Von der Leyen vol un segon mandat
Finalment, Ursula von der Leyen ha decidit que vol aspirar a un segon mandat com a presidenta de la Comissió Europea. Desfullant la margarida de les possibles alternatives (com la secretaria general de l’OTAN, que Joe Biden no veia amb mals ulls) i dels suports de les grans capitals europees, l’alemanya està a punt de confirmar que vol continuar al capdavant de l’executiu comunitari –si els Vint-i-set així ho acorden després de les eleccions europees del mes de juny.
Von der Leyen ha hagut de pilotar “la legislatura de tots els perills”, com en diu un membre de l’Eurocambra: amb la sortida dels britànics de la UE, una pandèmia i una guerra en territori europeu. Un cicle polític vertiginós del qual també n’ha sortit un impuls impensable del procés d’ampliació de la Unió, més unitat geopolítica, i un profund debat sobre la defensa i l’autonomia estratègica que cal per fer front a les noves amenaces i actors transnacionals.
“La concentració de poder de Von der Leyen no té precedents”, reconeixen des de les mateixes institucions comunitàries. Un poder “molt vertical”, se'n ressenten des de dins de la Comissió. Sense el lideratge d’Angela Merkel i amb un Emmanuel Macron de sortida, Von der Leyen ha sabut prendre posicions. “Martin Selmayr [el totpoderós cap de gabinet de Jean-Claude Juncker i ex secretari general de la Comissió] anava amb pantalons curts comparat amb Von der Leyen i el seu gabinet”, ironitzava fa uns mesos un alt funcionari europeu.
Mentre París assegura que el seu suport encara està per negociar. Els cops de volant en la política europea que provoca el tripartit de Berlín afavoreixen la continuïtat de l’antiga ministra de Defensa de Merkel. El pacte de legislatura que Olaf Scholz va firmar amb els seus socis de coalició contemplava que, en la pròxima renovació de càrrecs comunitaris, els Verds podrien proposar el pròxim comissari alemany, si Von der Leyen no continuava. Però renunciar a presidir la Comissió Europea és una concessió massa important, sobretot per a un país que sempre ha sabut prioritzar l’accés dels seus funcionaris als màxims càrrecs institucionals de Brussel·les, més enllà de les seves filiacions polítiques. I això que Von der Leyen desperta algunes reticències dins la seva pròpia família, començant pel líder del Partit Popular Europeu a l’Eurocambra, el bavarès de la CSU Manfred Weber.
Reculada de l'agenda verda
L’anunci d’una candidatura de Von der Leyen, possiblement, dibuixa unes eleccions europees amb les cartes marcades, perquè totes les enquestes donen una victòria en escons al PPE. Però no a nivell d’agenda política. Només cal veure com les reiterades crisis i la pressió electoral estan fent evolucionar determinats compromisos comunitaris.
Si la transició verda i el lideratge europeu en la lluita contra el canvi climàtic van ser un dels pilars del programa polític que va portar Von der Leyen a la presidència de la Comissió, ara hi ha un risc evident de fer el camí a la inversa. De moment, l’executiu de Brussel·les ha aixecat el peu de l’accelerador de l’agenda verda, no només per calmar les protestes dels pagesos arreu d’Europa, sinó per intentar assegurar el suport d’algunes forces de la dreta radical que li poguessin garantir una majoria més musculada del que l’aliança de les tres grans famílies tradicionals (democristians, socialdemòcrates i liberals) pot arribar a sumar després de les eleccions del juny. Von der Leyen és ben conscient que el seu primer mandat es va confirmar amb el suport més feble de la història de l’Eurocambra, i no vol que això pugui tornar a passar.
