vaig passar un diumenge a Kíiv amb el soldat Taras, aprofitant el permís de vacances que li havia concedit l’exèrcit ucraïnès per descansar uns dies a casa. Una setmana després d’aquell diumenge, el soldat Taras va tornar a les trinxeres, a lluitar a primera línia com a comandant d’una unitat de drons. S’hi ha estat quatre mesos. Ara ha tornat a Kíiv, coincidint amb les vacances de Nadal. Aviat tornarà a ser cridat a posicions. “La guerra és com aquella pel·lícula, El dia de la marmota;tot es repeteix”, diu bromejant. El soldat Taras, que la coneix bé, també diu que la guerra és “l’invent més horrible que ha creat mai l’ésser humà”.

Abans de tornar al front, durant les vacances d’estiu a Kíiv, em vas dir que la teva missió al camp de batalla era “matar russos”. 

— Sí, i així ha estat. Però nosaltres no som assassins, simplement no tenim elecció. Des de fa quatre anys, ens hem vist obligats a destruir els russos perquè ells han vingut a atacar la nostra terra i a matar la nostra gent. I continuarem amb la nostra feina allà on qualsevol soldat rus posi un peu. Insisteixo: ni tenim elecció, ni era la nostra voluntat estar lluitant en una guerra. 

Les guerres canvien les persones. Com t’ha canviat a tu?

— Jo era igual que tu. Abans de la invasió vivia una vida normal, treballava d’advocat, criava els meus fills, m’estava construint una casa i tenia il·lusió per la vida i pel futur. Ara em costa tenir emocions, i la meva vida d’abans, directament, s’ha esborrat. I jo, com tants altres, no estava psicològicament preparat per fer la guerra. Ara em sento com un simple supervivent, sense poder de decisió, que forma part d’un joc on l’única opció possible per continuar jugant és que no et matin. Últimament penso que ja no tinc ni por.

Quina conclusió treus d’aquests últims quatre mesos al front?

— Només puc arribar a una conclusió: la guerra no ha acabat, la guerra no sembla que hagi d’acabar aviat i la forma de fer aquesta guerra canvia constantment. He vist una guerra més mortífera que l’últim cop: l’anomenada zona de mort entre nosaltres i els russos és cada cop més extensa i ja supera els 20 quilòmetres. 

La zona de mort?

— Sí, o la zona d’aniquilació. És la superfície que ens separa de l’exèrcit rus, i que està plena de drons assassins, nostres i seus, que ens sobrevolen constantment. El cel d’aquesta zona està tan vigilat pels drons que és facilíssim que et detectin i et matin. I els drons arriben cada cop més lluny. La zona de contacte ha desaparegut o, més ben dit, és a tot arreu. Crec que la gent a Europa no és conscient de la quantitat d’herois [soldats ucraïnesos] que morim cada dia.

Què ens pots explicar d’aquests quatre mesos?

— Que han estat quatre mesos d’infern. La mort sempre ronda pel teu voltant. Amb els meus homes, hem sobreviscut de miracle: els russos van bombardejar una de les nostres posicions estratègiques, hem tingut diversos atacs de drons mentre ens desplaçàvem d’un lloc a l’altre… Dono gràcies a Déu que estem vius. Hi ha hagut ferits, alguns de gravetat, però aquí l’únic que importa és estar viu. Estar viu és l’important.

La guerra està estancada. Encara creus en una victòria ucraïnesa?

— La victòria ja ha arribat. Aquesta guerra ja l’hem guanyat. Hem aconseguit frenar els russos durant gairebé quatre anys. Si ho analitzem des d’un punt de vista estrictament militar, has de pensar una cosa: aquesta guerra ja ha durat més que la guerra entre l’Alemanya de Hitler i la Unió Soviètica liderada per Stalin. Però amb una diferència essencial: en aquell temps les tropes soviètiques ja havien arribat a Berlín i aquí no han pogut capturar ni la regió de Donetsk en quatre anys. 

Insisteixo: encara creus en una victòria ucraïnesa?

— Sí. Hi hem de creure. 

Com t’imagines la victòria?

— La victòria ha de ser la pau. I la pau ha de significar que Ucraïna pugui construir lliurement el seu futur i que tots els nois tornem a casa sans i estalvis, amb les nostres famílies. Sovint hi somio: la guerra ha acabat, vaig al futbol amb els meus fills, viatjo per Europa i torno a construir una casa per viure-hi tranquil. Però malauradament només són somnis. La guerra continua, i crec que la batalla principal encara ha de venir.

La batalla principal?

— Rússia no s’aturarà. Mira aquest hivern, està sent el més dur de la guerra: les bombes russes han deixat milions d’ucraïnesos sense calefacció i aquests dies les temperatures superen els quinze graus sota zero. Mira els cementiris: els estan ampliant perquè els cadàvers no hi caben. No hi ha hagut un dia que els russos ens hagin deixat d'atacar.

Què opines sobre les negociacions que està encapçalant Trump?

— No parlo de política. En aquest front qui ha de lliurar la lluita són els nostres polítics. La meva feina és aturar l’avenç dels russos al camp de batalla. I és en això en el que els soldats ens hem de centrar.

Ara tornes a estar de vacances.

— Sí, va ser una sorpresa. Jo estava convençut que no tornaríem a casa per Nadal, perquè l'exèrcit va just d'efectius... Però un dia em va trucar el meu superior i em va ordenar reunir el meu equip, recollir les nostres coses i tornar a casa. Va ser un moment d’alegria, de festa... sobretot per als nostres familiars, que ens esperen a casa i resen per nosaltres cada dia.

Què has fet aquests dies?

— Sobretot estar amb la meva família i amb els meus amics. Agraeixo molt aquests moments. Però em costa desconnectar del front… Tinc germans [companys] que aquests dies continuen lluitant, parlo amb ells, vull ser a prop seu. I també estudio el funcionament de nous drons terrestres que aviat començaré a utilitzar al camp de batalla. 

Saps quan et tornaran a enviar a les trinxeres?

— Aviat, suposo. Potser demà, potser la setmana que ve. Sigui quan sigui, no tinc més remei que estar preparat.