“Flotem d’alegria. Som a la lluna sense vestit espacial”

BerlínNou de novembre del 1989. Berlín Oest. Ursula von der Aue arriba inquieta a casa, a la Berliner Strasse del barri de Hermsdorf. Podria estar cansada perquè ha treballat força hores com a professora de francès, però no, sobretot està esvalotada pel que acaba de sentir a la ràdio del cotxe: el Mur està obert. Fa setmanes que els mitjans es fan ressò de com augmenta la força de les manifestacions pacífiques a l’altra banda del Teló d’Acer per exigir reformes democràtiques a la República Democràtica Alemanya (RDA).

Quan entra a casa li falta temps per dirigir-se al seu marit, l’Ekkehard, advocat liberal i notari, que està llegint el diari escarxofat al sofà. Ni la ràdio ni la televisió estan enceses. La senyora Von der Aue vol que s’afanyi per sortir plegats i veure què es cou.

“Va, no hi ha res seriós. He sentit que Günter Schabowski [representant del buró polític i del SED, el Partit Socialista Unificat de la RDA] balbucejava, però era tot molt confús. Entenc que ha volgut dir que des de l’Alemanya Oriental es podrà sol·licitar l’entrada a l’Occidental d’aquí un parell de dies. A més, he vist per la tele un reporter que entrevistava algú que deia que era de l’Est, però deu ser un mentider que vol protagonisme”, exposa el senyor Von der Aue.

L’Ursula no es conforma i el seu marit accepta sortir a fora també amb la filla, l’Annika, de 14 anys. Agafen el cotxe, però es confonen de direcció i van a parar a un tram tranquil del Mur. Allà no s’hi veu res d’estrany. Ni aglomeracions de gent, ni Mur obert ni res sospitós. Bé, sí. Des de certa distància saluden el vigilant fronterer de la RDA i sorprenentment els torna la salutació. “És curiós que l’oficial saludi, però d’això a dir que s’obre el Mur... Que exagerats que són. Tornem cap a casa”, instrueix l’Ekkehard.

Són passades les set de la tarda. Al Berlín Est, Joachim Fiedler també està escarxofat al sofà. Ell i la seva dona, l’Elfi, com tots els ciutadans de la RDA, fa setmanes que s’han acostumat a una precipitació de notícies que reben entre l’esperança i l’escepticisme que arribi un canvi. El set d’octubre el secretari general del Partit Comunista de la URSS, Mikhaïl Gorbatxov, havia anat de visita a la ciutat just per commemorar el 40è aniversari de la fundació de la RDA. Fa un mes que les manifestacions de cada dilluns a Leipzig -entre 7.000 i 10.000 participants- no són sufocades per les forces de seguretat. El 17 d’octubre va caure l’afeblit cap d’estat Erich Honecker i Egon Krenz l’ha substituït com a líder del SED.

El senyor Fiedler es mira aquell vespre la televisió amb escepticisme, per bé que fa cinc dies que centenars de milers de berlinesos orientals han ocupat l’Alexanderplatz per exigir eleccions lliures i llibertat d’opinió en la manifestació més massiva de la història, i que fa dos dies que ha dimitit tot el consell ministerial de la RDA. Les notícies, però, sonen clares pel Tagesschau, l’informatiu de l’ARD, la primera cadena de la República Federal Alemanya, que es pot sintonitzar per pura proximitat geogràfica, no per consentiment del règim comunista. Els fills dels Fiedler, la Nadine, de 13 anys, i el René, de 10, ja són al llit. El matrimoni espera el telenotícies de la ZDF, el segon canal occidental, que confirma que el Mur és obert.

“Ara sí que m’ho crec. Som-hi, Joachim, sortim perquè això és història”, va entusiasmar-se l’Elfi. I agafen el Trabant des del nord-est de Berlín cap al centre. Tothom fa el mateix i aviat el trànsit es col·lapsa. El Joachim fa una maniobra prohibida: circula uns quants metres per la vorera i acaba aparcant en un carreró. “Val més que avancem a peu”, es diuen els Fiedler.

