ÀSIA
Internacional 20/08/2018

Famílies coreanes es reuneixen després de més de 60 anys

És un episodi més del suposat procés de reconciliació entre el Nord i el Sud

Choe Sang-hun
3 min
La sud-coreana Lee Geum-seom, de 92 anys, abraçant el seu fill nord-coreà, Ri Sang-chol, de 71, durant la trobada a un resort.

SeülAhir, durant dues hores, una dona de 92 anys va poder donar la mà al seu fill i mirar-lo als ulls per primera vegada en més de 65 anys. El seu cas no va ser aïllat: diverses famílies de Corea del Nord i de Corea del Sud van veure’s per primer cop després que la guerra coreana de la dècada dels 50 dividís el país i els separés durant tots aquests anys.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

Allunyats pel caos de la guerra, la mare i el fill no s’havien vist ni s’havien pogut comunicar fins a aquest dilluns, quan la dona, Lee Geum-seom, i 88 sud-coreans més van ser autoritzats a creuar la frontera militaritzada que separa les dues Corees per fer una reunió de tres dies amb familiars seus que s’havien quedat atrapats al Nord. “Mama, aquest és el pare”, li va dir el fill, Ri Sang-chol, mentre li ensenyava una fotografia del seu difunt marit, que també va haver-se de quedar al Nord després del conflicte. Lee agafava la mà del seu fill, i no la va voler deixar anar ni un segon durant les dues hores que va durar la primera reunió grupal, que va tenir lloc al resort Diamond Mountain, al sud-est de Corea del Nord. I va començar a fer-li preguntes sense parar. “Quants fills tens?”, va voler saber.

Com milers de famílies separades en la dividida península coreana, la mare i el fill han viscut vides oposades a banda i banda de la frontera. A causa de l’aïllament entre els dos països mai han pogut escriure’s cartes, trucar-se, enviar-se correus electrònics i, encara menys, veure’s o trobar-se d’alguna manera. Aquesta situació ha provocat que cada any més de 3.000 sud-coreans morin sense complir el seu somni de retrobar-se amb els seus éssers estimats que viuen al nord. Per aquest motiu, s’han organitzat aquest tipus de trobades, que no es fan cada any.

L’última abans d’aquesta, per exemple, s’havia fet el 2015. Amb tot, sobre 20.000 persones han participat en 20 rondes de reunions des del 1985, any en què va fer-se la primera. Això sí, aquells que han sigut seleccionats una vegada ja no poden participar en una segona reunió; per tant, la sensació de fugacitat encara és més present.

Un sorteig per ordinador va seleccionar la senyora Lee perquè participés en la trobada, acordada a l’abril pels líders de les dues Corees.

Un altre grup de 83 avis nord-coreans arribarà al complex divendres per trobar-se durant tres dies amb els seus parents del sud. Aquestes trobades són una de les poques finestres obertes a un dels llegats més emocionants de la guerra de la península de Corea. Tot i que els dos països continuen sense desencallar el conflicte sobre el programa nuclear del nord, aquestes reunions es consideren un pas important per reafirmar la història i la cultura que tots dos països comparteixen.

Però alhora són un símbol de fins a quin punt el sud capitalista i el nord autoritari han pres camins diferents des del final del conflicte. Devastats per la falta crònica d’aliments, els adolescents nord-coreans són molt més baixos que els seus companys del sud. Ahir la senyora Lee i molt altres dels sud-coreans que participaven a la trobada van poder veure la marca de les penúries econòmiques en el rostre dels seus familiars. És per això que els del sud es presenten amb bosses plenes de medicines, suplements nutricionals, rellotges i altres regals.

“Com us heu pogut fer tan velles?”, preguntava entre llàgrimes Moon Hyun-sook, de 91 anys, mentre acaronava les seves dues germanes petites del nord, de 79 i 65 anys.

Després de més de sis dècades de separació, molts no es reconeixien i s’havien de dir els noms dels pares i dels pobles natals. Molts es presentaven amb fotografies antigues per acreditar el que s’ha esborrat de la memòria.

stats