Es podria dir que Viktor Orbán, el dissenyador de les trinxeres il·liberals i autoritàries més enrevessades —tant putinistes com trumpistes— dins de la Unió Europea, comença a ensorrar-se, a esvair-se. Les enquestes atorguen al seu partit, l'ultradretà Fidesz, el nivell més baix de suport dels últims deu anys: una intenció de vot del 36%.
Això sobretot té a veure amb l’aparició de Tisza, un partit conservador liberal que ara mateix tindria un suport del 41% i que es presenta en defensa del respecte i la llibertat; és a dir, defensa tots els valors que Orbán ha anat erosionant en els seus quinze anys de poder implacable. D’alguna manera, l'avanç inesperat de Tisza recorda la velocitat vertiginosa amb què es va enfilar Viktor Orbán el 2010, que va fer miques el que quedava de la dreta conservadora i de l’esquerra socialdemòcrata que havien encapçalat la transició del comunisme a la democràcia el 1989.
Cal recordar que en aquell context Viktor Orbán ja va treure el cap, però es va quedar al llindar de ser tingut en compte en les primeres eleccions democràtiques del 1990, a les quals vaig assistir com a reporter. El 8,95% que va treure Orbán, gairebé mig milió de vots, va ser analitzat a fons pels millors politòlegs hongaresos i molts es van arriscar a dir que aquell home, encara jove, que sempre amagava que podria haver estat quadre del partit comunista, i que es presentava com a admirador de Margaret Thatcher, tenia futur: que ni de bon tros era una anomalia política a extingir. I el 1998 Viktor Orbán arriba al poder per primer cop, però el 2002 guanyen els socialdemòcrates, i haurà d’esperar fins al 2010 per assaltar les institucions hongareses: la suma de Fidesz i dels ultres de Jobbik donen a Orbán un suport del 56%. Prou força per extirpar la fràgil democràcia i fer mutar les institucions cap a la il·liberalitat de la qual Orbán es vanta, i que en alguns moments recorda els governs autoritaris de Miklós Horthy i el Partit de la Creu Fletxada, aliats dels nazis.
Una esquerra desorganitzada
Viktor Orbán sembla que s'està esvaint mentre la dreta conservadora Tizsa li podria prendre el relleu, cosa que permetria que els immigrants i les persones LGBTI almenys poguessin respirar un temps. I la pregunta seria: i què passarà al flanc esquerre de la política hongaresa? A les eleccions del 2022 hi va concórrer una coalició estrambòtica, més que no pas eclèctica, formada per les restes del Partit Socialista –excomunista– els liberals, els verds i, atenció, també pels ultres de Jobbik —que havia col·laborat amb Orbán en la primera etapa fent-li de torna–, la qual cosa convida a plantejar-se, ara i aquí, a escala europea, què cal tenir en compte a l’hora de triar els socis. No tot s’hi val ni tot funciona. Sobretot per a l’esquerra hongaresa, que viu un moment de recomposició després de l’èxit de la gran manifestació LGBTI del 28 de juny a Budapest, que va consolidar l’alcalde l’ecologista, Gergely Karácsony, i va suposar una gran derrota per a Orbán, que no va poder complir l’amenaça de violència, detencions i empresonaments.
¿Quina en pot portar de cap Viktor Orbán per guanyar espais i suports i no perdre les eleccions del 2026? De moment, menysprear la Unió Europea i afalagar els Estats Units per haver-li imposat uns aranzels del 15% sense tenir en compte que a ell també l'afectarà. Però tant li fa. Continuarà donant suport a Putin, agraint-li el gas i el petroli a canvi de proclamar, cada vegada que calgui, que Ucraïna no guanyarà la guerra. En els pròxims mesos, Orbán intentarà treure el màxim partit dels seus socis Trump i Putin, fins i tot si ha de passar per sobre dels enfrontaments que, conjunturalment, sorgeixin entre tots dos dèspotes.
