Internacional  /  Europa 04/07/2022

Nova plaga d'assalts sexuals a Westminster

Més d'una cinquantena de diputats britànics estan sota investigació per presumptes delictes d'assetjament

4 min
Vista del  Palau de Westminster, seu del Parlament britànic, a Londres.

LondresEl canvi d'una sola lletra, la W per la P, converteix el presumpte bressol de la democràcia, el Parlament de Westminster, en el Parlament de Pestminster, on amb una distracció el menys greu que pot passar és que algú (la immensa majoria homes, tot i que també hi ha hagut el cas d'una dona) et grapegi el cul.

Però cal desxifrar l'acudit abans de continuar. Pest, en anglès, vol dir plaga, i la proporció de les denúncies d'aquests comportaments eleva el nombre d'incidents a aquesta categoria. Un acudit que no ho és, perquè el que fa és descriure el clima de permissivitat davant les diferents onades d'assalts sexuals i conductes molt més que reprovables que hi continuen tenint lloc, i que hi han tingut lloc històricament, a càrrec de ses senyories i contra tot el que es mou: ajudants parlamentaris, secretaris o secretàries, periodistes, especialment dones però no només, i funcionaris i funcionàries de la cambra.

A hores d'ara, hi ha 56 diputats sota investigació per presumptes delictes contra la llibertat sexual, nombre que suposa el 8,61% dels diputats. L'escàndol més recent implica de forma directa el fins ara número 2 del grup parlamentari tory, Chris Pincher, encarregat de mantenir la disciplina –política, però es veu que no moral– dins de les files conservadores.

Què en sabia Boris Johnson?

Dijous passat, Pincher va dimitir com a membre del govern i també va abandonar les responsabilitats del partit, però encara no com a diputat, tot i que no trigarà. La nit anterior s'havia emborratxat al club privat dels conservadors, el Carlton, del centre de Londres. I el seu comportament va ser una mica indecent.

Segons la pròpia confessió en la carta de renúncia: "Vaig beure massa i vaig tenir un comportament vergonyós i vaig avergonyir altres persones". Amb aquest eufemisme, Pincher es referia al que els presents, que han descrit el seu estat com a "extremadament borratxo", van poder veure in situ i en directe. És a dir, com el polític magrejava un parell d'homes que, d'acord amb els testimonis, es van oposar als tocaments.

El comportament de Pincher de la setmana passada ha fet sortir a la llum altres episodis semblants, rumors que es difonien entre els passadissos de Westminster i que, només alguns, quedaven enterrats sota les catifes de l'honorabilitat de la cambra. De fet, Pincher va haver de fer front a una investigació interna per aquests comentaris, de la qual va ser exculpat en tota regla. Però ara, quan ja hi havia senyals d'alerta, el que es posa en qüestió és el judici de Boris Johnson a l'hora de triar-lo per al lloc que ocupava. Coneixia Johnson les primeres acusacions? I les segones? És la pregunta a què s'han enfrontat en les passades hores tres membres del govern, que no han donat una resposta convincent.

Aquest dilluns al migdia, en l'habitual sessió informativa a Downing Street, el portaveu del primer ministre ha admès que Johnson ja tenia constància al febrer dels rumors existents, "que es van resoldre i que no van acabar en una queixa formal", raó per la qual el nomenament per a les responsabilitats dins del partit i del govern va seguir endavant. Però el més greu, i el que els enemics de Johnson estan aprofitant per tornar a la càrrega, és que Pincher ja va haver de dimitir del seu càrrec d'aleshores (2017) per les mateixes raons: perseguir sexualment un diputat laborista i un exregatista olímpic.

Dimissió a càmera lenta

El diari conservador Daily Telegraph ha publicat aquest migdia que molts diputats tories estan demanant la dimissió de Pincher com a parlamentari. Però el cert és que Johnson no es pot arriscar a una nova derrota en una elecció parcial , com les dues del passat 23 de juny, que només van fer augmentar la ira dels descontents per tota l'acumulació d'escàndols al número 10 des que és primer ministre, i que han tingut el màxim exponent en les revelacions del Partygate .

Es dona la circumstància que les dues eleccions parcials esmentades van ser provocades per escàndols sexuals. Una, per la condemna a 18 mesos de presó del diputat Imran Ahmad Khan, considerat culpable d'assetjament sexual contra un noi de 15 anys, i l'altra per la dimissió del parlamentari Neil Parish, que va ser descobert in fraganti mirant vídeos porno amb el mòbil a l'interior de la cambra dels Comuns.

A més, aquest mateix any, a primers d'abril, el també parlamentari conservador David Warburton va ser expulsat del partit per denúncies sobre consum de drogues i comportament sexualment inadequat contra tres dones.

La plaga no s'acaba aquí. Perquè a finals d'abril, i només en una setmana, la número dos laborista va ser acusada per alguns diputats conservadors d'intentar distreure el primer ministre durant una sessió de control fent servir la mateixa tècnica que Sharon Stone a Instint bàsic: creuar i descreuar les cames. Tres dies després, The Sunday Times va revelar que 56 diputats –almenys dos laboristes, també, i dos del Partit Nacional Escocès– estaven sota investigació davant del Sistema Independent de Queixes (ICGS) de la cambra per unes 70 al·legacions diferents en relació amb un indecorós comportament sexual.

L'any 2021 un diputat tory, Rob Roberts, va ser suspès durant sis setmanes per assalt indecent, i el 2018 Andrew Griffiths (tory, també) va dimitir com a representant de la circumscripció de Burton per haver enviat "missatges depravats" a dues dones del seu districte electoral. Griffiths ha fet carrera com a delinqüent sexual perquè ara és a la presó per violar la seva exdona.

Fa cinc anys, entre octubre i novembre del 2017, un seguit d'acusacions van córrer per Westminster, especialment entre dones periodistes i personal dels Comuns. Van sortir a la llum del #MeToo i de l'escàndol de Harvy Westein. La llavors primera ministra, Theresa May, va ordenar una investigació que va donar com a resultat la identificació de 36 parlamentaris –laboristes i conservadors– per comportaments sexuals improcedents. Fins i tot va caure per assetjador el ministre de Defensa, Michael Fallon . Cinc anys després, la plaga continua. La diferència entre el 2022, el 2017 i el període anterior al 1980 és que ara tot acaba sortint a la llum. Abans, no. I la història de la política britànica i Westminster n'és plena de proves. Només cal fer un cop d'ull a la biografia de Jeremy Thorpe , líder del Partit Liberal entre 1967 i 1976.

stats