L’Ursula i l’Ekkehard von der Aue han tornat a sortir al carrer mentre l’Annika dorm. Aquest cop hi ha una gentada. També han de deixar estacionat el cotxe per viure l’eufòria de la nit. “És una bogeria, una bogeria”, repeteixen.

Trobada en una nit històrica

A l’encreuament entre la Bornholmer Strasse i el pont de Bösebrücke observen una parella que ha travessat la frontera agafada de la mà i ara clava la mirada en un mapa del Berlín Occidental. L’Ursula s’adona que la dona porta una roba ben prima per ser novembre i sabates de taló.

“On aneu? Us podem ajudar?” En circumstàncies normals el tracte entre desconeguts seria de vostè, però aquella nit s’ha trencat qualsevol protocol. S’ha trencat també un Mur i un sistema sencer.

Joachim Fiedler admet que entrar a l’Oest és per a ell “com endinsar-se en una jungla desconeguda”. L’Elfi s’afanya a dir que volen visitar el seu cosí a la Berliner Strasse de Tegel. “Ja us hi acostem amb el cotxe”, s’ofereixen els Von der Aue.

Els Fiedler es mouen entre l’eufòria i la por al que els és desconegut. Dins del cotxe, el Joachim no para de pensar: “¿I si quan vulguem tornar a casa no ens deixen passar la frontera?” Sempre havia sigut l’amenaça del règim. L’Elfi també està intranquil·la. Els nens dormen sols a casa i pensa en la seva mare. “Els cops que m’ha dit que no vagi amb estranys”, recorda.

Arriben a casa del cosí, però ningú contesta. “També deu estar celebrant la nit més maca de les nostres vides”. “Què fem amb aquest parell? -es xiuxiuegen els Von der Aue-¿Els convidem a casa?”

Dit i fet. De seguida l’Ekkehard treu vi i cava del soterrani. És ben entrada la matinada i la conversa és un intercanvi radiant de temes, de sentiments. “Pessigueu-me. Això és real? Quina sensació de llibertat. Viatjar sense demanar permís ni ser interrogat. Estic flotant d’alegria. És com estar a la lluna sense vestit espacial”, es diu el Joachim, que no triga a explicar que és enginyer.

L’Elfi havia treballat com a professora, però admet que l’incomodava haver de transmetre no només ciències als alumnes sinó també la doctrina del règim. Va renunciar a la seva plaça per poder anar a visitar un cop a l’any la seva mare a Frankfurt, a l’Oest. Això li era permès només en l’aniversari d’ella i perquè ella estava jubilada.

Als Von der Aue se’ls trenquen els prejudicis. Els de l’Est tenen fama de reservats, però la conversa és profunda i oberta. És un contrast de sistemes, de mons. “Hem de reformar tota l’economia de seguida. No podem continuar així. Hem de destruir tota la cúpula de mandataris”, adverteix vehementment el Joachim. “El comunisme no és dolent com a idea, però no està bé el que ha passat a la RDA”, diu l’Ekkerhard.

Conversa fins a la matinada

Comença a clarejar i els Fiedler truquen al cosí de l’Elfi. El localitzen i decideixen anar-lo a veure abans de tornar al seu apartament del Berlín Est. Han d’afanyar-se pels nens. L’Elfi pensa demanar-li al cosí que li compri un parell d’entrepans d’enciam i d’embotit per demostrar als seus fills que han creuat el Mur. S’acomiaden dels Von der Aue convidant-los a visitar-los a l’Est.

Nou de novembre del 2014. L’Ursula, l’Ekkerhard, el Joachim i l’Elfi continuen sent amics. I cada any des de llavors es reuneixen el 9-N on hi havia el Mur, a l’encreuament entre la Bornholmer Strasse i el pont de Bösebrücke on es van conèixer. I brinden. Saben que “una nit tan feliç” ja no la viuran mai. Però de motius per brindar no n’han faltat en 25 anys, ni en faltaran.