Consternació a Ucraïna per la massacre de Sumi: "Què busca realment Rússia al matar civils?"

KíivA les 10.20 del matí, en una lluminosa jornada festiva de Diumenge de Rams, Tatiana Kvaixa viatjava amb autobús pel centre de Sumi. Mentre parlava per telèfon amb la seva filla, un estrèpit va trencar la calma. "Aquest ha sigut molt fort”, va arribar a dir. Es creu que va baixar a prop de l'Escola Nº 4 i va continuar caminant pel carrer Petropàvlivska. Poc després va caure el segon míssil. La trucada es va tallar.

Durant hores, la seva família va voler creure que, com a metgessa, la Tatiana estava prestant ajuda entre la runa. Però al final del dia el seu nom va aparèixer a la llista de víctimes mortals. Des de llavors, la seva filla repeteix mentalment les mateixes preguntes: per què aquest autobús? Per què aquest carrer? Preguntes que ja no tindran resposta. L'única cosa certa és que amb aquesta trucada també es va apagar una part de la seva vida.

Els míssils van arribar amb minuts de diferència. Van ser dos, prou per acabar amb la vida de 35 persones. Alguns anaven al teatre, altres a missa, altres simplement sortien a buscar cafè. Com la Tatiana, només eren allà, a la seva ciutat, un diumenge qualsevol. Entre les víctimes hi havia un conductor, una professora, un militar retirat, una família sencera, estudiants.

Dariya Loboda i Svitlana Shtepa, estudiants de medicina, van morir juntes. Somreien en una selfie davant del mirall, una imatge que ara fa mal als telèfons dels que les van conèixer. “Llum, bondat, autenticitat”, va escriure la seva amiga Nadia Taborovets. “Cadascuna de vosaltres era com un raig de sol en un dia ennuvolat, com una brisa primaveral que porta esperança”.

La ciutat també va perdre Olena Kohut, violinista del Teatre Nacional de Sumi i organista de la Filharmònica regional. Era professora, artista, col·lega admirada. "La seva música i el seu somriure seguiran amb nosaltres", van escriure des del teatre. Des de Lviv, diversos músics que la van conèixer van compartir un vídeo on se la veu interpretant Rheinberger. Era a la Filharmònica quan va caure el míssil. No va sobreviure.

Una ciutat simbòlica

Sumi és una ciutat fronterera, coneguda no només per la proximitat amb Rússia, sinó també per llegendes urbanes dels anys 90 i velles històries de violència i lleialtats. Des de l'inici de la invasió a gran escala, va esdevenir el primer bastió en el camí de l'exèrcit rus. Va resistir, va contenir l'avenç de l'enemic i va ajudar a protegir la riba esquerra de Kíiv.

Des de l'estiu passat, amb l'inici de l'operació de Kursk, l'oblast de Sumi –fronterer amb les regions russes de Bélgorod i Kursk– ha patit una nova i persistent onada d'atacs. Drons, míssils i bombes aèries guiades provoquen danys cada cop més greus a infraestructures civils. L'artilleria russa també aconsegueix impactar sovint la regió. Alguns d'aquests bombardejos han estat tan intensos que fins i tot horroritzen soldats veterans del front de Donetsk: "A vegades pensem que els drons a la ciutat no són tan perillosos... fins que visites Sumi. Aquí la por esdevé real". Ara, Sumi queda marcada per una de les tragèdies civils més grans d'aquesta guerra. L'atac del Diumenge de Rams s'inscriu en la mateixa línia d'altres moments foscos: el bombardeig a Vínnitsia el juliol del 2022 (27 morts), l'estació de tren de Kramatorsk (67 víctimes) o l'edifici residencial a Dnipró (46 morts).

A Ucraïna, el Diumenge de Rams és una festivitat profundament simbòlica. S'adornen branques de salze —els anomenats kotyky— i es porten a l'església. Com a part de la tradició, es toca suaument els éssers estimats amb les branques mentre es diu: "No et colpejo jo, és la branca de salze; que et doni salut i pau". Aquest any, en xarxes socials, aquesta imatge apareix tenyida de sang. Una veïna de Sumi recordava a Twitter com la seva antiga veïna solia beneir-la amb el ram cada any. Aquesta vegada, ja no ho podrà fer. Va morir a l'atac.

Dol i indignació

L'esperit pasqual ha estat reemplaçat pel dol. Tot Ucraïna està de dol amb Sumi. I aquest dol es transforma, una vegada més, en indignació: crítiques a Donald Trump, que va qualificar l'atac com un error de Rússia; rebuig al condol de l'opositor rus Vladímir Karà-Murzà, que dies abans havia afirmat que matar ucraïnesos “és psicològicament difícil” per als soldats russos, i que per això el Kremlin recorre a les minories ètniques per engrossir el seu exèrcit. “També va ser difícil apuntar els míssils cap a Sumi?”, van respondre els ucraïnesos a X.

Però fins i tot entre el dolor, la ràbia i la impotència, persisteixen veus que criden a resistir. Iúlia Paievska, metgessa que va sobreviure a la tortura en captivitat russa, va escriure: "El meu cor és cendra. Em dol cada víctima d'aquesta guerra. De vegades, el dolor és insuportable. Em pregunto: què busca realment Rússia al matar civils, torturar presoners i destruir ciutats? Com s'hi pot respondre?". Proposa resistir des del més simple i humà: "Amb la respiració, amb la paraula, amb la mirada, amb la ironia. Perquè una persona que aconsegueix mantenir-se fidel a si mateixa enmig de la catàstrofe es converteix en una font de llum que no s'apaga, ni tan sols en la foscor més profunda".