UNIÓ EUROPEA

L’europeisme de Macron fa aigües a Brussel·les

El president francès es queda sol defensant mà dura amb el Brexit i vetant l’ampliació als Balcans

Enmig del terrabastall del Brexit, hi ha un país europeu -i no és el Regne Unit- que no deixa d’acumular crítiques i retrets als passadissos i micròfons de Brussel·les per les seves últimes decisions en política europea. És França. El president Emmanuel Macron ja està a la meitat d’un mandat al qual va arribar abanderant un discurs radicalment europeista, però del seu gran projecte per renovar i refundar Europa ara per ara no n’ha obtingut gaires èxits. Al contrari, acumula unes quantes ensopegades que s’acaben traduint en frustracions tant a París com a Brussel·les.

L’europeisme sempre ha sigut una carta política que França ha jugat amb força i, en temps de Brexit, l’aposta per una UE més política i forta ha sigut clau per contrarestar l’euroescepticisme creixent i abordar debats estructurals pendents. Però, més enllà de bloquejar i, fins i tot, torpedinar certes iniciatives, l’europeisme de Macron no ha obtingut resultats. Les dues proves més recents les hem tingut la setmana passada: França va impedir que la UE donés llum verda a les negociacions perquè Macedònia del Nord i Albània puguin entrar algun dia a la UE, i divendres París va ser l’única veu contrària a concedir una nova pròrroga al Brexit que permetés arrencar l’última setmana d’octubre amb el tema tancat.

Revés a Macron: l'Eurocambra tomba la seva candidata a comissària

Però no només això. Al president francès se li atribueix la principal responsabilitat d’haver fet miques el sistema dels spitzenkandidaten a les europees. Macron no estava disposat a acceptar que fos l’Eurocambra qui decidís qui lideraria les institucions. El sistema del candidat oficial és el que -amb tots els seus defectes- es va impulsar el 2014 perquè la presidència de la Comissió Europea quedés en mans del candidat del partit més votat del Parlament, algú que seria més conegut per l’electorat, perquè hauria fet campanya.

L’objectiu era acostar a la ciutadania les institucions. Però Macron va bloquejar l’acord que permetia conservar el sistema i ara és la desconeguda Ursula von der Leyen qui substituirà Jean-Claude Juncker. Alguns han interpretat aquest moviment com una victòria del mandatari francès, que va aconseguir col·locar la seva compatriota Christine Lagarde al capdavant del Banc Central Europeu, però com apunta Dídac Gutiérrez Peris, expert en afers europeus de l’Institut Viavoice a París, “Alemanya hi ha guanyat molt més”.

El que es va emportar França amb aquest moviment va ser una venjança. A cada estat de la UE li correspon un comissari. Els perfils els nomenen els estats i és la nova presidència qui en fa el repartiment. Abans, l’Eurocambra els examina a través d’una declaració de conflictes d’interessos i d’una audiència pública per decidir si són competents.

Revés a l'Eurocambra

Fa dues setmanes, un Europarlament ressentit va tombar Sylvie Goulard, exministra de Defensa de Macron, per conflicte d’interessos. I, fidel a la seva línia de “rei sense corona”, com el descriu l’investigador del Cidob Moussa Bourebka en el seu article sobre l’hiperlideratge del president francès, Macron va culpar Von der Leyen de l’ensopegada, argüint que ell ja l’havia avisada que Goulard tenia draps bruts. Per a més inri, ha trigat dues setmanes a presentar Thierry Breton com un nou candidat que, a més de complicar l’equilibri de gènere, també aixeca sospites per conflictes d’interessos.

En tot aquest procés de relleus, dijous s’acomiadava Mario Draghi de la presidència del BCE pregant als que vindran que aconsegueixin vehicular un pressupost de l’eurozona per pal·liar una futura crisi. Això Macron tampoc ho ha aconseguit. El president francès, com apunta Gutiérrez, no ha sabut llegir els nous equilibris dins la UE i s’ha atrinxerat en la creença que l’eix francoalemany és intocable. Però les coses han canviat. La lliga d’estats nòrdics capitanejada pels Països Baixos ha aconseguit que el projecte de pressupost de l’euro no es digui ni pressupost, sinó que es consideri un “instrument” d’una mida minúscula.

L’últim exemple ha sigut qualificat “d’error històric” per Juncker i Tusk. França ha vetat l’obertura de converses amb Macedònia del Nord i Albània perquè algun dia entrin a la UE argumentant que cal repensar tot el procés malgrat que compleixen els requisits legals. Una posició que suposa riscos per a una regió encara inestable com els Balcans. Passa el mateix amb el Brexit. França va treure de polleguera els seus col·legues divendres defensant pressionar Londres i no concedint encara una nova pròrroga de tres mesos, quan ningú té ganes de complicar més la situació.

¿On queda, doncs, l’europeisme intens amb què Macron va arribar al poder? Gutiérrez no té clar si Macron ha perdut el realisme polític a Brussel·les o la paciència per intentar aconseguir els seus objectius, però sí que té clara una cosa: “Ha resultat ser molt més francès del que pensàvem”.

Més continguts de